No són ostatges, són presos polítics

Els alts responsables de Govern, la presidenta del Parlament i els dos líders del sobiranisme civil empresonats arran de l’Octubre català són un símbol de resistència i perseverança democràtiques per a bona part de la ciutadania. Es tracta d’uns homes i unes dones compromesos amb la causa de la República Catalana que, després d’un judici mancat de garanties, estan pagant un preu altíssim per la seva lleialtat al país. No són, per descomptat, les úniques víctimes de la repressió de l’Estat des del del referèndum ençà però si que encarnen, possiblement, l’exemple més sagnant de l’aplicació de la mateixa.

El seu paper simbòlic és tan notable que, de vegades, correm el risc de congelar-los en una fotografia fixa, oblidant que, per damunt de tot, es tracta de gent amb una notable capacitat de raciocini i reflexió política. La inevitable mitificació a la qual se’ls ha sotmès en els darrers quinze mesos no ens pot fer perdre de vista que, més que una icona venerable però condemnada al mutisme, es tracta de persones la identitat de les quals no es pot entendre al marge d’un compromís nacional i amb la seva societat que arrenca de molts anys enrere. N’hi ha, fins i tot, que amb la millor de les intencions o de vegades amb un punt de perversitat partidista, gosen afirmar que, a la seva forçada condició de presoners, haurien d’afegir un mena d’abstenció en matèria política –poc menys que un obligat vot de silenci- ja que la captivitat que pateixen podria emboirar fatalment –o, ras curt, estovar- el seu judici. Una manera bastant mesquina de condemnar-los a una minoria d’edat temporal fins que no recuperin la llibertat. Res a veure amb el paper que han jugat històricament els presos polítics en multitud de contextos de lluita i resistència, des dels militants de les organitzacions antifranquistes o els patriotes catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat fins a Mandela, Otegi o, si es vol, Bobby Sands i els seus companys, que van protagonitzar una dramàtica vaga de fam per reivindicar, precisament, davant la intransigència del Govern de Margaret Thatcher, els seu estatus de presoners polítics.

La recent compareixença al Parlament del vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Forn, Romeva, Rull i Turull ha tingut, des d’aquesta perspectiva, un efecte exemplificador. Les seves intervencions davant la comissió d’investigació sobre l’aplicació de l’article 155 han recordat a tothom d’on venim i allà on som. I, de retruc, han posat en valor la seva aportació a la construcció d’un relat, un diagnòstic i una estratègia compartida per avançar cap a la República Catalana. Una aportació a més, tal com s’ha constatat fa poc en l’àmbit jurídic, en què s’ha posat contra les cordes el poder judicial espanyol gràcies al pronunciament d’un tribunal europeu, que ens enriqueix i ens ajuda avançar en tots els terrenys. Costa molt forjar lideratges de país i no ens podem pas permetre de prescindir-ne per frivolitat o simple càlcul partidari. L’Estat malda per condemnar-los al silenci privant-nos de la seva veu. I nosaltres, en conseqüència, tenim el deure nacional i democràtic de dignificar-la. No ho perdéssim mai de vista: no són ostatges, són presos polítics.

*Il·lustra aquest post una obra de José María López Mezquita, Cuerda de presos (1901).

 

“La utopia necessària”, 25 anys

M’assabento casualment, i amb un cert retard, del 25è aniversari de la publicació de La utopia necessària, una obra de Toni Mollà que va guanyar, el 1993, el Premi d’Assaig Rovira i Virgili –amb un jurat del qual formava part Josep-Lluís Carod-Rovira-. És un text que vaig devorar durant unes curtes vacances d’estiu a la Vall d’Aran pel qual guardo, encara ara, un cert afecte. I és que em va caure a les mans en unes circumstàncies polítiques –i en part també personals- que recordo prou bé i que m’evoquen tota una època. Ens trobàvem en el període immediatament posterior a l’ensulsiada del bloc socialista, quan feia fortuna allò de la fi de la història de Francis Fukuyama i triomfava pertot un cru relativisme postmodern, fatxenda, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu en relació als propòsits de qualsevol causa emancipadora. I jo, que aleshores feia de periodista al diari El Punt, formava part d’aquella generació de joves independentistes que, seguint-ne d’altres no gaire anteriors a la nostra que havien participat a la lluita antifranquista, havíem maldat de valent per fer possible un bell somni: la revolució socialista d’alliberament nacional. Fins gairebé la vigília, per cert.

