Una oportunitat per a Greta

Confesso que la figura de Greta Thunberg em provoca sentiments ambivalents. D’una banda, no puc evitar-ho, sento una certa malfiança en relació a una carrera fulgurant que, en poc menys de quinze mesos, l’ha dut a consagrar-se com una autèntica icona mundial de la causa del medi ambient D’on ha sortit aquesta adolescent sueca de la qual tothom parla? Qui hi ha darrere les seves iniciatives? Per què la reben, l’escolten i fins i tot s’hi fan fotos alguns dels principals estadistes del moment? No és injust i un xic sospitós que les seves declaracions tinguin més ressò que el treball, pacient i sovint silenciat, de la comunitat científica i els moviments socials d’arreu del món compromesos des de fa anys i panys en la defensa de polítiques contra el canvi climàtic?

I, amb tot, per altra banda, he d’admetre que el seu discurs és fresc, canyero i gens complaent amb els llocs comuns, la retòrica grandiloqüent i el cofoisme que caracteritza les polítiques ambientals que promouen els estats més industrialitzats del planeta. Des d’aquest punt de vista, i per dir-ho en terminologia clàssica, els seus plantejaments no són fàcilment assimilables per part de l’ordre establert. No és cap casualitat que s’hagi posat en la línia de foc de les cavernes mediàtiques més diverses, de Fox News a El mundo.

Estem tan fastiguejats de la buidor dels miratges que genera l’ús indiscriminat de les tècniques de màrqueting públic que, els que fem esforços quotidians per no sucumbir als seus efectes i conservar tothora un mínim de sentit crític, potser correm el risc de no avaluar amb prou finor segons quins fenòmens. I és que Thunberg, més enllà de l’habilitat comunicativa amb la qual s’ha venut el seu personatge, està lluny d’esdevenir -almenys fins avui- un simple producte comercial. El seu indignat crit d’alerta generacional com a protesta per la inacció en relació a la crisi ambiental segurament sona un xic naïf vist des dels plantejaments més exigents i alternatius però, no ho oblidéssim pas, va força més enllà del que, ara per ara, el sistema està en disposició de pair. I, tot i que la iniciativa Fridays for Future i les denominades vagues climàtiques d’aquests dies no constitueixen la darrera paraula –ni tampoc la primera, per descomptat- en matèria de combat ecologista, representen sens dubte un saludable pas endavant pel que fa a la mobilització ciutadana en aquest àmbit. Encara que només sigui per això, doncs, i per angúnia que ens facin els lideratges unipersonals, Greta mereix una oportunitat.

*Il·lustra aquest post una obra d’Edward Hopper, The Martha McKeen of Wellfleet (1944).

Termidor

La resposta a la sentència del procés ha esdevingut una cruïlla gairebé existencial per a l’independentisme. Més enllà de les iniciatives concretes que es promouran de ben segur en diferents àmbits –des de la mobilització de carrer i les actuacions de protesta orientades des dels principis de la no-violència al terreny institucional o al jurídic-, la qüestió té una dimensió essencialment estratègica. N’hi ha que encara s’aferren a la creença que aquest esdeveniment és la darrera oportunitat per tal que es produeixi una mena de Big Bang d’efectes purificadors que ens retorni, com per art d’encanteri, a l’enyorada tarda del 27 d’Octubre de fa un parell d’anys, quan va semblar per unes hores que ho teníem tot a l’abast de la mà. D’altres, en canvi, cada vegada més majoritàriament, comencen a albirar que constituirà un fet d’una transcendència majúscula però que no alterarà significativament ni les dimensions dels grans blocs electorals dels darrers anys ni, per descomptat, la desigual correlació de forces entre Catalunya i l’Estat espanyol. Un estat de coses, no ho oblidéssim pas, imposat a partir de la violència policial i judicial contra l’Octubre català i amb l’autoritària aplicació de l’article 155. Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que es dirimirà en les properes setmanes serà, també, si hi ha les condicions per posar les bases d’una estratègia per la República Catalana mínimament creïble a mig termini. O si, per contra, l’immediatisme dels que somien a fer-la efectiva demà mateix, a cop de momentum i jugades mestres, continua empantanegant les possibilitats de creixement del gros del moviment.

