Realitat i ficció de la plurinacionalitat

Tothom és lliure de fer ciència-ficció però no és d’aquest món pensar que l’Estat espanyol serà capaç de reconèixer en un futur més o menys proper, i de manera efectiva, la seva plurinacionalitat constitutiva. De la dreta conservadora no cal ni parlar-ne: continua movent-se en els vells esquemes decimonònics de sempre i, malgrat que ocasionalment, com en el període d’Aznar, ha fet el tifa amb allò del patriotisme constitucional, el seu discurs no és altre que el de postular-se com a garant de les essències hispàniques; permanentment amenaçades, sigui des de les perifèries no castellanes com per part del sempitern enemic interior. I del PSOE el més amable que se’n pot dir és que té un doble o triple discurs en funció de les circumstàncies i que, quan ha governat, el seu balanç en relació a l’assumpte ha estat desolador. Aquell PSOE, que en els primers anys de Felipe González incloïa al seu programa el dret a l’autodeterminació i gastava allò del nación de naciones i que amb Zapatero va filtrejar amb l’entelèquia de l’España plural, ha estat, a la pràctica, un agent de normalització i modernització d’un nacionalisme espanyol no gaire més sensible a la diversitat que els sectors de procedència franquista. I de Pedro Sánchez, un personatge amb olfacte però de principis volàtils, capaç de venir a fer mítings a Catalunya arrossegant una bandera espanyola de tamany descomunal, abraçar-se amb Ciutadans amb una coartada pretesament regeneracionista i al cap de pocs mesos, per motius d’estricta supervivència, defensar de cara a la galeria una concepció plurinacional d’Espanya, no hi ha motius gaire fonamentats per a esperar-ne res de millor. Per a uns i altres, en qualsevol cas, el règim autonòmic consagrat a la Constitució de 1978 és un punt d’arribada o, per a expressar-ho més gràficament, sense hipocresies, una camisa de força per a les ànsies de llibertat catalanes.

La nova esquerra és un meló encara per obrir. Si bé es cert que, en relació al dret a decidir de Catalunya, ha mantingut una actitud que l’honora, també ho és que, més enllà de les grans proclames, no té un disseny d’Estat gaire acabat. El seu mateix líder, Pablo Iglesias, ha protagonitzat relliscades prou reveladores en aquest sentit, com quan, a la campanya dels comicis del 27S, va apel·lar al vot d’aquells que no s’avergonyeixen de tenir ”avis andalusos o pares extremenys” (sic); o, en un context també electoral, es va treure de la màniga l’invent d’aquella estranya andròmina del ministerio de la plurinacionalidad que li va encolomar al pobre Xavier Domènech i amb la qual va mirar de fer-nos passar bou per bèstia grossa. Ja es veurà quins viaranys segueix tot plegat. Plantejo dues hipòtesis: o Podemos és manté lleial, assumint el risc d’un cert testimonialisme, a una línia lenta i sostinguda de defensa d’una República de base popular més o menys confederalitzant que superi, en una tasca de dimensions històriques i culturals hercúlies, el marc establert o, en la línia de la tradició comunista més clàssica, acaba aixplugant-se en una autodeterminisme nominal però no real, que li permeti d’assolir acords postelectorals amb el PSOE.

En tot cas, des d’una òptica catalana, el temps de la plurinacionalitat ja ha passat. Probablement, a la sortida de la dictadura hauria estat possible proposar, des d’una voluntat de ruptura amb el franquisme, una alternativa d’aquest tipus. Ara, però, tal com s’han anat conformant les coses en els darrers quaranta anys, es fa molt difícil pensar en una sortida com aquesta. En realitat, és més plausible que l’Estat espanyol s’acabi avenint, forçat per les circumstàncies, a reconèixer l’existència d’una República Catalana que no pas endegui un procés que situï en un primer pla el repte de donar un tractament diferent a la seva diversitat interna. Qui sap si, si es vol un xic paradoxalment, amb la independència de Catalunya, no s’obrirà una finestra d’oportunitat per a provar-ho sota una altres paràmetres i amb actors diferents, segurament no a curt termini però potser sí més endavant. Aquesta, però, ja serà tota una altra història.

*Il·lustra aquest post una obra de Francisco de Goya, Bodegón con costillas y cabeza de cordero (1808).