El ‘quart espai’ independentista és un Frankenstein del puigdemontisme

1. Boira

Les anades i vingudes de la Catalunya recent han fet saltar pels aires aquella solemne màxima de Karl Marx segons la qual la història es repeteix dues vegades: primer com a tragèdia, després com a farsa. En realitat, no m’estranyaria gens que si el seu autor encara fos entre nosaltres ja fa estona que, enrabiat, hauria llençat el barret al foc i hauria abandonat per sempre el gènere del comentari d’actualitat. A hores d’ara, a les envistes d’unes eleccions al Parlament de resultat incert, ningú no sembla capaç d’imposar un relat que aclareixi una mica per on passem. Res no convida a albirar que se superarà l’eixorc escenari actual de guerra de trinxeres -entre blocs i a l’interior dels mateixos- i que sorgiran estímuls per tal que els diferents actors abandonin la seva zona de confort particular. La dificultat d’albirar una política de pactes postelectorals versemblant provoca, a més, que l’horitzó per després del 12M esdevingui confús i poc il·lusionant. A hores d’ara, és molt dubtós que el subjecte social que es va mobilitzar durant els anys del Procés se senti impel·lit a acudir massivament a les urnes. I no ho farà sense propostes concretes emmarcades en un projecte creïble i mínimament compartit. Ens movem enmig la boira.

2. Pessimisme conservador

L’onada conservadora -quan no obertament reaccionària- que recorre Europa dibuixa un panorama radicalment diferent del de 2017. La pandèmia i la post-pandèmia, la guerra d’Ucraïna, les conseqüències cada cop més palpables de l’escalfament global, les dificultats i contradiccions del projecte europeu i en general de les democràcies liberals occidentals i un malestar latent de canvi d’època sense esperança de futur han deixat rastre arreu, també entre nosaltres. D’aquella optimista revolució dels somriures que enamorava a tothom s’ha passat a un escenari en el qual campen impúdicament per l’espai públic actituds força menys amables i integradores. Si la dreta continental ha incorporat l’agenda de l’extrema dreta postfeixista -només cal veure el gir autoritari del macronisme– aquí, des de la xiulada a la diputada Najat Driouech durant la concentració de desgreuge a Laura Borràs davant el Parlament de l’estiu de 2022 fins al suport de la direcció de Junts als esgarips del seus alcaldes al Maresme vinculant delinqüència i immigració de finals de l’any passat- la dreta nostrada amenaça amb lliscar pel mateix pendent. El pessimisme col·lectiu obre la porta als pitjors fantasmes. Un clàssic.

3. Patrimonialització de l’Octubre de 2017

És una evidència, per dolorós que sigui haver-ho d’admetre, que les forces polítiques i socials partidàries de la República Catalana no han estat capaces de metabolitzar en un sentit positiu, a partir d’un procés de deliberació compartit, les lliçons a extreure de l’Octubre català. De fet, això es va fer impossible des de les mateixes eleccions al Parlament de desembre de 2017 -conseqüència directa de la imposició de l’article 155 per part del govern espanyol- quan l’espai postconvergent -nucleat aleshores en l’ara extint PDeCAT- es va treure de la màniga allò de la restitució del Govern legítim com a desesperada maniobra d’emmascarament i supervivència partidista. Se sembrava la llavor d’una dualitat d’impossible gestió política que s’ha mantingut inalterable fins fa just quatre dies: la legitimitat de l’1 d’Octubre -residenciada en exclusiva a l’ara oblidada Casa de la República de Waterloo- enfrontada -o si més no situada en un pla jeràrquicament superior- a qualsevol qui aspirés a governar democràticament l’autonomia. No cal entrar en massa detalls -i ometré pietosament els episodis més grotescos i hamletians de l’etapa a la Presidència de Quim Torra– per entendre el cost que ha pagat el país per aquesta mesquina estratègia de patrimonialització partidista.

4. Vichy

El deliri de construir una imaginària institucionalitzat alternativa a l’autonomia del 155 es va materialitzar, fins i tot, en la creació d’una institució (sic) que, suposadament, havia de vehicular la voluntat de la ciutadania republicana que s’hi allistés per una mòdica quota -diferenciada doncs de tota aquella que no ho fes, sobiranista o no-, mantenir en actiu la República Catalana a l’exterior i, de passada, dirigir la revolta a l’interior. L’halo d’aquesta andròmina va captivar des de la parròquia més conservadora, que s’hi va emmirallar com si fos quelcom extraordinari, a mig camí entre la grandesa del general De Gaulle refugiat a Londres durant la Segona Guerra Mundial i l’èpica de l’Estat clandestí polonès sota l’ocupació nazi-, fins, per paradoxal que pugui semblar, a sectors de l’esquerra anticapi que es van estimar més veure-hi poc menys que l’embrió d’un futur poder popular català. El correlat lògic de tot plegat, mai no acabat d’explicitar obertament, era prou evident: si existia un Estat Català a l’exili, qualsevol institucionalitat catalana tolerada per la legalitat espanyola -és a dir, el Parlament i la Generalitat- era bastarda i còmplice de l’ocupació, un miserable règim col·laboracionista de Vichy. Que el Consell de la República hagi fet la fi dels cagaelàstics no ens ha de fer perdre de vista que, per surrealista que pugui semblar a hores d’ara, l’exigència per part de la direcció de Junts que se li reconegués l’autoritat suprema va ser un dels punts que més va empantanegar l’esgotadora negociació de tres mesos que va conduir a l’elecció de Pere Aragonès després de les eleccions del 14 de febrer de 2021.

5. Negació de la política

Si ja vam votar i guanyar al Referèndum, la declaració consegüent del 27 d’octubre de 2017 és jurídicament vigent perquè mai ningú no l’ha anul·lada i es tracta simplement d’implementar la independència partint del mateix punt on ho vam deixar estar, la política passa a ser una nosa o, en el millor dels casos, un luxe innecessari propi de les nacions que ja disposen d’un Estat. I, naturalment, qualsevol proposta gradualista, d’eixamplament de la base social dels partidaris de la República Catalana més enllà dels rengles independentistes stricto sensu, una pèrdua de temps promoguda per gent acomodatícia que no està disposada a anar fins al final amb totes les conseqüències; per no parlar de la negociació amb el govern espanyol, equiparada a la ingenuïtat quan no a la simple traïció, els fruits de la qual -com els indults o la supressió de la sedició al Codi Penal- sols correspondrien a la sòrdida recerca de sortides personals.  La coloració antipolítica de tot plegat és fa ben palesa si es té en compte que, en realitat, si extraiem aquest discurs del seu context nacional, es correspon perfectament amb la retòrica populista que gasta l’extrema dreta dels països del nostre entorn per pescar suports electorals entre els desencantats de tot. Si el problema de la independència han estat els polítics, suprimim la política -i els partits- i tot serà bufar i fer ampolles.

