“1969”, més enllà de la ficció

No soc del ram però diria que 1969 constitueix un dels esdeveniments editorials de la temporada. Una obra l’escriptura de la qual el seu autor compara amb córrer una marató, que ha trigat vuit anys a confegir-se i que respon a una ferma -i meditadíssima- voluntat literària i alhora testimonial no es pot despatxar amb quatre tòpics per sortir del pas. I l’explicació, gairebé confessional, que fa del procés que el va dur d’ambicionar escriure la novel·lassa de la transició a Barcelona -a la manera dels grans clàssics del gènere- a construir una novel·la de no ficció per mitjà d’una complexa seqüència de documents i testimoniatges encadenats cronològicament, sense afegir-hi ni un sol mot de collita pròpia, és tot un espectacle d’honradesa intel·lectual i creativa. En dono fe perquè fa pocs dies vaig assistir, bocabadat, a una sessió de presentació del llibre promoguda pel Club de Lectura d’Esquerra Republicana.

Diguem, per fer-ho senzill, que la dificultat amb la qual es va topar Eduard Márquez a l’hora de governar la ingent quantitat de documentació que va recopilar per bastir la seva novel·la tenia una doble naturalesa. D’una banda, des d’un punt de vista més tècnic, el repte d’aconseguir ser fidel a una realitat tan polièdrica a partir de la ficció narrativa. I de l’altra, i aquí ens embrancaríem en un debat d’ordre poc menys que epistemològic, la temença de no estar a l’alçada dels testimoniatges individuals que havia anat recollint; és a dir, el vertigen davant la possibilitat que, a l’hora de la veritat, la literatura, per bona que arribi a ser (o precisament per això), traeixi la vida. És molt dubtós que aquesta darrera qüestió s’hagués suscitat amb la mateixa urgència en el cas d’un projecte novel·lístic centrat en la Tarraco romana, la València de les Germanies o el Berguedà de la Guerra dels Malcontents però, tractant-se d’un episodi d’un passat força més recent, amb els personatges encara en actiu i amb una memòria viscuda -i sentida- a servar, s’entén prou bé la seva pertinència.

El resultat final de 1969 pot recordar a la celebrada Svetlana Aleksiévitx, que ha edificat la seva obra a partir de l’articulació d’un mosaic extraordinari amb centenars de veus extretes de l’experiència soviètica; o, tal com apunta el mateix Márquez, a l’Human smoke de Nicholson Baker sobte els orígens de la 2a Guerra Mundial o la més recent trilogia que Antonio Scurati ha dedicat a la figura de Mussolini. Són exemples que posen de manifest que de la manipulació (en la més noble expressió de la paraula) de materials de base històrica es pot arribar a generar emoció i sentit en clau literària. Té el seu mèrit en un context en què la novel·la de ficció (encara que sovint s’empari en allò tan suat del basada en fets reals) amenaça amb arrambar-ho gairebé tot.

La panoràmica política i social que abasta 1969 –“un 68 a la menuda”, en diu l’autor- és amplíssima. De les jerarquies del règim a la revolta estudiantil, el moviment obrer, els capellans de base i l’embrionari independentisme de l’època; de la miríada d’organitzacions d’esquerra i extrema esquerra a l’encara incipient món de la contracultura. No en queda al marge -i confesso que el fet m’ha xocat una mica- ni l’extrema dreta del moment, un corrent que alimentat pels aparells més reaccionaris de l’Estat franquista maldava per trobar un llenguatge nou -amb el culte a la violència sempre al capdavant, per descomptat- per combatre una subversió cada cop més oberta i desimbolta. La nota final amb els agraïments personals corresponents permet al lector informat, per poc que es conegui una mica el país, posar nom i cognoms als testimonis del llibre.

El projecte inicial d’Eduard Márquez arribava fins les eleccions municipals de 1979, moment en el qual s’entraria en un període diferent amb la progressiva consolidació de la reforma política postfranquista. Una de les conseqüències imprevistes de l’autoimposada limitació temporal als dotze mesos de l’any seixanta-nou, doncs, és que l’escriptor disposa de material de sobres per donar vida a hipotètiques línies de continuïtat de la seva novel·la. I, amb franquesa, en marcs culturals més robustos que no pas el nostre, seria impensable que tota aquesta informació en brut, fruit d’una recerca tenaç, pacient i laboriosa, s’esllanguís mig perduda en un calaix sense posar-se en joc literàriament. En fi, com a lector -i com a ciutadà- m’agradaria pensar que, lluny de ser un punt i final, 1969 representa l’inici d’alguna cosa més gran i encara més ambiciosa.