Escopir la veritat

Soc un pèssim lector de novel·la i visc volgudament apartat del subgènere literari de les cròniques sobre el Procés; sobretot si estan escrites en primera persona. I amb tot, amb un vague sentiment d’estar pecant, vaig córrer a l’Ona de Gràcia a adquirir La mentida més bonica tan bon punt es va publicar. Potser per la personalitat de Francesc Serés i amb l’expectativa que a través de la ficció es poden dir més coses -o si voleu més veritats– que no pas amb l’assaig. No em refereixo a veritats fàctiques, és clar, sinó més aviat a la possibilitat de copsar una certa atmosfera com a reflex de la nostra psicologia col·lectiva; alguna cosa que s’acosti a allò tan suat de l’air du temps. El privilegi d’un novel·lista és que pot anar movent els seus personatges amb tota llibertat, sense identificar-se o deixar-se d’identificar amb les seves accions o els seus pensaments més recondits. Un fet que no implica, naturalment que el tapís final que teixeix una obra de narrativa sigui innocent. Més aviat al contrari, en realitat.

L’acció de La mentida més bonica es concentra en les vint-i-quatre hores del divendres 17 de desembre de 2021: el darrer dia de feina d’una parella de professors d’un institut de secundària d’un poble del Penedès que han arribat a l’edat de jubilació. Més enllà d’aquest brevíssim lapse de temps, però, el camp gravitacional en què s’inscriu la subjectivitat dels seus personatges abasta, sobretot, l’etapa que aniria del desenllaç de l’Octubre català a la manifestació de Somescola contra la interlocutòria del TSJC imposant el 25 per cent de castellà. Es tracta, doncs, d’un període convuls marcat per l’aplicació de l’article 155, la repressió, la presó i l’exili, les massives mobilitzacions contra la sentència del judici del Procés, els indults i, en un pla més general, pels efectes socials de la irrupció de la pandèmia del Covid-19. I es correspondria també, malgrat que al llibre no se’n fa cap al·lusió directa, al trànsit entre les presidències de Quim Torra i Pere Aragonès, després d’un esgotador interludi de quasi cinc mesos de precarietat institucional i de l’agònica negociació per a la conformació d’un nou acord de Govern posterior a les eleccions del 14 de febrer de 2021. 

Tot i que és una novel·la eminentment política sobre el Procés, sobta una mica la diguem-ne unilateralitat amb la qual s’aborda la complexitat -i els clarobscurs- d’aquells anys. I és que tots els personatges que hi apareixen parteixen d’una certesa unànimement compartida: tot plegat va ser un engany dels partits que, prioritzant els seus interessos mesquins, van burlar-se sense cap escrúpol de la il·lusió de la gent prometent allò que no estaven en condicions de complir. Les diferències -i les tensions- que s’observen entre ells serien, si de cas, de matís: des dels qui ho van veure venir des de bon començament fins als que han anat caient del cavall amb posterioritat. A tot estirar hi hauria també posicions diferenciades en relació al futur: n’hi ha que apostarien per estratègies de confrontació més contundents, algú opta amb oportunisme per mirar de treure profit de la situació integrant-se al joc institucional i els dos protagonistes, decebuts i emprenyats després d’haver-se compromès en cos i ànima amb l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre, es qüestionen si té cap sentit continuar-se mobilitzant. Qui sap si no hauria sobrat la intervenció d’algun personatge que, ni que fos fent el paper de dolent, hagués contribuït a la construcció d’una dialèctica un xic més rica i matisada. 

Que ningú no busqui, però, favoritismes a les pàgines de La mentida més bonica. L’autor ha anat amb molta cura -es diria, fins i tot, que amb un sentit polític exquisit- a l’hora de garantir que, a dreta i a esquerra, tothom rebi estopa. Serveixi com a exemple que es relata com en unes eleccions -probablement les del 14F- la parella protagonista decideix el seu vot a les palpentes posant sis paperetes en un sobre i triant a l’atzar cadascú la seva; és a dir, ignorant per complet quina de les tres candidatures independentistes ha estat l’escollida. De fet, la impugnació de la novel·la -o de la immensa majoria dels seus personatges, si ho preferiu- al Procés és tan radical que seria impossible fer-ne una apropiació de part, ni per la banda del puigdemontisme més descordat ni pels qui defensen propostes més gradualistes. I això perquè el que s’impugna no és el paper d’aquest o d’aquell altre, ni tan sols la totalitat de la política catalana actual -com a màxim un trist subproducte de tot allò- sinó el capteniment del conjunt de la classe dirigent independentista de 2017 que, mentida rere mentida, va arrossegar irresponsablement la ciutadania a una aventura sense sortida. 