6. Un rei taumaturg

L’hiperlideratge del món postconvergent constitueix el colofó necessari per coronar tot aquest edifici discursiu: un rei taumaturg amb un poder essencialment simbòlic, en contacte directe amb les energies ocultes de Octubre català i, sobretot, amb la grandiloqüent pretensió de situar-se per damunt dels partits -i, per motius obvis, de l’eix dreta-esquerra-.. És cert que la seva llista de país amb vista el 12M ha quedat ben lluny de les expectatives generades inicialment però, amb tot, com a papus del nacionalisme espanyol més cridaner, és l’únic actor amb prou capacitat per activar un espai polític fragmentat, amb tendències centrífugues i amb contradiccions flagrants. Amb tot, la seva força representa alhora la seva principal feblesa: el conjunt de l’independentisme -i el país- necessita passar a una nova fase i ell ha lligat amb tenacitat i tossuderia la seva figura a la consumació d’allò que va quedar pendent fa gairebé set anys. No m’arriscaré a aventurar quina serà la propera finestra d’oportunitat -si l’entenem com a moment de ruptura amb l’Estat- però hi ha una cosa segura: sigui quina sigui, i arribi quan arribi, serà quelcom nou i amb un altre President al capdavant, no pas una simple continuació d’allò abandonat el 2017.

7. Qui pagarà la festa?

Soc dels que penso que el sobtat gir cap al pragmatisme de Junts després de les darreres eleccions espanyoles, a les quals es va presentar prometent que mai no pactaria amb ningú tret que fos el dia i l’hora de la independència, és una bona notícia. I, amb tot, temo que pagarem un preu molt alt per la seva irresponsabilitat dels darrers anys. L’oportunisme i la manca de sentit de la realitat -sobretot quan ha quedat fora de la Presidència de la Generalitat- ha deteriorat totes les confiances i ha instal·lat una llavor autodestructiva en els sectors menys polititzats del sobiranisme civil que serà complicadíssim de desterrar. L’hipotètic quart espai independentista, amb la tirallonga de monstres, personatges pintorescos i propostes forassenyades que competeixen per donar-li vida, és un Frankenstein nascut de les mateixes entranyes de la retòrica puigdemontista del pit i collons i el never surrender. I no penso només en una ANC en caiguda lliure que es va alinear amb Junts a les eleccions al Parlament de 2017 i 2021 i que ara s’ha esberlat potser definitivament per obra i gràcia dels tripijocs de la seva presidenta, alta funcionària de la Generalitat i antiga militant de CDC i després del PDeCAT fins a 2018. També en la candidatura de l’ex-consellera Clara Ponsatí, eurodiputada postconvergent encara en actiu, al capdavant d’un grup de joves intel·lectuals sobradament preparats que s’ha despenjat de moment amb l’ocurrència d’establir una doble xarxa educativa català-castellà. I, per descomptat, amb la més perillosa de les seves expressions, per excloent i etnicista: l’esperança blanca de l’extrema dreta nostrada, l’islamòfoba Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll gràcies a la trista indecisió dels tres components del grup municipal de Junts, als quals va pispar bona part de la seva parròquia en els darrers comicis locals.

8. Una esquerra nacional per la República Catalana

En un panorama com el descrit, l’esquerra partidària d’avançar cap a la República Catalana té una triple missió: reforçar les institucions d’autogovern, impulsar polítiques públiques al servei de les classes mitjanes i els sectors populars i ser inflexible en la defensa del principi de la unitat civil del poble de Catalunya. No és poca cosa.

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, La conversió de Sant Pau al camí de Damasc (1604).

*Publicat a Crític.

.

Desfer el país o recosir-lo?

L’aterratge a la realitat de Junts és una bona notícia per al país. No és poca cosa que, encara que hagi hagut de ser més de sis anys després del desenllaç de l’Octubre català, deixi de ser un anatema l’afirmació que obtenir més poder polític per a Catalunya a través de la negociació amb el govern espanyol no constitueix per se una renuncia a la República Catalana. És una admissió que aboca definitivament a la paperera de la història aquella frivolitat tan celebrada, verbalitzada una vegada per Quim Torra, una figura política tràgica, gairebé shakespeariana, en el sentit que les institucions d’autogovern són el més gran enemic de la independència nacional. Ara, ben al contrari, s’admet amb aparent normalitat, com si aquí no hagués passat res, que reforçar-les és una condició necessària per avançar en aquesta direcció. Rectificar és de savis; i jo que me n’alegro.

Altra cosa és que aquest aterratge a la realitat tindrà molt probablement incidents de recorregut provocats per una banda pels difícils equilibris interns entre les diferents famílies que conviuen a matadegolla al si de Junts i, per l’altra, per la necessitat de teatralitzar fins al paroxisme els acords amb el PSOE per tal que la parròquia més incondicional del puigdemontisme, acostumada fins ara a dosis ingents d’insurreccionalisme de sofà per mantenir-li alta la moral, pugui aguantar la transició cap a la nova estratègia sense patir síndrome d’abstinència. D’aquí la sobtada retòrica sobre el 1714, la cantarella aquella del cobrar per avançat i el fet d’alimentar impúdicament la fantasia d’estar negociant d’Estat a Estat i no pas entre la tercera força del Parlament i el primer partit de l’actual govern espanyol.

És en aquest marc on cal contextualitzar l’accidentada polèmica sobre la immigració que esquitxa el debat públic a Catalunya des de fa poques setmanes. I és que de la necessitat d’exhibir múscul i fermesa davant el PSOE ha nascut un suposat compromís de transferir les competències en immigració a la Generalitat que, inconcret, improvisat i pèssimament gestionat a l’hora de traslladar-lo a l’opinió pública, ha donat lloc a un pseudodebat ideològic que no fa cap bé al país i, de retruc, erosiona molt particularment el perfil polític de l’independentisme. La discussió no se centra, naturalment, quasi fa vergonya haver-ho de remarcar, en posar en qüestió la bondat d’una hipotètica cessió de competències d’aquesta naturalesa. El problema rau en què s’ha barrejat una opció que, per incerta que sigui, en cas de consumar-se reforçaria objectivament el nostre autogovern, amb la vinculació a la delinqüència d’aquest amplíssim col·lectiu que per simplificar anomenem nova ciutadania. I aquest demagògic recurs, agradi o no agradi, és el mateix que utilitzen Vox i la resta de dretes extremes d’arreu.   

