Els alts responsables de Govern, la presidenta del Parlament i els dos líders del sobiranisme civil empresonats arran de l’Octubre català són un símbol de resistència i perseverança democràtiques per a bona part de la ciutadania. Es tracta d’uns homes i unes dones compromesos amb la causa de la República Catalana que, després d’un judici mancat de garanties, estan pagant un preu altíssim per la seva lleialtat al país. No són, per descomptat, les úniques víctimes de la repressió de l’Estat des del del referèndum ençà però si que encarnen, possiblement, l’exemple més sagnant de l’aplicació de la mateixa.
El seu paper simbòlic és tan notable que, de vegades, correm el risc de congelar-los en una fotografia fixa, oblidant que, per damunt de tot, es tracta de gent amb una notable capacitat de raciocini i reflexió política. La inevitable mitificació a la qual se’ls ha sotmès en els darrers quinze mesos no ens pot fer perdre de vista que, més que una icona venerable però condemnada al mutisme, es tracta de persones la identitat de les quals no es pot entendre al marge d’un compromís nacional i amb la seva societat que arrenca de molts anys enrere. N’hi ha, fins i tot, que amb la millor de les intencions o de vegades amb un punt de perversitat partidista, gosen afirmar que, a la seva forçada condició de presoners, haurien d’afegir un mena d’abstenció en matèria política –poc menys que un obligat vot de silenci- ja que la captivitat que pateixen podria emboirar fatalment –o, ras curt, estovar- el seu judici. Una manera bastant mesquina de condemnar-los a una minoria d’edat temporal fins que no recuperin la llibertat. Res a veure amb el paper que han jugat històricament els presos polítics en multitud de contextos de lluita i resistència, des dels militants de les organitzacions antifranquistes o els patriotes catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat fins a Mandela, Otegi o, si es vol, Bobby Sands i els seus companys, que van protagonitzar una dramàtica vaga de fam per reivindicar, precisament, davant la intransigència del Govern de Margaret Thatcher, els seu estatus de presoners polítics.
La recent compareixença al Parlament del vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Forn, Romeva, Rull i Turull ha tingut, des d’aquesta perspectiva, un efecte exemplificador. Les seves intervencions davant la comissió d’investigació sobre l’aplicació de l’article 155 han recordat a tothom d’on venim i allà on som. I, de retruc, han posat en valor la seva aportació a la construcció d’un relat, un diagnòstic i una estratègia compartida per avançar cap a la República Catalana. Una aportació a més, tal com s’ha constatat fa poc en l’àmbit jurídic, en què s’ha posat contra les cordes el poder judicial espanyol gràcies al pronunciament d’un tribunal europeu, que ens enriqueix i ens ajuda avançar en tots els terrenys. Costa molt forjar lideratges de país i no ens podem pas permetre de prescindir-ne per frivolitat o simple càlcul partidari. L’Estat malda per condemnar-los al silenci privant-nos de la seva veu. I nosaltres, en conseqüència, tenim el deure nacional i democràtic de dignificar-la. No ho perdéssim mai de vista: no són ostatges, són presos polítics.
*Il·lustra aquest post una obra de José María López Mezquita, Cuerda de presos (1901).
PENSAMENTS DESPENTINATS 