Seria injust no consignar que Serés intenta alliberar-se d’un plantejament general tan unidireccional i arran de terra. Així, encara que sigui de manera espectral a través de l’evocació de la figura d’un vell professor d’història ja traspassat, s’empesca un personatge més enllà de la conjuntura que li permet assajar alguna cosa semblant a una mirada llarga. En Sauleda, que a mi, que com l’autor vaig passar per la facultat de Geografia i Història de la UB fa una pila d’anys, em recorda poderosament a un savi antropòleg retornat d’Anglaterra que ens introduïa als rudiments -i les paradoxes- de les ciències socials, hauria pogut ser la vàlvula que dosifiqués una mica l’empatx de presentisme que es percep a la novel·la. La seva aparició, amb tot, no acaba d’assolir la dimensió que potser hauria pogut adquirir i, a l’igual que les ocasionals referències que es fan, per aquí i per allà, a qüestions que van més enllà del Procés -la transició postfranquista, el pujolisme, els problemes del sistema d’ensenyament, el 15M o els efectes socials del Covid-, queda subsumida en un marc impressionista en què l’única centralitat l’ocupa l’Octubre català.

Ja he admès en començar que la narrativa no és el meu fort. Confesso, però, que avançant en la lectura de La mentida més bonica m’ha vingut al cap una vella novel·la de fa gairebé noranta anys que a mi em va caure a les mans quan tot just sortia de l’adolescència i que, en aquella edat, encara tendra, em va causar una fonda impressió: La condició humana, d’André Malraux. No en recordo gaire detalls però gira al voltant de l’esclafament, al Xangai de 1927, dels sindicats obrers i la base urbana del comunisme xinès per part de les forces del Kuomintang de Chiang Kai-shek, el seu teòric aliat des de feia uns quants anys. Es tracta d’un episodi, avui oblidat, que va provocar una intensa controvèrsia internacional al si del moviment socialista d’aquell període, amb retrets, plats llençats pel cap i acusacions creuades en relació a qui havia d’assumir la responsabilitat pel disseny d’una estratègia errada que es va saldar amb centenars de morts i una repressió ferotge. El cas és que, tot i escriure amb la memòria d’aquells dramàtics esdeveniments encara fresca, el famós novel·lista francès no es va deixar arrossegar per l’amargor i la pulsió de passar comptes empaitant culpables. Ben al contrari, encara tinc present l’orgull pels militants caiguts en defensa de la llibertat i la confiança en el resultat de les lluites futures que es respira en moltes de les seves planes. I això sense fer caricatura ni renunciar a descriure la complexitat i les contradiccions pròpies dels grans processos polítics. No ignoro que la gravetat pròpia de l’etapa més heroica del segle XX no es fàcilment traslladable a la lleugeresa dels nostres temps líquids. El contrast, tot i així, resulta tan intens que fa venir vertigen.

El Procés no va fracassar a causa d’un engany ordit amb nocturnitat i traïdoria per part de les organitzacions polítiques que el van animar. I les seves picabaralles, per ridícules que puguin semblar vistes de lluny, no responen a mers afanys de poder sinó que reflecteixen, també, maneres diferents -i ben legítimes- de mirar el món, llegir la realitat i entendre el país. Els qui s’entesten a afirmar el contrari són, i no pas per casualitat, els sectors d’obediència espanyolista que, escampant la brama que tot ha estat un frau miserable, miren d’esvair les responsabilitats d’un Estat autoritari -el seu- que no va dubtar a emprar la violència policial, judicial i institucional per aturar una reivindicació ciutadana justa i democràtica. Els partidaris de la República Catalana només tornaran a avançar si són capaços de metabolitzar la frustració, refer confiances i articular una nova proposta intel·ligible i creïble per a àmplies majories de la societat. Des d’aquest punt de vista, no estic gens segur que, les cabòries dels personatges de Serés siguin, en si mateixes, materials útils per a la construcció d’allò nou que ha de venir. I, malgrat tot, entenc que tampoc no farem res si adoptem una actitud arrogant, de paternalista superioritat intel·lectual, i ens mostrem incapaços de fer un esforç sincer per escoltar la seva veritat; per desagradable que sigui que t’escupin un exabrupte als morros.   

Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

Ucraïna, ‘mon amour’

Quan tot allò del setge de Sarajevo, a inicis dels anys noranta del segle passat, un grapat d’amics meus (molt independentistes, molt d’esquerres) sostenien amb posat greu i llengua de fusta que en bona lògica socialista calia preservar la Iugoslàvia d’Slobodan Milosevic i el general Ratko Mladic. I salpebraven l’argument amb observacions d’índole ben diversa: des dels interessos ocults en l’esquarterament de la pàtria de Tito del Bundesbank alemany -una institució que combinaria el neoliberalisme més descarnat amb la voluntat de fer renéixer de les seves cendres un Tercer Reich en versió postmoderna- fins a l’existència d’elements d’extrema dreta entre els qui combatien amb les armes a la mà l’Exèrcit Popular Iugoslau -amb una especial fixació en els Ústaixa croats, antics aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial-. Ho recordo prou bé perquè va coincidir amb el període en el qual, treballosament i gairebé en solitud, vaig començar a pensar pel meu compte en matèria de política internacional; i en política tout court, de fet.

Ho explico per tal de deixar clar que les lectures kafkianes de la realitat, conseqüència de mirar-se la vida a través d’arnades orelleres ideològiques, no em venen pas de nou. Hi he pensat aquest dies, amb motiu de la invasió d’Ucraïna, quan he constatat un cop més que n’hi ha que encara se situen en unes coordenades pròpies de la Guerra Freda i que, per principi, facin el que facin, estan sempre disposats a concedir el benefici del dubte a tots aquells que toquen el voraviu a les grans potències occidentals. La intervenció russa seria, sota aquest prisma, poc més que una reacció a les provocacions de l’OTAN, el genocidi (sic) del Donbass i l’amenaçadora presència de partides de neonazis armats fins a les dents organitzades amb nocturnitat pel govern de Kíiv. Res que no es pugui conjurar amb el repertori de consignes habituals i cobrint l’expedient -amb desgana i arrossegant els peus- traient la pols a les velles pancartes del No a la guerra de l’època de Bush, Blair i Aznar.

No seré jo qui negui la complexitat que rau al rerefons del que està succeint. És evident que els EUA -i si es vol Occident– tenen una responsabilitat innegable en com es va gestar la transició de l’antiga URSS a la Rússia d’avui -amb la imposició d’una agenda econòmica liberalitzadora per davant de la consolidació d’una democràcia digna d’aquest nom- i que, comptat i debatut, han contribuït poderosament al sorgiment del model de capitalisme oligàrquic que ha promogut Vladímir Putin des de la seva arribada al Kremlin. Val a dir que, en un context general com aquest, hauria estat rar que dels nous estats fruit de la fragmentació de l’espai soviètic -no sé si amb la possible excepció dels països bàltics- en sorgissin sistemes democràtics homologables als de l’Europa occidental. I Ucraïna, amb uns índexs de desenvolupament econòmic molt precaris i uns notables nivells de corrupció pública, confirma malauradament aquesta tendència. Amb tot, però, per complexes que siguin les coses, les pulsions neoimperials del nacionalisme rus per generar, si convé per via militar, una esfera de domini de facto en l’àrea postsoviètica han estat una costant des de fa anys -de Transnístria i Txetxènia fins a Crimea, passant per Abkhàzia i Ossètia del Sud-; sense oblidar la seva més recent intervenció a la guerra civil siriana fent costat al règim de Baixar al-Assad. I aquí no valen les equidistàncies: si es mareja la perdiu i es fan malabarismes verbals per evitar d’assenyalar l’agressor és senzillament perquè no se’n tenen ganes.