No és sobrer assenyalar que durant els anys del Procés res de tot això no hauria estat possible. La República Catalana es vinculava aleshores a l’ampliació de drets per a tothom, començat per aquella part de la societat a la qual la legalitat espanyola dificulta l’obtenció de la ciutadania i condemna a malviure entre nosaltres en un estat de pràctica marginació, sense accés a l’esfera pública ni veu ni vot a l’hora de decidir qüestions polítiques. Participant en el procés sobiranista, en canvi, proclamàvem que la gent que es trobés en aquesta situació passaria a detenir la condició de fundadora d’una nova institucionalitat republicana, quedaria vinculada definitivament al país i s’acceleraria, de retruc, la seva incorporació activa a una identitat catalana oberta, integradora i orientada cap al futur. Parlo d’aquells dies feliços, tampoc no tan llunyans, en què ens agradava sentir al nostre costat persones que parlaven castellà -entre d’altres llengües- mentre participàvem a les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre i en què, per posar un exemple fàcil d’entendre, a ningú no se li hauria acudit titllar Gabriel Rufián de xarnego ni encara menys escopir-li un fastigós mora de merda a Najat Driouech. Es tractava de sumar, sumar i sumar voluntats i complicitats de l’ordre més divers possible per una causa democràtica que, prou que ho sabíem, tenia en contra la força d’un Estat amb tots els ets i uts. La unitat civil era una condició necessària per guanyar i el fantasma més temut -i combatut- era que arribés a fer-se realitat aquell fosc vaticini aznarià que, amb l’avenç cap a la independència, Catalunya acabaria esquinçant-se internament.

La conjuntura actual -ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol ni a Europa- no és la mateixa que la de 2017. Més greu que el mateix ascens generalitzat de l’extrema dreta és la seva capacitat per condicionar l’agenda pública i, massa sovint, els programes polítics de la dreta de govern -sigui conservadora o de tall més liberal- i de vegades, fins i tot, d’una socialdemocràcia en hores molt baixes amb comptadíssimes excepcions. I la immigració -amb tots els fantasmes que desvetlla- ha esdevingut l’ase dels cops preferit sobre la qual s’estavellen les impotències d’uns estat-nació incapaços de governar per si mateixos una sèrie de fenòmens globalitzats que depassen de llarg el seu estricte àmbit de sobirania. El Procés, amb la seva radical aposta popular i democratitzadora, semblava haver-nos vacunat en relació a segons quines derives. Ara ens adonem, però, que després d’aquella llarga primavera d’entusiasme ciutadà en la qual el Som un sol poble es donava gairebé per descomptat, caldrà no abaixar la guàrdia en la defensa d’allò més bàsic. I aquí serà necessari apel·lar a la responsabilitat i el patriotisme del centredreta catalanista per tal que bandegi de ple qualsevol temptació d’anar enrere. Hi ha hagut generositat i dosis industrials de paciència a l’hora d’esperar el seu tardà aterratge a la realitat. Tots plegats ens n’hauríem de penedir una mica si acabéssim descobrint que, al capdavall, en una qüestió tan sensible com la immigració, sigui per oportunisme o per estretor de mires, Junts està més per fer el joc als qui malden per desfer el país que per col·laborar amb els qui treballem per recosir-lo.

*Il·lustra aquest post una obra de Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917).

*Publicat a La República.

La crida a l’abstenció és una enganyifa

Deixeu-me aclarir que considero que en un sistema democràtic l’abstenció és absolutament legítima i que abomino dels models que converteixen el vot del ciutadà en una obligació gairebé tan obligatòria com la de pagar els impostos. Des d’una perspectiva republicana i nacional catalana, però, i observant de cua d’ull el sidral que s’ha muntat en relació a la participació a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, vehiculat sobretot (però no només) a través de les xarxes socials, trobo que també és ben legítima la crítica política no tant a l’abstencionista individual com, això sí, als diguem-ne cenacles proabstenció; és a dir, als qui des d’una suposada puresa independentista promouen una mobilització per tal que no s’acudeixi a votar.

Recordo com, no fa ni quatre dies, declaràvem amb convenciment que si una cosa havíem après després de l’experiència de l’Octubre català és que, davant la violència de l’Estat, el vot és l’eina més bàsica de la qual disposa la ciutadania favorable a la República Catalana a l’hora de refermar els seus drets. Es tracta, repetia tothom al marge de sigles i lleialtats partidàries, d’omplir les urnes de democràcia sempre que ens en posin una a l’abast. És un argument que es desplegava, anant un xic més a fons, quan es convenia que enfront d’un Règim del 78 amb pulsions autoritàries i lliberticides calia respondre, amb mirada llarga i sentit estratègic, posant en valor de manera sostinguda una legitimitat republicana sòlida i inqüestionable; a prova de porres, presó i exili, judicis, sentències condemnatòries i -ai las!- també de processos electorals ordinaris de qualsevol tipus.

És clar que això era abans que els sectors més prepolítics del moviment, amb un peu a l’espai postconvergent i un altre als perfils de Twitter de l’extraparlamentarisme més enragé, posessin en circulació la brama que el govern de Vichy és el pitjor enemic de la República Catalana i que toca exigir-ne la proclamació immediata i sense dilacions a les forces amb representació institucional que en són partidàries. I, prou que ho sabem, qui diu exigir diu menystenir, difamar o escridassar públicament a caixes destemplades. El cas és deixar de plantar cara a l’Estat i dedicar-se a combatre en exclusiva, amb tota la comoditat del món i amb un risc tendent a zero, l’odiós enemic intern que, amb perfídia o per pura pusil·lanimitat, es resisteix a implementar la independència. I d’aquí plora la criatura.

En un context com el present, marcat per l’adveniment d’una onada reaccionària a escala europea i mundial i amb l’extrema dreta de filiació neofranquista imposant polítiques de govern rabiosament anticatalanes al País Valencià i a les Illes, la crida a l’abstenció de cara al 23J no és d’aquest món. És una iniciativa frívola i irresponsable que mostra l’orfenesa de referents i la profunda desorientació en la qual s’han instal·lat els nuclis més sectaris i immobilistes del moviment. No només enfanguen la causa que afirmen defensar sinó que, de retruc, contribueixen a fer-la inintel·ligible, autènticament marciana, a ulls del gros de la població, amb maldecaps de debò i del tot aliè de les fílies i les fòbies dels cercles més motivats. No és que no eixamplin la base, és que l’empetiteixen.