En el rerefons de tot plegat rau també, probablement, a més de les mai prou confessades pulsions partidistes d’habitud, una molt diferent percepció de les possibilitats que ofereix el context històric present. I és que si a començaments d’aquest decenni, amb la crisi de l’Estatut en carn viva, el desprestigi social de la família reial en el seu punt més sagnant, el Govern del PP emmerdat fins al coll pels casos de corrupció i els efectes de la recessió econòmica global manifestant-se de manera ben pregona, va ser possible pensar en una superació a l’ofensiva de les línies vermelles a la democràcia establertes des dels primers anys de la monarquia postfranquista, és difícil ocultar que la realitat actual té un perfil distint. La imatge més acabada de tot plegat seria l’evolució d’un moviment tan icònic com el del 15-M. Un projecte que ha passat de la convicció que tocava assaltar los cielos i dinamitar el règim del 78 a pidolar, fragmentat, minvat de forces i ple de contradiccions, una impossible entesa amb el PSOE per tal de conjurar el perill de l’adveniment d’una dreta cridanera i cada cop més obertament reaccionària. I això per no esmentar la vergonyant acceptació dels vots de Manuel Valls per part del colauisme, com a estratègia de salvació per conservar al preu que sigui l’alcaldia de Barcelona. Se’m dirà –i amb raó- que les arrels del tsunami independentista d’aquests anys són més profundes i menys conjunturals que les dels 15-M i que la seva enorme projecció electoral i provada capacitat de mobilització ciutadana romanen gairebé intactes. I, amb tot, seria absurd mantenir que les condicions existents per a fer un tomb ràpid i definitiu cap a la independència són les mateixes que les que semblava haver el 2012, el 2015 o el 2017. De fet, no seria cap bestiesa asseverar que, a hores d’ara, estem més a prop de l’aplicació d’un nou 155 que de la proclamació de la República Catalana.

Tot plegat no hauria de resultar tan traumàtic amb un xic de perspectiva i un mínim coneixement, per superficial que sigui, de com han funcionat arreu els grans processos de transformació política: hi ha moments disruptius en els quals nous subjectes històrics amb consciència de si mateixos són capaços d’instaurar –o almenys d’intentar-ho- un nou ordre que aboleix l’estat de coses anterior i n’hi ha d’altres, malauradament força més habituals, en els quals toca reforçar i ampliar les forces de les quals es disposa per abordar en les millors condicions possibles els nous embats excepcionals que, sens dubte, es tornaran a presentar. Res, al capdavall, que no hagin tastat en pròpia pell, en un o altre moment del seu desplegament, tots i cadascun dels moviments d’alliberament que, per una o altra via, han acabat triomfant.

Confondre, però, un període que està prenent un to cada cop més termidorià amb el de l’assalt al Palau d’Hivern –signifiqui el que això signifiqui a finals de la segona dècada del segle XXI- seria un error colossal. I més encara si, com sovint és el cas, més que ardor revolucionari, entusiasme jovenívol o una lectura extremadament restrictiva de la significació del Referèndum de l’1d’Octubre, tot plegat no amaga altra cosa que un pur interès de part, pornogràficament electoral. Perquè, amb tota franquesa, i per cloure aquest escrit, no em sé imaginar una estampa més exquisidament termidoriana que el retorn del PSC a la presidència de la Diputació de Barcelona de la mà d’aquells que presumeixen de brandar l’estelada amb més passió i determinació que la resta.

*Il·lustra aquest post una obra de Nils von Dardel, El dandi moribund (1918).

La unilateralitat, un debat ‘trampa’

Comença el nou curs polític i, tal com era d’esperar, ho fem arrossegant les principals incògnites amb les quals vam cloure l’anterior. Més enllà de les ombres que planen sobre la investidura espanyola, a Catalunya hi ha inquietud per la imminent sentència del Tribunal Suprem contra els principals dirigents de l’Octubre català, la necessitat d’oposar-li una resposta democràtica digna d’aquest nom i, al capdavall, per les sinuositats esgotadores per avançar cap a això que en diem, no sé si de manera prou entenedora, unitat estratègica de les forces independentistes.

