Quin paper juga el record de la Xoà a l’era del selfie i la modernitat líquida? Aquesta és la incòmoda pregunta a la qual mira de respondre El monstre de la memòria, la darrera novel·la traduïda al català de l’escriptor israelià Yishai Sarid. L’autor s’aproxima a l’assumpte a partir de la peripècia, redactada en primera persona en forma d’informe per al director de l’Iad va-Xem, una benemèrita institució memorial creada el 1953 a Jerusalem, d’un guia dels antics lager alemanys ubicats a Polònia. El protagonista, un individu entre la trentena i la quarantena d’anys, és un ésser pusil·lànime i acomodatici, sense una vocació particular per aprofundir en els grans assumptes del passat recent –“la història contemporània m’espantava perquè em feia l’efecte d’una cascada que no parava de caure amb una força descomunal”-, que es va introduint a l’estudi i la narració de l’holocaust nazi més per atzar i afany de promoció professional que per altra cosa. De fet és un ésser amb molt escassos atributs que busca un lloc a la vida i va topant amb una sèrie d’esdeveniments que, mica en mica, acabaran per aclaparar-lo existencialment. El contrast entre el coneixement dels mecanismes tècnics i logístics de la mort a escala industrial planificada metòdicament pel nazisme i les fragilitats i contrasentits que presenta la rememoració actual de tot allò són un còctel massa feixuc de suportar.
El monstre de la memòria fa desfilar davant el lector una sèrie de figures més o menys arquetípiques que esbossen un retrat prou esmolat de les contradiccions de la societat israeliana actual en relació al record de la Xoà: des dels grups d’estudiants de secundària que visiten Auschwitz poc menys que com un parc temàtic fins als diplomàtics, els militars o els alts funcionaris de Govern que recorren l’univers concentracionari seguint un ritual buit i sobreactuat que és, en el fons, un simple acte burocràtic d’afirmació nacionalista de present. I això sense oblidar la dificultat d’inserir en el muntatge la veus d’uns testimonis disponibles cada cop en menys quantitat i difícilment acomodables en el relat oficial; sigui per qüestions d’edat, estat de salut o, de vegades, perquè la seva experiència no s’ajusta als canons políticament correctes que, poc o molt, s’han acabat instal·lant a l’imaginari dominant sobre l’extermini nazi. I, com a rerefons de tot plegat, l’ombra d’una cosmovisió que, amb l’ethos orgullosament heroic, militant, viril i guerrer de l’Israel actual, potser no estaria tan lluny d’acceptar una solució final que resolgués d’una vegada el sempitern –i desigual- conflicte amb els palestins. Sarid recrea d’alguna manera, amb malícia i sentit autocrític, els pensaments que els seus conciutadans profereixen en veu baixa quan se saben fora de càmera i s’alliberen per uns instants de la xerrameca i els tristos llocs comuns que imposa l’eixorca cerimònia de la memòria codificada que toca reproduir mecànicament.
Més enllà que és una narració en clau essencialment israeliana, El monstre de la memòria permet també una lectura més general. És el que se m’acut a mi, almenys, aquests dies que assistim amb impotència a l’enèsim capítol de la crisi dels refugiats, que no deixa de ser un descens penós als inferns de la consciència històrica europea. ¿De què serveix rememorar el sorgiment del projecte europeu com a resposta als horrors de la 2a Guerra Mundial si, al capdavall, la UE promou actuacions absolutament reprovables en el pla jurídic, polític i humanitari que no són dignes d’aquest heretatge? ¿Què podem esperar d’una memòria cada cop més retòrica, banal i lliure de valors, incapaç de jugar un paper polític mínimament rellevant?
No és una novel·la optimista. Ni agradarà als aprenents de sionista que tant abunden en els rengles de la nova dreta –la de Bush i Aznar, la de Trump i Boris Johnson– o, fins i tot, en certs cenacles de l’independentisme català. Però, no en dubteu pas, El monstre de la memòria és una novel·la que ens interpel·la i que planteja una qüestió espinosa que serà motiu de debat en els propers anys. I, per si això fos poc, fa de bon llegir i té un final punyent, tan impactant com que t’esclafin el nas.
PENSAMENTS DESPENTINATS 