I si, al damunt de tot, els mateixos que criden a l’abstenció acaricien impúdicament el projecte de bastir una hipotètica candidatura cívica de cara a les eleccions al Parlament -a l’estil d’aquella efímera Solidaritat Catalana per la Independència que va fer la fi dels cagaelàstics-, l’enganyifa cau pel seu propi pes. Res a afegir, senyoria!

*Il·lustra aquest post un cartell dissenyat per Carles Fontseré per a la Conselleria de Serveis Públics de la Generalitat republicana, durant el període de la Guerra Civil.

L’errada d’Ada Colau: si tu no hi vas, ells tornen

Encara recordo com em va doldre, fa quatre anys, l’Operació Valls que va fer impossible que Barcelona tingués un alcalde independentista a través d’un acord entre Esquerra i els Comuns. Al marge del fet que el frau del qual Ernest Maragall va ser víctima em fes bullir la sang, vaig sentir que es perdia una oportunitat històrica per començar a travar una interessant aliança entre l’ala esquerra del Procés i els hereus del 15M. Era un moment en què, amb la repressió -en forma de la presó i l’exili que patien els principals artífexs del Referèndum de l’1 d’Octubre- i l’ombra allargada de l’article 155 molt presents en la consciència ciutadana, encara era possible imaginar moviments que sacsegessin la política catalana i trenquessin la dinàmica de blocs que els que havien torpedinat l’Octubre català estaven interessats a instal·lar arreu; val a dir que amb la secreta aquiescència dels sectors més dretans, prepolítics i sorollosos que havien agafat volada en determinats àmbits de la galàxia indepe d’ençà l’ensulsiada de 2017.

És cert, es podria objectar, que el 2011 començava a quedar una mica lluny i que tot allò dels indignats s’havia anat esllanguint de manera prou palesa. Però, amb tot, per diferents que fossin les cultures polítiques dels actors implicats i per contradiccions que hagués pogut generar el seu desplegament, es fa difícil no concloure que l’ambició d’una confluència de govern com aquella hauria estat molt diferent del que va permetre l’acord final amb el PSC. Mossegant l’ham enverinat que els va parar Collboni, els Comuns van rebaixar fatalment el sostre transformador de la seva proposta i, fiant-ho tot a la supervivència d’Ada Colau al capdavant de l’alcaldia, en van limitar l’abast a un projecte cada cop més personalista i circumscrit a la capital del país. El desenllaç de tot plegat l’estem veient aquests dies, després dels resultats dels comicis de diumenge: el màxim al que aspira ara el colauisme és a salvar els mobles com a actor secundari d’un Ajuntament en mans del PSC, mentre l’exalcaldessa medita una hipotètica retirada a l’escenari espanyol i es llepa les ferides infringides per les elits de poder de sempre i -ai las!- pels seus mateixos socis que hi han estat conxavats des del primer dia.

L’Operació Valls va barrar a l’independentisme la possibilitat de conquerir una institució que hauria estat essencial per a la legitimació de la seva força democràtica en un moment crític. I de retruc més enllà de la mateixa Barcelona. va condemnar Esquerra a continuar el seu recorregut estratègic posterior a l’Octubre català únicament de la mà d’un espai postconvergent en perpètua ebullició, bel·licós i rabiüt per la pèrdua de la seva antiga hegemonia, amb indesxifrables lluites de poder al seu si i incapaç de fer-se intel·ligible per a bona part de la seva mateixa base electoral. Seria sobrer entrar en detalls sobre el preu que ha tingut tot plegat: la gens confortable situació de minoria del Govern del  President Aragonès després de l’esperpèntica deserció de Junts per Catalunya, més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’una força hereva del vell pujolisme, parla per si sola.

No té sentit lamentar-se per allò que no va poder ser: mai no es construirà res de perdurable des de l’amargor. I, de fet, la realitat és tota una altra de la de fa quatre anys: bufen vents d’autoritarisme i dretanització dura, no només a escala espanyola sinó també europea i fins i tot mundial. I tot plegat amb un complex rerefons de crisi climàtica, incertesa geopolítica i una individualització preocupant al si de les societats més desenvolupades. Agradi o no admetre-ho, el cicle optimista de regeneració política i revolució democràtica cap al qual van apuntar, des de perspectives diferents però amb significatives confluències de fons. el moviment del 15M i tot allò que es va moure durant els anys del Procés, ha conclòs i els seus actors s’han de ressituar, carregats d’experiències i aprenentatges, en un context nou i imprevisible. Ja no estem a les envistes d’una primavera alliberadora sinó més aviat davant el perill de l’adveniment d’un llarg i fosc hivern que ofegui els anhels d’avenç en el pla dels drets personals, socials i nacionals. El moment, per a expressar-ho en termes clàssics, té alguna cosa de termidorià, d’obertament reaccionari.

Tot i el regust en força casos agredolç dels seus resultats, les eleccions municipals del 28M contenen lliçons prou positives. No es negligible el compromís de tants ciutadans i ciutadanes que, després d’un mandat atípic, molt condicionat per una pandèmia que va paralitzar la vida social i va tibar enormement les costures humanes i materials dels ajuntaments, s’han decidit a participar en llistes republicanes, independentistes i d’esquerres. Ni tampoc la lliçó de candidatures que, arreu del país, i  en un context advers i no particularment engrescador, han mantingut posicions o fins i tot han avançat i seran decisius per a la formació dels nous governs locals. Sovint la política en majúscules es comença a escriure des de l’àmbit més immediat.

Com a independentista d’esquerres no amagaré la meva decepció per l’evidència que, entre uns i altres, amb sectarismes de curta volada i estratagemes caïnites, hem desmobilitzat una part important de l’electorat i hem obert el camí al PSC –Xavier Trias a banda- d’esdevenir el referent del vot moderat a Catalunya. És un fet sobre el qual cal reflexionar i que ens hauria de portar, d’una vegada per totes, a marginar els tics antipolítics i immediatistes de menyspreu a la feina institucional i al treball pacient i articulat al si de la nostra societat. I que ens obliga també, amb les eleccions espanyoles del 23J al tombar de la cantonada, a tenir sentit de la realitat, silenciar la retòrica falsament insurreccional i entendre el que de debò està en joc si volem evitar la reedició a Catalunya del hit, més vell que l’anar a peu, Si tu no hi vas, ells tornen que assagen els èmuls de Carme Chacón.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Rousseau, Els representants de les potències estrangeres venint a saludar a la República en senyal de pau (1907).

