No cal ser un gran coneixedor dels plantejaments dels principals moviments d’alliberament nacional de la segona meitat del segle XX per entendre la naturalesa singular de la violència d’Estat en relació a la resta de les violències que es fan i es desfan. Com tampoc no cal tenir una gran experiència de la vida en societat per saber que el que ha sacsejat la nit barcelonina –i d’altres importants ciutats catalanes- durant els darrers dies entra, a tot estirar, en la categoria de l’aldarull urbà, no pas ens els paràmetres en els quals ho ha volgut situar interessadament el govern espanyol.
La resposta a la sentència del Tribunal Suprem contra els principals dirigents polítics i socials de l’Octubre català ha tingut expressions molt diverses, algunes de previstes i altres no tant, que demanen una anàlisi reposat, més enllà de la immediatesa periodística. L’èxit aclaparador de les Marxes per la Llibertat –en un clima multitudinari que gairebé recorda el de la revolució dels somriures-, la funció dinamitzadora de la vaga general i la prometedora aparició del Tsunami Democràtic han estat iniciatives que mostren prou clarament que, lluny de replegar-se, el moviment republicà manté intacta la seva inventiva i capacitat de mobilització. I això, tot i les dificultats en l’articulació d’una resposta coherent des de l’àmbit institucional i que allò de la unitat estratègica de l’independentisme continua sent encara, malauradament, més un desig que no pas una realitat.
El fenomen dels aldarulls nocturns mereix, també, sens dubte, una lectura atenta i matisada. D’una banda, és evident que hi ha hagut un munt d’imprudents, discutibles i indignants actuacions policials que han contribuït poderosament al seu sorgiment i propagació. De l’altra, però, sembla clar que hi ha sectors juvenils que s’han socialitzat políticament en paral·lel al Procés que se senten orfes de referents i que no es troben còmodes amb allò del sense ni un paper a terra i, si es vol, amb la retòrica de tall noucentista que s’ha escampat un xic pertot en els darrers anys. Una retòrica que, diguem-ho tot, els seus pares i avis han seguit amb naturalitat i sense fer escarafalls. Abocats, a més, a un futur ple d’incerteses generacionals, és lògic que simpatitzin amb un escenari immediat d’agudització del conflicte i que malfiïn quasi per instint de qualsevol plantejament mínimament gradualista.
Copsar el rerefons d’aquesta revolta dels joves passa per rebutjar de ple la seva criminalització, tant si ve de directament de l’Estat com, també, de la banda d’aquells que, sovint des de l’independentisme i en algun cas des del mateix Govern, la vinculen, amb una mirada miop i reductiva, a l’actuació de quatre infiltrats. Ara bé, aproximar-se amb empatia a la seva realitat no implica deixar d’advertir que, per beatífiques que siguin les seves intencions, apostar per una escalada d’enfrontaments de carrer amb les forces policials afavoreix el procedir de l’Estat, en la mesura que alimenta la seva propaganda en relació al caràcter violent de l’independentisme. I, de passada, li facilita el desplegament d’un dispositiu contrasubversiu que continua perfectament greixat d’ençà els anys més foscos del conflicte a Euskal Herria i que, almenys fins ara, no ho ha tingut gens fàcil a l’hora de combatre amb eficàcia un ampli moviment ciutadà que ha fet bandera, precisament, de la renúncia a l’ús de la força. I és que, no ens enganyéssim pas, sostenir que mantenir permanentment el aldarulls és l’últim recurs per forçar l’Estat a atendre les reivindicacions catalanes és un gest d’una ingenuïtat formidable; llirisme pur, per expressar-ho en la terminologia que ara es porta. Qualsevol que estigui familiaritzat, ni que sigui d’oïda, amb els vells debats historiogràfics sobre la diferència entre revolta i revolució entendrà prou bé el que intento il·lustrar.
El problema de fons, de tota manera, no són les manifestacions de ràbia, frustració i impotència que s’han fet presents aquests dies en caure la nit. La qüestió rellevant és que tot plegat es desenvolupa amb una absència clamorosa pel que fa a la concreció d’una proposta política en clau republicana. I és aquí on cal incidir, tant en el pla institucional i de Govern com també, sobretot mirant al futur, en el de l’organització i sistematització estratègica de formes de resistència ciutadana en base a la noviolència activa. Mentre aquest repte no es resolgui adequadament, continuarem en un equilibri precari, amb el perill que els buits que deixa l’absència d’una política en majúscula puguin ser ocupats pel vigorós onanisme d’una certa extrema esquerra d’alè llibertari o, directament, pels sectors més obertament prepolítics del Procés. I duent, a cabassades i amb una enorme alegria, l’aigua al molí de l’Estat.
*Il·lustra aquest post una obra d’André Masson, De retour de l’exécution (1937).
PENSAMENTS DESPENTINATS 