Sigui com sigui, no aconseguim desempallegar-nos del tot, almenys en determinats cenacles especialment militants, de debats trampa que tendeixen a polaritzar innecessàriament l’opinió independentista i que, per si això fos poc, resulten gairebé inintel·ligibles per a bona part de la població menys ideologitzada. Em refereixo, molt en particular, a la croada a favor de la unilateralitat a la qual, amb anades i vingudes diverses, hem assistit des de l’aplicació de l’article 155 ençà i que sempre viu un cert reviscolament a les envistes de l’Onze de Setembre. Parlo de debat trampa perquè planteja una aparent –i irresoluble- disjuntiva entre una qüestió de sentit comú conceptual i la pràctica real del conjunt de les forces partidàries de la República Catalana amb presència a les institucions. I és que en els plantejaments de tot independentista o, si es vol, fins i tot de tot sobiranista –sigui o no partidari de la independència nacional com a objectiu final-, hi ha implícita, en la mesura que es parteix del dret a l’autodeterminació, una radical voluntat constitutiva. Una voluntat primigènia no supeditable, per tant, a la tutela de cap altre ens polític. L’afirmació que Catalunya, com a subjecte de sobirania, té el dret a decidir lliurement el seu futur, doncs, va aparellada a la presumpció que l’exercici d’aquest dret depèn únicament de la lliure voluntat de la seva ciutadania. I punt.

Altra cosa és, com tothom sap, el context real en el qual s’ha de materialitzar l’exercici d’aquest dret. I aquí, és clar, cada cas és diferent i no n’hi ha prou d’apel·lar a receptes generals ni als principis excelsos de la teoria política o el Dret Internacional. La correlació de forces és l’element essencial que ho acaba condicionant tot. I això, en el cas català, després del dur aprenentatge que van representar els esdeveniments de l’Octubre del 2017, passa per assumir que ens trobem en una etapa de conflicte sostingut amb l’Estat que demana coratge, determinació i intel·ligència col·lectiva i que, probablement, no es resoldrà en el curt termini. Es tracta, no ho oblidéssim pas, d’un escenari, generat per un Estat que prefereix usar la violència abans que respectar la voluntat de la ciutadania i que no dubtarà a continuar emprant la repressió policial i judicial per mantenir l’statu quo. Per superar-lo, doncs, ens cal ser més –i sobretot més forts-, optimitzar la feina que es fa des de les institucions –Govern, Parlament i ajuntaments-, denunciar sense treva en el pla internacional l’existència de presos i exiliats i generar nous i més imaginatius espais de mobilització popular –des d’accions de protesta no violenta a campanyes de consum estratègic-. I, naturalment, guanyant, per anar bé cada vegada amb més contundència, totes les eleccions que ens posin per davant. La decisió d’exercir el dret a l’autodeterminació és només nostra –del tot unilateral, doncs- però per exercir-lo de manera efectiva ens cal, primer, doblegar la voluntat d’un Estat amb evidents pulsions autoritàries al qual hem d’acabar obligant –de grat o per força- a asseure’s a una taula de negociació.

La tan reclamada unitat estratègica hauria de consistir, de fet, en una traducció pràctica, amb propostes d’actuació concretes en tots els àmbits, d’aquest objectiu de trencar la resistència de l’Estat a acceptar una solució democràtica a l’actual situació. I hauria de comptar, lògicament, amb el concurs de les forces polítiques independentistes i les entitats que han protagonitzat les principals mobilitzacions dels darrers anys. I també, progressivament, en la mesura del possible, anar incorporant nous sectors que, a partir del rebuig a la repressió i l’adhesió a les possibilitats de transformació social que obre el dret a decidir, facin del pas de comprometre’s amb el projecte en pro de la República Catalana. Mentre això no arriba, i tot indica que no seria prudent pensar que aconseguir-ho serà bufar i fer ampolles, embolicar-se en una batalla merament teologal en relació a la unilateralitat no té cap sentit, resulta contraproduent i només pot provocar una divisió esperpèntica entre autèntics i falsos creients. Evitem-ho, doncs, amb realisme i clarividència política, respecte a la diversitat constitutiva de l’independentisme actual i, sobretot, ganes de tirar endavant sense perdre més el temps.

*Il·lustra aquest post una obra d’Andre Masson, Les fumeurs (1923).