Llengua i República

Fa pocs dies, per circumstàncies atzaroses que no vénen al cas, vaig tenir ocasió de seguir de prop una animada conversa entre diverses persones –professionals, acadèmics i activistes- interessades en qüestions relacionades amb la política lingüística de la Catalunya nacionalment sobirana del futur. Amb el risc de simplificar en excés els punts de vista que es van posar damunt la taula, els agruparé en dos grans grups: els d’un tarannà diguem-ne més clàssic, que vinculaven d’una manera molt clara llengua, identitat i territorialitat i proposaven mesures congruents amb aquesta visió, tot situant la llengua catalana –i l’occità, a l’Aran- en un lloc preeminent, com a punt de trobada comú; i els que, per contra, partint de pressupòsits més flexibles, advocaven decididament per afavorir, en un marc institucional superador de les estretors del vell model de l’Estat-nació, la lliure coexistència de múltiples sentiments de pertinença i l’articulació d’un sistema de cooficialitat asimètrica entre el català i el castellà. Cal fer constar que tots ells coincidien en dues qüestions essencials: la valoració positiva del plurilingüisme present a la societat i la convicció que l’adveniment de la República Catalana no ha de comportar una pèrdua de drets en matèria de llengua a la ciutadania que ara forma part del país. Si de cas, els segons matisarien que el conreu de les potencialitats del plurilingüisme no ha d’equivaler a amagar el cap sota l’ala pel que fa a l’estatus del castellà que, per més voluntat que s’hi posi, no seria equiparable ni a l’amazic, ni a l’àrab, ni al panjabi, posem per cas.

Es tracta, en efecte, d’un gran tema: profund, complex i ple d’implicacions de tota mena. I tinc la convicció que la seva resolució s’haurà d’anar descabdellant durant els primers anys d’existència de la nostra República, no pas abans. En part perquè, probablement, no acaba d’haver-hi les condicions òptimes per poder debatre amb prou serenor, coneixement i perspectiva sobre aquesta temàtica sense ser criminalitzat ni caricaturitzat interessadament des d’una banda o una altra, molt en particular per part dels adversaris del procés; i, en part, també, perquè a les envistes del referèndum no tindria massa sentit alimentar possibles línies de fractura entre els rengles del sí.

Sigui com sigui, la política lingüística que se seguirà serà adoptada democràticament al si del marc de llibertats que establirà la República Catalana. I és que, no ens enganyéssim pas, si hi ha quelcom clar i indiscutible per a tothom, es pensi com és pensi en relació a com cal encarar les coses amb vista als anys a venir, és que l’Estat espanyol és atàvicament al·lèrgic a la diversitat de llengües i a l’extensió de l’ús social i institucional del català.

*Il·lustra aquest post una obra de David Hockney, Pearlblossom Highway (1986).