*Publicat a Crític.

Escopir la veritat

Soc un pèssim lector de novel·la i visc volgudament apartat del subgènere literari de les cròniques sobre el Procés; sobretot si estan escrites en primera persona. I amb tot, amb un vague sentiment d’estar pecant, vaig córrer a l’Ona de Gràcia a adquirir La mentida més bonica tan bon punt es va publicar. Potser per la personalitat de Francesc Serés i amb l’expectativa que a través de la ficció es poden dir més coses -o si voleu més veritats– que no pas amb l’assaig. No em refereixo a veritats fàctiques, és clar, sinó més aviat a la possibilitat de copsar una certa atmosfera com a reflex de la nostra psicologia col·lectiva; alguna cosa que s’acosti a allò tan suat de l’air du temps. El privilegi d’un novel·lista és que pot anar movent els seus personatges amb tota llibertat, sense identificar-se o deixar-se d’identificar amb les seves accions o els seus pensaments més recondits. Un fet que no implica, naturalment que el tapís final que teixeix una obra de narrativa sigui innocent. Més aviat al contrari, en realitat.

L’acció de La mentida més bonica es concentra en les vint-i-quatre hores del divendres 17 de desembre de 2021: el darrer dia de feina d’una parella de professors d’un institut de secundària d’un poble del Penedès que han arribat a l’edat de jubilació. Més enllà d’aquest brevíssim lapse de temps, però, el camp gravitacional en què s’inscriu la subjectivitat dels seus personatges abasta, sobretot, l’etapa que aniria del desenllaç de l’Octubre català a la manifestació de Somescola contra la interlocutòria del TSJC imposant el 25 per cent de castellà. Es tracta, doncs, d’un període convuls marcat per l’aplicació de l’article 155, la repressió, la presó i l’exili, les massives mobilitzacions contra la sentència del judici del Procés, els indults i, en un pla més general, pels efectes socials de la irrupció de la pandèmia del Covid-19. I es correspondria també, malgrat que al llibre no se’n fa cap al·lusió directa, al trànsit entre les presidències de Quim Torra i Pere Aragonès, després d’un esgotador interludi de quasi cinc mesos de precarietat institucional i de l’agònica negociació per a la conformació d’un nou acord de Govern posterior a les eleccions del 14 de febrer de 2021. 

Tot i que és una novel·la eminentment política sobre el Procés, sobta una mica la diguem-ne unilateralitat amb la qual s’aborda la complexitat -i els clarobscurs- d’aquells anys. I és que tots els personatges que hi apareixen parteixen d’una certesa unànimement compartida: tot plegat va ser un engany dels partits que, prioritzant els seus interessos mesquins, van burlar-se sense cap escrúpol de la il·lusió de la gent prometent allò que no estaven en condicions de complir. Les diferències -i les tensions- que s’observen entre ells serien, si de cas, de matís: des dels qui ho van veure venir des de bon començament fins als que han anat caient del cavall amb posterioritat. A tot estirar hi hauria també posicions diferenciades en relació al futur: n’hi ha que apostarien per estratègies de confrontació més contundents, algú opta amb oportunisme per mirar de treure profit de la situació integrant-se al joc institucional i els dos protagonistes, decebuts i emprenyats després d’haver-se compromès en cos i ànima amb l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre, es qüestionen si té cap sentit continuar-se mobilitzant. Qui sap si no hauria sobrat la intervenció d’algun personatge que, ni que fos fent el paper de dolent, hagués contribuït a la construcció d’una dialèctica un xic més rica i matisada. 

Que ningú no busqui, però, favoritismes a les pàgines de La mentida més bonica. L’autor ha anat amb molta cura -es diria, fins i tot, que amb un sentit polític exquisit- a l’hora de garantir que, a dreta i a esquerra, tothom rebi estopa. Serveixi com a exemple que es relata com en unes eleccions -probablement les del 14F- la parella protagonista decideix el seu vot a les palpentes posant sis paperetes en un sobre i triant a l’atzar cadascú la seva; és a dir, ignorant per complet quina de les tres candidatures independentistes ha estat l’escollida. De fet, la impugnació de la novel·la -o de la immensa majoria dels seus personatges, si ho preferiu- al Procés és tan radical que seria impossible fer-ne una apropiació de part, ni per la banda del puigdemontisme més descordat ni pels qui defensen propostes més gradualistes. I això perquè el que s’impugna no és el paper d’aquest o d’aquell altre, ni tan sols la totalitat de la política catalana actual -com a màxim un trist subproducte de tot allò- sinó el capteniment del conjunt de la classe dirigent independentista de 2017 que, mentida rere mentida, va arrossegar irresponsablement la ciutadania a una aventura sense sortida. 

Seria injust no consignar que Serés intenta alliberar-se d’un plantejament general tan unidireccional i arran de terra. Així, encara que sigui de manera espectral a través de l’evocació de la figura d’un vell professor d’història ja traspassat, s’empesca un personatge més enllà de la conjuntura que li permet assajar alguna cosa semblant a una mirada llarga. En Sauleda, que a mi, que com l’autor vaig passar per la facultat de Geografia i Història de la UB fa una pila d’anys, em recorda poderosament a un savi antropòleg retornat d’Anglaterra que ens introduïa als rudiments -i les paradoxes- de les ciències socials, hauria pogut ser la vàlvula que dosifiqués una mica l’empatx de presentisme que es percep a la novel·la. La seva aparició, amb tot, no acaba d’assolir la dimensió que potser hauria pogut adquirir i, a l’igual que les ocasionals referències que es fan, per aquí i per allà, a qüestions que van més enllà del Procés -la transició postfranquista, el pujolisme, els problemes del sistema d’ensenyament, el 15M o els efectes socials del Covid-, queda subsumida en un marc impressionista en què l’única centralitat l’ocupa l’Octubre català.

