Per què no vam guanyar a l’Octubre?

El dret a l’autodeterminació es té o no es té i pertany en exclusiva al subjecte de sobirania que el vol exercir; sense que cap altre agent –i menys que ningú l’Estat originari- li hagi de concedir permís. Des d’aquest punt de vista el debat sobre la unilateralitat està aviat acabat. Una altra cosa, prou que ho sabem, és disposar de la capacitat per materialitzar la pròpia voluntat, per legitimada que estigui amb les urnes a la mà. Sigui com vulgui, aquí i ara, la polèmica pública en relació al tema amaga equívocs gens innocents. En el cas de les forces que van ser còmplices del 155, quan es reclama el seu abandonament s’està demanant, en realitat, que els independentistes facin bondat d’una vegada, aplacin sine die les seves aspiracions i se sotmetin als constrenyiments que marca la legalidad vigente. En d’altres, però, una mala lectura de l’Octubre català –i algun cop, no ens enganyéssim pas, el sectarisme i l’estricte interès partidista- provoca que el terme hagi esdevingut un estèril talismà, útil potser per ofegar les penes i, a tot estirar, per utilitzar com a arma llancívola en alguna esbravada a Twitter o qualsevol grup de WhatsApp.

I és que, col·lectivament, no hem acabat de capir que, vist amb perspectiva, els responsables polítics de tirar endavant la República Catalana només tenien una opció viable a mà: obtenir, gràcies a l’acció institucional i parlamentària, la mobilització popular i un acte de sobirania jugat a fons, un mínim avantatge per forçar l’Estat espanyol a seure a una taula de negociació amb certes possibilitats d’èxit. I això, naturalment, a partir de la presumpció, mai de la certesa, que l’Estat no gosaria traspassar segons quines ínies vermelles per temor als efectes que això podria comportar-li en el pla internacional. Després de la repressió contra el referèndum de l’1 d’Octubre i de tot el que va venir a continuació, i al marge del judici que ens mereixi l’actuació de cadascú en un context amb tantes estretors com aquell, resulta evident que la correlació de forces del moment no era la més favorable per al republicanisme català. Només es podia vèncer en un context mínimament democràtic, no pas en un altre que representava precisament la seva negació més absoluta.

El problema no va ser, doncs, que no es comptés amb una majoria ciutadana al darrere sinó que l’Estat no va tenir cap escrúpol a l’hora de fer prevaldre la seva voluntat per la via de la violència, la repressió i l’amenaça. I és aquí que cal plantejar-se què ens convé fer ara. Descartat l’indigne retorn a una impossible via autonomista, cal tenir la valentia de dir que, per sostreure’ns de la situació d’excepció a la qual ens ha sotmès l’Estat, ens cal generar una nova majoria, activa i organitzada en tots els àmbits. I és que ja no es tracta tant de guanyar un referèndum o unes eleccions com les del 21D sinó de generar un clima de tensió democràtica prou sostingut com per trencar la resistència d’un Estat autoritari a acceptar una negociació encaminada a reconèixer el nostre dret a l’autodeterminació –o, el que vindria a ser el mateix, el resultat del referèndum de l’1 d’Octubre-. I, tinguem-ho clar, això no serà una alegre passejada. L’Estat espanyol té greus problemes estructurals i potser una aluminosi incipient però continua sent, a hores d’ara, un senyor Estat amb tots els ets i uts: amb fiscals, policia i Guàrdia Civil, una classe política amb escasses fissures, un aparell de justícia addicte al règim, uns grans poders econòmics que li fan costat, uns mitjans de comunicació amb una potència de foc que abasta part de la mateixa població catalana i un suport internacional gens negligible.

El remei dels nostres mals no vindrà en cap cas d’un acte de voluntat que una suposada manca de coratge de la política hauria deixat abandonat en algun replec del nostre passat més immediat. Aquesta pot ser una retòrica apta pels ridículs epígons del lopeztenisme que encara pul·lulen per la bombolla 2.0, més enfants terribles del regne de l’opinió que gent amb autèntica vocació de compromís, però mai estarà a l’origen d’una estratègia de país guanyadora. Ni tampoc, per descomptat, de la infantil glorificació d’una hipotètica via insurreccional que menysté l’anàlisi dels factors estructurals que condicionen qualsevol procés de mobilització popular amb ambició d’obtenir el poder i en determinen, al capdavall, les possibilitats d’èxit o fracàs. Em ve a la memòria, aquí, aquella cèlebre pregunta que va llençar a l’aire Salvador Allende poques setmanes abans de l’11S xilè, en unes circumstàncies històriques força més dramàtiques que les nostres: “Quants obrers són necessaris per aturat un tanc?”

No ho perdéssim pas de vista: som més dels que hem estat mai i l’Estat, després de mostrar el seu veritable rostre, ha quedat definitivament deslegitimat a ulls de bona part de la ciutadania. I, més enllà dels miratges habituals que alimenten els de sempre, ja no hi ha espai per a terceres vies: els anys de la pax pujoliana, amb aquella Catalunya en blanc i negre, cofoia, benpensant i conformista, no tornaran. Hi ha espai de sobres per avançar cap a la construcció d’aquesta nova majoria que ens ha de permetre vèncer quan arribi el proper embat. Només ens cal tenir la maduresa d’explicar, mirant de fit a fit a qui convingui, que encara és necessari remar un tram més per tenir la República Catalana altre cop a les envistes.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula documental La batalla de Chile (1975), de Patricio Guzmán.