La sexualitat és un àmbit de l’experiència humana que s’ha anat alliberant mica en mica de les cadenes imposades històricament per la religió, el costum i la moral tradicional. Es diria, fins i tot, que vivim en una societat en la qual es respecta cada vegada més l’opció sexual de cadascú i en què predomina la llibertat. I, amb tot, sabem prou bé que hi ha un munt d’espais en els quals encara és molt present l’abús i el silenci. És el que ocorre amb l’assetjament sexual, perpetrat habitualment fent un ús pervers d’una situació de poder en l’àmbit laboral o acadèmic. Me too, aquest moviment de dones nord-americanes que ha arrossegat el tema de l’assetjament al primer pla de l’actualitat informativa, sols ha posat en evidència, probablement, la punta de l’iceberg d’un fenomen força més present del que s’ha tendit a creure.
Parlo de tot plegat perquè he seguit amb interès la polèmica que s’ha generat aquests darrers dies entre les promotores de Me too –amb les seves homologues de Balance ton porc, a l’Estat francès- i les del manifest Des femmes libèrent une autre parole, publicat a Le Monde i entre les quals destaca la presència icònica de l’actriu Catherine Denevue. Si ho he entès bé, el nucli de la discussió no rau en la valoració de la natura de l’assetjament, que ambdós bàndols blasmen, sinó sobre on se situa la frontera entre l’abús i, per dir-ho de la manera més asèptica que se m’acut, les formes de seducció particularment insistents. Segons el parer de Denevue i companyia, la campanya de Me too no només va contra els assetjadors sinó que dispara a l’engròs contra la condició masculina i, a la pràctica, afavoreix l’adveniment d’un suposat puritanisme de caire feminista.
Tot i que sobre el paper la frontera entre una relació acceptada i una altra d’imposada a través de l’amenaça o el xantatge hauria de ser prou clarament delimitable, no és fàcil endinsar-se en un debat com aquest, en el qual hi pot haver zones d’ombra i algun equívoc cultural. Malgrat tot, però, coincideixo bastant amb algunes de les observacions que he llegit sobre l’assumpte: Me too i Des femmes pertanyen a universos diferents. Si les primeres són dones joves, filles dels EUA d’avui i vinculades a la indústria audiovisual i a l’entramat de Hollywood, les segones, parisenques i en general benestants, veuen essencialment de les fonts del maig del 68, el gran assalt de masses a les velles cotilles del món d’abans. Si les darreres poden viure feliçment l’aparent liberalitat de costums actual com un alliberament en relació al passat, les segons en pateixen els efectes no previstos però cruament reals.
El que sembla clar és que un paradigma antropològic com l’actual, en què cada cop som més esclaus de la mercantilització dels cossos, les ments i els desitjos, no supera sinó que fins i tot tendeix a reproduir vells esquemes de dominació i abús. Així, en l’afer que ens ocupa, l’altra cara de la realitat hipersexualitzada i en aparença hedonista, com la que ens mostra diàriament la publicitat, serien casos com els que s’han posat damunt la taula aquests dies. I consti que estem parlant de dones que han comptat amb importants altaveus mediàtics a l’hora d’impulsar les seves acusacions. No vull ni pensar que deu succeir en aquelles altres situacions, previsiblement la immensa majoria, en les quals les circumstàncies socials de les víctimes no donen accés a una posició de cert privilegi mediàtic.
Potser sí que vivim en societats líquides, però hi ha violències que perduren i continuen sent tan sòlides, denses i robustes com d’habitud.
*Il·lustra aquest post una foto de Helmwt Newton protagonitzada per la model brasilera Betty Prado publicada al calendari Pirelli de 1986.
PENSAMENTS DESPENTINATS 