Diu que l’ajuntament de BCN va promoure fa uns mesos un donanatge (sic) a les víctimes de la violència masclista. L’assumpte, si es vol anecdòtic, ha donat lloc, ara, a articles demolidors i xanxes diverses, a defenses crítiques o aferrissades i, en el meu cas, a una cordial discussió 2.0 amb Carme Porta, vella amiga i companya de fatigues independentistes des de que anàvem amb calça curta. La Carme, un referent en el món del feminisme català, considera que, com tota creació humana, la llengua està construïda amb un biaix de gènere que és legítim –i fins i tot necessari- combatre per terra, mai i aire. Jo, per la meva banda, sóc més aviat escèptic pel que fa a què la llengua –o, per a ser més precisos, la seva estructura interna- contingui en si mateixa, constitutivament, un reflex patriarcal. Sempre tinc present, en aquest sentit, el que em va comentar una coneguda meva, filòloga, en relació al turc; un idioma sense cap marca de gènere que, si no vaig errat, no ha generat una societat i unes institucions que excel·leixin pel que toca a la no subordinació de les dones. Segons el meu parer, doncs, pretendre desmuntar una llengua a cop de voluntarisme ideològic o amb el concurs d’administracions amigues és un exercici estòlid i poc fructífer des d’una perspectiva emancipatòria.
Més enllà d’això, fins i tot per damunt del meu debat amb la Carme, tinc reserves d’ordre més directament polític sobre l’ús del llenguatge de gènere. Per un costat perquè neix d’una certa il·lusió que canviant el llenguatge és possible modificar la realitat, una ocurrència sens dubte benintencionada però idealista en el pitjor sentit de la paraula. I, per l’altre, perquè, a l’hora de la veritat, la seva utilització tendeix a esdevenir, a la pràctica, un mecanisme per fixar i reforçar determinades identitats grupals. La meva experiència amb l’assumpte, diguem que en qualitat d’observador no participant, m’indica que, amb graus d’intensitat variables segons el nivell de radicalisme i la voluntat d’exhibicionisme de cadascú, aquest fenomen es manifesta, sobretot, tot i que no pas exclusivament, al si dels sectors més conscienciats de diversos moviments ciutadans i col·lectius professionals. Tot amb tot, per més que mirem de manera pietosa de fer-nos trampes al solitari, com sembla que fa l’Ajuntament de BCN, cal constatar que tot plegat resulta perfectament estèril a l’hora de modificar les relacions de poder entre les persones.
No visc al planeta Mart i, en conseqüència, no m’oposo a la potenciació de les denominacions genèriques en aquells marcs específics en els quals es pugui considerar necessari ni tampoc, puntualment, a desdoblar el gènere discursivament, com a recurs emfàtic i retòric, de reconeixement. Però penso, això sí, que cal centrar el gruix de les nostres energies a millorar el paper social, polític i econòmic de les dones més que no pas a desconstruir el llenguatge. I també que, sempre que toqui, amb respecte però sense arronsar-se, cal denunciar els equívocs i les febleses de determinades modes ideològiques. I és que, al capdavall, si som homes i dones d’esquerres és perquè sabem que, quan les coses van de debò, l’estètica mai no pot passar per davant de la política.
*Il·lustra aquest post una obra de Helmut Newton per a la col·lecció de moda d’Yves Saint-Laurent de 1975.
PENSAMENTS DESPENTINATS 