Ja he admès en començar que la narrativa no és el meu fort. Confesso, però, que avançant en la lectura de La mentida més bonica m’ha vingut al cap una vella novel·la de fa gairebé noranta anys que a mi em va caure a les mans quan tot just sortia de l’adolescència i que, en aquella edat, encara tendra, em va causar una fonda impressió: La condició humana, d’André Malraux. No en recordo gaire detalls però gira al voltant de l’esclafament, al Xangai de 1927, dels sindicats obrers i la base urbana del comunisme xinès per part de les forces del Kuomintang de Chiang Kai-shek, el seu teòric aliat des de feia uns quants anys. Es tracta d’un episodi, avui oblidat, que va provocar una intensa controvèrsia internacional al si del moviment socialista d’aquell període, amb retrets, plats llençats pel cap i acusacions creuades en relació a qui havia d’assumir la responsabilitat pel disseny d’una estratègia errada que es va saldar amb centenars de morts i una repressió ferotge. El cas és que, tot i escriure amb la memòria d’aquells dramàtics esdeveniments encara fresca, el famós novel·lista francès no es va deixar arrossegar per l’amargor i la pulsió de passar comptes empaitant culpables. Ben al contrari, encara tinc present l’orgull pels militants caiguts en defensa de la llibertat i la confiança en el resultat de les lluites futures que es respira en moltes de les seves planes. I això sense fer caricatura ni renunciar a descriure la complexitat i les contradiccions pròpies dels grans processos polítics. No ignoro que la gravetat pròpia de l’etapa més heroica del segle XX no es fàcilment traslladable a la lleugeresa dels nostres temps líquids. El contrast, tot i així, resulta tan intens que fa venir vertigen.

El Procés no va fracassar a causa d’un engany ordit amb nocturnitat i traïdoria per part de les organitzacions polítiques que el van animar. I les seves picabaralles, per ridícules que puguin semblar vistes de lluny, no responen a mers afanys de poder sinó que reflecteixen, també, maneres diferents -i ben legítimes- de mirar el món, llegir la realitat i entendre el país. Els qui s’entesten a afirmar el contrari són, i no pas per casualitat, els sectors d’obediència espanyolista que, escampant la brama que tot ha estat un frau miserable, miren d’esvair les responsabilitats d’un Estat autoritari -el seu- que no va dubtar a emprar la violència policial, judicial i institucional per aturar una reivindicació ciutadana justa i democràtica. Els partidaris de la República Catalana només tornaran a avançar si són capaços de metabolitzar la frustració, refer confiances i articular una nova proposta intel·ligible i creïble per a àmplies majories de la societat. Des d’aquest punt de vista, no estic gens segur que, les cabòries dels personatges de Serés siguin, en si mateixes, materials útils per a la construcció d’allò nou que ha de venir. I, malgrat tot, entenc que tampoc no farem res si adoptem una actitud arrogant, de paternalista superioritat intel·lectual, i ens mostrem incapaços de fer un esforç sincer per escoltar la seva veritat; per desagradable que sigui que t’escupin un exabrupte als morros.   

Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

Ucraïna, ‘mon amour’

Quan tot allò del setge de Sarajevo, a inicis dels anys noranta del segle passat, un grapat d’amics meus (molt independentistes, molt d’esquerres) sostenien amb posat greu i llengua de fusta que en bona lògica socialista calia preservar la Iugoslàvia d’Slobodan Milosevic i el general Ratko Mladic. I salpebraven l’argument amb observacions d’índole ben diversa: des dels interessos ocults en l’esquarterament de la pàtria de Tito del Bundesbank alemany -una institució que combinaria el neoliberalisme més descarnat amb la voluntat de fer renéixer de les seves cendres un Tercer Reich en versió postmoderna- fins a l’existència d’elements d’extrema dreta entre els qui combatien amb les armes a la mà l’Exèrcit Popular Iugoslau -amb una especial fixació en els Ústaixa croats, antics aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial-. Ho recordo prou bé perquè va coincidir amb el període en el qual, treballosament i gairebé en solitud, vaig començar a pensar pel meu compte en matèria de política internacional; i en política tout court, de fet.

Ho explico per tal de deixar clar que les lectures kafkianes de la realitat, conseqüència de mirar-se la vida a través d’arnades orelleres ideològiques, no em venen pas de nou. Hi he pensat aquest dies, amb motiu de la invasió d’Ucraïna, quan he constatat un cop més que n’hi ha que encara se situen en unes coordenades pròpies de la Guerra Freda i que, per principi, facin el que facin, estan sempre disposats a concedir el benefici del dubte a tots aquells que toquen el voraviu a les grans potències occidentals. La intervenció russa seria, sota aquest prisma, poc més que una reacció a les provocacions de l’OTAN, el genocidi (sic) del Donbass i l’amenaçadora presència de partides de neonazis armats fins a les dents organitzades amb nocturnitat pel govern de Kíiv. Res que no es pugui conjurar amb el repertori de consignes habituals i cobrint l’expedient -amb desgana i arrossegant els peus- traient la pols a les velles pancartes del No a la guerra de l’època de Bush, Blair i Aznar.

No seré jo qui negui la complexitat que rau al rerefons del que està succeint. És evident que els EUA -i si es vol Occident– tenen una responsabilitat innegable en com es va gestar la transició de l’antiga URSS a la Rússia d’avui -amb la imposició d’una agenda econòmica liberalitzadora per davant de la consolidació d’una democràcia digna d’aquest nom- i que, comptat i debatut, han contribuït poderosament al sorgiment del model de capitalisme oligàrquic que ha promogut Vladímir Putin des de la seva arribada al Kremlin. Val a dir que, en un context general com aquest, hauria estat rar que dels nous estats fruit de la fragmentació de l’espai soviètic -no sé si amb la possible excepció dels països bàltics- en sorgissin sistemes democràtics homologables als de l’Europa occidental. I Ucraïna, amb uns índexs de desenvolupament econòmic molt precaris i uns notables nivells de corrupció pública, confirma malauradament aquesta tendència. Amb tot, però, per complexes que siguin les coses, les pulsions neoimperials del nacionalisme rus per generar, si convé per via militar, una esfera de domini de facto en l’àrea postsoviètica han estat una costant des de fa anys -de Transnístria i Txetxènia fins a Crimea, passant per Abkhàzia i Ossètia del Sud-; sense oblidar la seva més recent intervenció a la guerra civil siriana fent costat al règim de Baixar al-Assad. I aquí no valen les equidistàncies: si es mareja la perdiu i es fan malabarismes verbals per evitar d’assenyalar l’agressor és senzillament perquè no se’n tenen ganes.