No sé si, després del que ha plogut des de l’Octubre català ençà, el món ens mira. Però, en qualsevol cas, estic convençut que els posicionaments en política internacional dels partidaris de la República Catalana són observats amb més atenció que no sembla. I aquí resulta essencial no equivocar-se a l’hora de situar el terreny de joc en el qual cal que siguem entesos -i reconeguts- com un subjecte amb personalitat pròpia. O apostem clarament pel marc al qual ens volem inscriure -el de la Unió Europea- o ens deixem arrossegar pel vertiginós remolí del conflicte geopolític entre les grans potències mundials -allà on els EUA, Xina i Rússia es veuen les cares amb un interès més aviat escàs per la democràcia, els drets humans i els dels pobles-. Aquest darrer escenari, per incert que sigui, potser pot atreure el sectors més arrauxats que situen la independència nacional en un marc disruptiu en relació a la institucionalitat europea -sigui en versió diguem-ne revolucionària o en la dels aprenents de bruixot que ocasionalment no tenen manies a l’hora de fer la gara-gara als qui pretenen minar-la des de l’exterior-. El primer, per contra, amb més centralitat en la societat catalana del present, ens obliga a ser rigorosos i intel·ligibles en les nostres propostes i alineaments. Cosa que no significa, naturalment, que no tinguem el deure de ser inflexibles amb les insuficiències i les contradiccions flagrants de les quals el projecte de construcció europea no aconsegueix de desempallegar-se. Ni tampoc que no haguem d’alçar la veu per denunciar sempre que convingui la hipocresia, la doble moral, les velles rèmores d’ordre colonial i la regressió autoritària que es perceben en una bona colla d’estats del continent i en relació a les quals la Unió Europea manté de vegades una manca de reflexos desesperant.

Crítics i exigents, però sempre amb l’Europa de la democràcia política, els drets socials i les llibertats individuals; fins i tot quan no sap estar a l’alçada dels nobles principis que proclama. És l’única aposta creïble -i probablement desitjable- per part dels qui maldem des de l’esquerra transformadora per fer possible la República Catalana. Si la situació a Ucraïna ens ajuda a prendre una consciència més clara d’aquest fet tindrem un motiu més per estimar, respectar i estar al costat de la seva ciutadania en una hora tan dramàtica com l’actual.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Underground (1995), una pel·lícula d’Emir Kusturica.

“Principi de realitat”: realisme amb esperança

“Odio els viatges i els exploradors”. Sempre m’ha agradat la contundent declaració que obre Tristos tròpics, l’obra més celebrada de Claude Lévi-Strauss. No és pas, com és natural, que el referent principal de la disciplina antropològica de la segona meitat del segle XX rebutgés per se el treball de camp i l’observació directa com a mètode de coneixement. Però sí que llençava un crit d’alerta en relació al culte a l’exotisme, al lloc comú i a la recopilació d’anècdotes sense suc ni bruc. El pensament -amb totes les cometes que hi vulguem posar- era, al seu parer, tota una altra cosa; potser menys entretinguda però amb tota probabilitat més valuosa i digna de preservar. I valia la pena, fins i tot en una crònica escrita en primera persona centrada paradoxalment a relatar les seves primerenques expedicions entre les tribus indígenes de l’Amazones, alertar sobre la necessitat imperiosa de separar el gra de la palla.

Jo mateix, salvant totes les distàncies, he afirmat alguna vegada que detesto el gènere dels llibres sobre el Procés. No pas, òbviament, pel fet que com a ciutadà compromès amb l’independentisme no hagi viscut amb passió aquests darrers anys. Però, una mica en la línia de Lévi-Strauss, estic escamat per un munt de prosa periodística -o de testimoniatge participant– que molt majoritàriament no ha anat gaire més enllà de publicitar un enfilall de curiositats i xafarderies amb un valor analític ben escàs. Com si tot plegat hagués estat una mena de novel·la de cavalleries -amb coratjosos cavallers errants amb armadura, llança i espasa, princeses virginals prestes a ser salvades i inofensius dracs de cartró pedra- o, en versions menys amables, poc més que una grotesca comèdia d’embolics. Al final s’ha acabat instal·lant entre nosaltres la pueril percepció que l’essencial és descobrir la veritat oculta sobre l’Octubre català per tal de poder repartir culpes, encolomar etiquetes feridores i penjar les llufes corresponents a qui convingui. Tot plegat en un clima tòrrid i inflamat que no ha afavorit gens el sorgiment d’aproximacions analítiques, reposades i de mirada llarga, des del camp dels defensors de la República Catalana.