El cas és que, en uns moments complexos, de reflux polític, solitud i introspecció, en què resultava evident que les certeses antigues ja no eren suficients per llegir la realitat, la prosa de La utopia necessària em va eixorivir intel·lectualment i em va generar, alhora, un efecte balsàmic. D’una banda perquè s’acostava al fet nacional d’una manera fresca, optimista i no dogmàtica, apostant per un nou nacionalisme (sic) a l’alçada de l’era de la globalització que tot just s’iniciava. I de l’altra, perquè, en un context en el qual imperava el pensament únic, feia una aposta decidida per una nova utopia de futur en la qual les societats civils i la recuperació de l’esfera pública davant l’individualisme consumista, tan exaltat pels corrents neoliberals en voga, juguessin un paper de primer ordre. I tot plegat, a més, a partir d’uns supòsits volgudament antiautoritaris i la convicció que calia articular una alternativa al model del clàssic Estat nació d’arrel decimonònica.

La utopia necessària té, és clar, atenent a l’origen del seu autor, un assumidísim biaix valencià. I, tot i que en aquest àmbit l’obra potser no em va estimular tant, fan de molt bon llegir les planes que dedica a la trajectòria del valencianisme i al pensament de Joan Fuster, figura a la qual s’aproxima amb respecte i complicitat però defugint qualsevol temptació hagiogràfica. “Fuster, al nostre entendre”, –escriu un xic provocativament- “ni era ni deixava de ser autonomista, regionalista o independentista, posem per cas. La seva obra i el seu pensament se situen en una altra dimensió: en la dimensió cívica de què parlàvem adés. Per a Fuster, no es tractava, hem cregut entendre en llegir els seus papers, en escoltar els seus raonaments, de construir un altre Estat, sinó de construir una altra societat: una societat humanista on l’autonomia personal i la participació social foren el contrapès a la jerarquia institucionalitzada que representa la mateixa existència de l’aparell estatal.” I, amb tot, o precisament per això mateix, no s’està d’afegir: “(…) la utopia d’un País Valencià integrat en uns Països Catalans diversos, plurals, no jeràrquics, igualitaris i monolingües en català –que és, curt i ras, la formulació de la utopia fusteriana- ha estat el projecte intel·lectual i cívic més prolífic i amb més capacitat d’il·lusió i de mobilització dels darrers trenta anys, almenys al sud de la Sènia.”

No em sento amb prou autoritat per afirmar sí l’assaig de Mollà ha envellit bé o malament. Jo diria, això sí, que amb la perspectiva d’un quart de segle, i en el cas de la construcció del País Valencià des d’un punt de vista estrictament polític, potser les seves expectatives s’han vist un xic defraudades. I, en canvi, en un pla més general, sí que es pot sentir satisfet pel fet que, aquí i ara, hi ha un nou nacionalisme –per expressar-ho en la seva terminologia d’aleshores- que es projecta decididament cap al futur amb la voluntat d’erigir un nou subjecte de sobirania: radicalment democràtic, integrador, partidari d’enriquir la universalitat des del dret a la diferència i amb una clara voluntat de fer una contribució –i em remeto novament a les seves paraules- a “una ideologia supranacional que cohesione cada dia més el món sencer.” Sigui com sigui, i al marge que s’hagin concretat més o menys les esperances cap a les quals apunta La utopia necessària, jo em conformo consignant que a mi, fa una pila d’anys, em va fer el millor dels serveis: em va ajudar a pensar. I, en fi, com se sol dir, la lluita continua.