No sé si, després del que ha plogut des de l’Octubre català ençà, el món ens mira. Però, en qualsevol cas, estic convençut que els posicionaments en política internacional dels partidaris de la República Catalana són observats amb més atenció que no sembla. I aquí resulta essencial no equivocar-se a l’hora de situar el terreny de joc en el qual cal que siguem entesos -i reconeguts- com un subjecte amb personalitat pròpia. O apostem clarament pel marc al qual ens volem inscriure -el de la Unió Europea- o ens deixem arrossegar pel vertiginós remolí del conflicte geopolític entre les grans potències mundials -allà on els EUA, Xina i Rússia es veuen les cares amb un interès més aviat escàs per la democràcia, els drets humans i els dels pobles-. Aquest darrer escenari, per incert que sigui, potser pot atreure el sectors més arrauxats que situen la independència nacional en un marc disruptiu en relació a la institucionalitat europea -sigui en versió diguem-ne revolucionària o en la dels aprenents de bruixot que ocasionalment no tenen manies a l’hora de fer la gara-gara als qui pretenen minar-la des de l’exterior-. El primer, per contra, amb més centralitat en la societat catalana del present, ens obliga a ser rigorosos i intel·ligibles en les nostres propostes i alineaments. Cosa que no significa, naturalment, que no tinguem el deure de ser inflexibles amb les insuficiències i les contradiccions flagrants de les quals el projecte de construcció europea no aconsegueix de desempallegar-se. Ni tampoc que no haguem d’alçar la veu per denunciar sempre que convingui la hipocresia, la doble moral, les velles rèmores d’ordre colonial i la regressió autoritària que es perceben en una bona colla d’estats del continent i en relació a les quals la Unió Europea manté de vegades una manca de reflexos desesperant.

Crítics i exigents, però sempre amb l’Europa de la democràcia política, els drets socials i les llibertats individuals; fins i tot quan no sap estar a l’alçada dels nobles principis que proclama. És l’única aposta creïble -i probablement desitjable- per part dels qui maldem des de l’esquerra transformadora per fer possible la República Catalana. Si la situació a Ucraïna ens ajuda a prendre una consciència més clara d’aquest fet tindrem un motiu més per estimar, respectar i estar al costat de la seva ciutadania en una hora tan dramàtica com l’actual.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Underground (1995), una pel·lícula d’Emir Kusturica.

“Principi de realitat”: realisme amb esperança

“Odio els viatges i els exploradors”. Sempre m’ha agradat la contundent declaració que obre Tristos tròpics, l’obra més celebrada de Claude Lévi-Strauss. No és pas, com és natural, que el referent principal de la disciplina antropològica de la segona meitat del segle XX rebutgés per se el treball de camp i l’observació directa com a mètode de coneixement. Però sí que llençava un crit d’alerta en relació al culte a l’exotisme, al lloc comú i a la recopilació d’anècdotes sense suc ni bruc. El pensament -amb totes les cometes que hi vulguem posar- era, al seu parer, tota una altra cosa; potser menys entretinguda però amb tota probabilitat més valuosa i digna de preservar. I valia la pena, fins i tot en una crònica escrita en primera persona centrada paradoxalment a relatar les seves primerenques expedicions entre les tribus indígenes de l’Amazones, alertar sobre la necessitat imperiosa de separar el gra de la palla.

Jo mateix, salvant totes les distàncies, he afirmat alguna vegada que detesto el gènere dels llibres sobre el Procés. No pas, òbviament, pel fet que com a ciutadà compromès amb l’independentisme no hagi viscut amb passió aquests darrers anys. Però, una mica en la línia de Lévi-Strauss, estic escamat per un munt de prosa periodística -o de testimoniatge participant– que molt majoritàriament no ha anat gaire més enllà de publicitar un enfilall de curiositats i xafarderies amb un valor analític ben escàs. Com si tot plegat hagués estat una mena de novel·la de cavalleries -amb coratjosos cavallers errants amb armadura, llança i espasa, princeses virginals prestes a ser salvades i inofensius dracs de cartró pedra- o, en versions menys amables, poc més que una grotesca comèdia d’embolics. Al final s’ha acabat instal·lant entre nosaltres la pueril percepció que l’essencial és descobrir la veritat oculta sobre l’Octubre català per tal de poder repartir culpes, encolomar etiquetes feridores i penjar les llufes corresponents a qui convingui. Tot plegat en un clima tòrrid i inflamat que no ha afavorit gens el sorgiment d’aproximacions analítiques, reposades i de mirada llarga, des del camp dels defensors de la República Catalana.

En un panorama com el descrit, són d’agrair aportacions com la que ha donat a conèixer fa pocs mesos Jordi Muñoz, professor de Ciència Política la Universitat de Barcelona, tot just en iniciar-se la pandèmia. I és que el seu Principi de realitat -editat per L’Avenç- és un assaig breu, clar i sintètic, escrit amb la voluntat de fer un balanç crític dels anys del Procés i apuntar possibles vies de solució al conflicte que ens enfronta a l’Estat espanyol. Més enllà d’una bona anàlisi de la política catalana dels darrers quinze anys i d’una prou correcta caracterització sociològica de la composició del moviment sobiranista, el mèrit del text rau en què que planteja una crítica lleial al republicanisme però amb poques concessions, a l’estratègia seguida des de les eleccions plebiscitàries de 2015 fins a l’Octubre català. I és que, a parer de Muñoz, ni el resultat de les primeres va ser prou concloent, en la mesura que els vots independentistes no van superar el cinquanta per cent, ni després del referèndum es comptava amb prou legitimitat per tirar endavant amb la declaració d’independència. Tal com subratlla amb insistència, la deslegitimació de l’Estat no comporta mecànicament la legitimació del projecte de qui pretén separar-se’n.

L’autor de Principi de realitat posa el focus en un aspecte que, en la seva opinió, els partidaris de la República Catalana han tendit a negligir: la necessitat d’articular un pacte procedimental real entre independentistes i no independentistes -o almenys una part significativa d’aquests darrers- per avançar cap a una solució democràtica acceptada per tothom a Catalunya. “Hauria de ser un acord,” -afirma Muñoz– “(…) que portés totes les parts a acceptar la seva derrota en cas que es produís segons els procediments acordats”. I -afegeix tot seguit- “no es tracta tant de guanyar la independència amb una majoria reforçada -que també ajudaria- sinó que a l’endemà una majoria incontestable de la societat catalana reconegués com a legítim el resultat, fos quin fos”. I aquí, en la línia del politòleg nord-americà d’origen polonès Adam Przeworski, assenyala un fet incontestable: “la democràcia és més sostenible en societats desenvolupades perquè a partir d’un determinat nivell de benestar, els perdedors de les eleccions no s’hi juguen tant. Si no tens tant a perdre és més fàcil que acceptis unes regles del joc que et poden fer perdre”. I, ara per ara, apunta, “molts catalans d’identitat espanyola i que tenen vincles sentimentals, econòmics o familiars amb Espanya la veuen [la independència] com un salt al buit que posaria en risc moltes coses que avui donen per descomptades”. Així doncs, en la perspectiva d’un hipotètic nou referèndum d’autodeterminació, caldria un acord d’autolimitació que atorgués garanties als potencials perdedors que una victòria del sí “reconeixeria i preservaria els seus drets”. En resum, conclou, “cal reforçar l’empatia i oferir garanties. Sense ser ingenus, és clar. Assumint, també, quina és l’estructura d’incentius dels contraris a la independència, que els convida a bloquejar tota solució democràtica. I mirant de capgirar-la no només amb empatia sinó també amb resistència i mobilització contra la imposició coercitiva de l’statu quo”.