En un panorama com el descrit, són d’agrair aportacions com la que ha donat a conèixer fa pocs mesos Jordi Muñoz, professor de Ciència Política la Universitat de Barcelona, tot just en iniciar-se la pandèmia. I és que el seu Principi de realitat -editat per L’Avenç- és un assaig breu, clar i sintètic, escrit amb la voluntat de fer un balanç crític dels anys del Procés i apuntar possibles vies de solució al conflicte que ens enfronta a l’Estat espanyol. Més enllà d’una bona anàlisi de la política catalana dels darrers quinze anys i d’una prou correcta caracterització sociològica de la composició del moviment sobiranista, el mèrit del text rau en què que planteja una crítica lleial al republicanisme però amb poques concessions, a l’estratègia seguida des de les eleccions plebiscitàries de 2015 fins a l’Octubre català. I és que, a parer de Muñoz, ni el resultat de les primeres va ser prou concloent, en la mesura que els vots independentistes no van superar el cinquanta per cent, ni després del referèndum es comptava amb prou legitimitat per tirar endavant amb la declaració d’independència. Tal com subratlla amb insistència, la deslegitimació de l’Estat no comporta mecànicament la legitimació del projecte de qui pretén separar-se’n.

L’autor de Principi de realitat posa el focus en un aspecte que, en la seva opinió, els partidaris de la República Catalana han tendit a negligir: la necessitat d’articular un pacte procedimental real entre independentistes i no independentistes -o almenys una part significativa d’aquests darrers- per avançar cap a una solució democràtica acceptada per tothom a Catalunya. “Hauria de ser un acord,” -afirma Muñoz– “(…) que portés totes les parts a acceptar la seva derrota en cas que es produís segons els procediments acordats”. I -afegeix tot seguit- “no es tracta tant de guanyar la independència amb una majoria reforçada -que també ajudaria- sinó que a l’endemà una majoria incontestable de la societat catalana reconegués com a legítim el resultat, fos quin fos”. I aquí, en la línia del politòleg nord-americà d’origen polonès Adam Przeworski, assenyala un fet incontestable: “la democràcia és més sostenible en societats desenvolupades perquè a partir d’un determinat nivell de benestar, els perdedors de les eleccions no s’hi juguen tant. Si no tens tant a perdre és més fàcil que acceptis unes regles del joc que et poden fer perdre”. I, ara per ara, apunta, “molts catalans d’identitat espanyola i que tenen vincles sentimentals, econòmics o familiars amb Espanya la veuen [la independència] com un salt al buit que posaria en risc moltes coses que avui donen per descomptades”. Així doncs, en la perspectiva d’un hipotètic nou referèndum d’autodeterminació, caldria un acord d’autolimitació que atorgués garanties als potencials perdedors que una victòria del sí “reconeixeria i preservaria els seus drets”. En resum, conclou, “cal reforçar l’empatia i oferir garanties. Sense ser ingenus, és clar. Assumint, també, quina és l’estructura d’incentius dels contraris a la independència, que els convida a bloquejar tota solució democràtica. I mirant de capgirar-la no només amb empatia sinó també amb resistència i mobilització contra la imposició coercitiva de l’statu quo”.

L’èmfasi en la necessitat de conjugar el projecte independentista amb la cohesió civil de la societat catalana travessa, de fet, tot l’assaig de Muñoz; tant quan parla de la necessitat de fer bones polítiques públiques des de les institucions com d’apostar incansablement pel diàleg i la negociació, d’articular una resposta el més àmplia possible a la repressió, de bastir amb ambició una paradiplomàcia pròpia o, fins i tot, de no renunciar a llegir amb intel·ligència les puntuals finestres d’oportunitat que pugui oferir la convulsa conjuntura espanyola. I, òbviament, també és present en la seva defensa sense fissures de la via del referèndum com a mecanisme de solució del conflicte.