L’èmfasi en la necessitat de conjugar el projecte independentista amb la cohesió civil de la societat catalana travessa, de fet, tot l’assaig de Muñoz; tant quan parla de la necessitat de fer bones polítiques públiques des de les institucions com d’apostar incansablement pel diàleg i la negociació, d’articular una resposta el més àmplia possible a la repressió, de bastir amb ambició una paradiplomàcia pròpia o, fins i tot, de no renunciar a llegir amb intel·ligència les puntuals finestres d’oportunitat que pugui oferir la convulsa conjuntura espanyola. I, òbviament, també és present en la seva defensa sense fissures de la via del referèndum com a mecanisme de solució del conflicte.

Principi de realitat no presenta, certament, un horitzó gaire optimista als partidaris de la República Catalana. Almenys a curt termini. Però, en contrapartida, defuig el parany de deixar-nos abandonats als peus dels cavalls d’un gradualisme buit i estèril, sense nord estratègic ni esperança transformadora. No és cap casualitat que Muñoz clogui la seva reflexió amb unes paraules inequívoques i ben entenedores: “(…) sembla raonable per al sobiranisme intentar combinar el diàleg amb l’Estat i el govern de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures de moviment que ha anat construint aquests anys. Per al sobiranisme és important no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula”. Doncs això, gent: la lluita continua

A propòsit de la ‘gàbia melancòlica’

Constato que l’expressió gàbia melancòlica ha fet fortuna entre gent diversa per il·lustrar l’estadi en el qual roman una part de la ciutadania que encara no ha paït el desenllaç de l’Octubre català. Es tracta d’un estat de l’ànima, vagament emparentat amb els espectres del romanticisme decimonònic, que passa per refugiar-se en un passat idealitzat com a defensa psicològica en relació a un present lleig i embastardit, trista degeneració d’un temps pretèrit considerat gloriós, indiscutible i ple de noblesa. Sembla que el primer a utilitzar el terme en aquest sentit hauria estat Xavier Domènech en un article recent al diari Ara. Ja podria ser perquè, en la seva condició d’historiador, segur que està familiaritzat amb la darrera obra d’Enzo Traverso, titulada precisament Melancolía de izquierda.

I el cas és que, més enllà que no té massa a veure amb la realitat de la Catalunya contemporània, Melancolía de izquierda és un assaig poderós, altament recomanable per tota persona que es miri la vida des d’una voluntat transformadora. Traverso parteix de la constatació que la tradició socialista europea -i mundial- va ser capaç d’aguantar totes les derrotes i decepcions que va patir històricament -des de la Comuna de París de 1871 fins al cop d’Estat contra Allende al Santiago de Xile de 1973- gràcies al manteniment d’un horitzó d’esperança. Una expectativa que feia que el record dels caiguts en el combat per la llibertat fos viscut, potser amb una certa consciència tràgica però mai amb efectes paral·litzadors, com la llavor de totes les lluites de l’esdevenidor. És a dir, que el present establia un lligam indissoluble amb el passat alhora que, en un formidable exercici d’imaginació utòpica, es projectava decididament cap al futur. És des d’aquest punt de vista que l’estudiós italià estableix un vincle positiu entre l’esquerra i la melancolia, un sentiment que ha estat tradicionalment bescantat pels corrents polítics progressistes en considerar-lo retardatari i poc menys que reaccionari.

Passa però, constata Traverso, que el 1989 ho va canviar tot. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensulsiada del bloc socialista el panorama va modificar-se radicalment. Es va iniciar un temps nou que clausurava definitivament el període històric de les revolucions -amb els grans models clàssics de 1789 i 1917 com a principal referent simbòlic- i es va instal·lar arreu una concepció presentista del temps; carregadíssima de memòria però, paradoxalment, incapaç de metabolitzar-la de manera creativa tot dirigint-la cap al futur. I l’esquerra, desorientada per l’ofensiva neoconservadora de Fukuyama i companyia i per un munt de processos socials per als quals no estava gens preparada -com la fi del fordisme i l’avenç d’una creixent fragmentació individualitzadora al si de la classe obrera industrial- va ser incapaç de fer un mínim balanç estratègic d’aquella derrota. Sense cap horitzó d’expectativa a mà, va començar a ser més plausible pensar en la fi del món que no pas en la del capitalisme. Prou que ho sabem nosaltres que, més de trenta anys després, i davant els estralls del covid-19, ens hem d’aferrar encara -i santament que fem- a les velles receptes keynesianes per mirar d’evitar que tot vagi pel pedregar. No és que l’historiador italià sigui tan ingenu com per defensar un mític retorn a les certeses de sempre; més aviat al contrari, em sembla. Però sí que reclama, en vista de la crisi crònica de la socialdemocràcia i la desconcertant volatilitat de l’esquerra alternativa, que s’emprengui col·lectivament aquell exercici de pensament utòpic -i de realisme amb mirada llarga, hi afegiria jo- que va quedar pendent de realitzar. Apunta, al capdavall, a la necessitat de fer un dol en condicions, bandejant qualsevol mena de nostàlgia i, alhora, amb la màxima exigència i ambició polítiques.

Què en pot aprendre de tot plegat l’independentisme català del primer quart del segle XXI? Fa de mal dir, amb franquesa. Poca cosa potser, almenys si ens ho mirem sols des d’un prisma directament utilitari. I, amb tot, mai no va malament repassar situacions i trajectòries que ens mostren que cap projecte polític duu inscrita la victòria ni en la lògica de la història ni en el lent moviment dels astres. Als que ens situem a l’esquerra i considerem que la República Catalana ha de constituir una modesta aportació al procés de construcció -universal- de noves formes de democràcia, justícia social i en la manera d’entendre l’exercici del poder, però, la lectura de Melancolía de izquierda ens pot provocar una satisfacció particular: la de sentir la remor d’una munió de lluites compartides, fent-se i desfent-se.