Principi de realitat no presenta, certament, un horitzó gaire optimista als partidaris de la República Catalana. Almenys a curt termini. Però, en contrapartida, defuig el parany de deixar-nos abandonats als peus dels cavalls d’un gradualisme buit i estèril, sense nord estratègic ni esperança transformadora. No és cap casualitat que Muñoz clogui la seva reflexió amb unes paraules inequívoques i ben entenedores: “(…) sembla raonable per al sobiranisme intentar combinar el diàleg amb l’Estat i el govern de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures de moviment que ha anat construint aquests anys. Per al sobiranisme és important no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula”. Doncs això, gent: la lluita continua

A propòsit de la ‘gàbia melancòlica’

Constato que l’expressió gàbia melancòlica ha fet fortuna entre gent diversa per il·lustrar l’estadi en el qual roman una part de la ciutadania que encara no ha paït el desenllaç de l’Octubre català. Es tracta d’un estat de l’ànima, vagament emparentat amb els espectres del romanticisme decimonònic, que passa per refugiar-se en un passat idealitzat com a defensa psicològica en relació a un present lleig i embastardit, trista degeneració d’un temps pretèrit considerat gloriós, indiscutible i ple de noblesa. Sembla que el primer a utilitzar el terme en aquest sentit hauria estat Xavier Domènech en un article recent al diari Ara. Ja podria ser perquè, en la seva condició d’historiador, segur que està familiaritzat amb la darrera obra d’Enzo Traverso, titulada precisament Melancolía de izquierda.

I el cas és que, més enllà que no té massa a veure amb la realitat de la Catalunya contemporània, Melancolía de izquierda és un assaig poderós, altament recomanable per tota persona que es miri la vida des d’una voluntat transformadora. Traverso parteix de la constatació que la tradició socialista europea -i mundial- va ser capaç d’aguantar totes les derrotes i decepcions que va patir històricament -des de la Comuna de París de 1871 fins al cop d’Estat contra Allende al Santiago de Xile de 1973- gràcies al manteniment d’un horitzó d’esperança. Una expectativa que feia que el record dels caiguts en el combat per la llibertat fos viscut, potser amb una certa consciència tràgica però mai amb efectes paral·litzadors, com la llavor de totes les lluites de l’esdevenidor. És a dir, que el present establia un lligam indissoluble amb el passat alhora que, en un formidable exercici d’imaginació utòpica, es projectava decididament cap al futur. És des d’aquest punt de vista que l’estudiós italià estableix un vincle positiu entre l’esquerra i la melancolia, un sentiment que ha estat tradicionalment bescantat pels corrents polítics progressistes en considerar-lo retardatari i poc menys que reaccionari.

Passa però, constata Traverso, que el 1989 ho va canviar tot. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensulsiada del bloc socialista el panorama va modificar-se radicalment. Es va iniciar un temps nou que clausurava definitivament el període històric de les revolucions -amb els grans models clàssics de 1789 i 1917 com a principal referent simbòlic- i es va instal·lar arreu una concepció presentista del temps; carregadíssima de memòria però, paradoxalment, incapaç de metabolitzar-la de manera creativa tot dirigint-la cap al futur. I l’esquerra, desorientada per l’ofensiva neoconservadora de Fukuyama i companyia i per un munt de processos socials per als quals no estava gens preparada -com la fi del fordisme i l’avenç d’una creixent fragmentació individualitzadora al si de la classe obrera industrial- va ser incapaç de fer un mínim balanç estratègic d’aquella derrota. Sense cap horitzó d’expectativa a mà, va començar a ser més plausible pensar en la fi del món que no pas en la del capitalisme. Prou que ho sabem nosaltres que, més de trenta anys després, i davant els estralls del covid-19, ens hem d’aferrar encara -i santament que fem- a les velles receptes keynesianes per mirar d’evitar que tot vagi pel pedregar. No és que l’historiador italià sigui tan ingenu com per defensar un mític retorn a les certeses de sempre; més aviat al contrari, em sembla. Però sí que reclama, en vista de la crisi crònica de la socialdemocràcia i la desconcertant volatilitat de l’esquerra alternativa, que s’emprengui col·lectivament aquell exercici de pensament utòpic -i de realisme amb mirada llarga, hi afegiria jo- que va quedar pendent de realitzar. Apunta, al capdavall, a la necessitat de fer un dol en condicions, bandejant qualsevol mena de nostàlgia i, alhora, amb la màxima exigència i ambició polítiques.

Què en pot aprendre de tot plegat l’independentisme català del primer quart del segle XXI? Fa de mal dir, amb franquesa. Poca cosa potser, almenys si ens ho mirem sols des d’un prisma directament utilitari. I, amb tot, mai no va malament repassar situacions i trajectòries que ens mostren que cap projecte polític duu inscrita la victòria ni en la lògica de la història ni en el lent moviment dels astres. Als que ens situem a l’esquerra i considerem que la República Catalana ha de constituir una modesta aportació al procés de construcció -universal- de noves formes de democràcia, justícia social i en la manera d’entendre l’exercici del poder, però, la lectura de Melancolía de izquierda ens pot provocar una satisfacció particular: la de sentir la remor d’una munió de lluites compartides, fent-se i desfent-se.

El Sinn Féin eixampla la base

He viscut amb lògica alegria el triomf del Sinn Féin a les darreres eleccions a la República d’Irlanda. I és que, com bona part dels independentistes de la meva generació, no vaig restar indiferent a l’influx de les dramàtiques vagues de fam dels presoners nordirlandesos d’inicis dels anys vuitanta contra la intransigència del Govern britànic. Confesso que, en el meu cas, la figura de Bobby Sands, que va morir gaudint de la condició de parlamentari d’aquesta força republicana, no va ser pas menys icònica que la del Che Guevara o Nelson Mandela.

I ara, gairebé quaranta anys després d’aquells esdeveniments, penso que el que ha succeït conté, poc o molt, una lectura interessant en clau catalana. I és que en un marc com el de la República d’Irlanda, inveteradament catòlica, conservadora i volgudament distanciada durant força dècades de la sort dels seus compatriotes dels comptats del nord, s’hagi produït un avenç tan espectacular del moviment republicà és un fet remarcable. Remarcable, sobretot, pel que revela de la capacitat d’obrir-se i anar fent permeables espais que li havien estat tradicionalment vedats d’una opció política condemnada durant una pila d’anys a l’ostracisme social i institucional. És cert que, després dels miratges del període del Celtic Tiger, les coses havien començat a modificar-se. I que fites tan emblemàtiques com l’aprovació en referèndum del matrimoni entre persones del mateix sexe, el maig de 2015, havien esquerdat molt seriosament l’hegemonia dels sectors més retrògrads del país. Però no ha estat fins ara, amb un Sinn Féin que ha augmentat el seu suport electoral en més de deu punts percentuals des dels comicis del 2016 –del 13,8 al 24,1- que s’ha confirmat definitivament el tomb que s’insinuava des de temps enrere.

El republicanisme irlandès, sense renunciar a una història de més de cent anys de lluita ni, per descomptat, a l’objectiu de la reunificació política de l’illa, ha cimentat el seu avenç en la presentació d’una agenda social creïble i entenedora: millora del sistema de salut, polítiques d’habitatge i una ambiciosa proposta de fiscalitat progressiva d’aquelles que posen els pèls de punta a Pilar Rahola. I el seu èxit constitueix una prova evident que, lluny de quedar atrapat en una cultura merament resistencialista, ha sabut sintonitzar amb les aspiracions de les generacions més joves i els anhels de canvi presents al si de capes molt majoritàries de la seva col·lectivitat.

Hi ha en tot plegat, com deia en començar, una lectura que es podria traslladar fàcilment a la realitat catalana: els projectes de transformació social i nacional que aspiren a anar més enllà del que permet l’ordre establert només poden avançar si són capaços de generar amplis espais de trobada, complicitat i entesa amb segments de la ciutadania que, almenys d’entrada, i potser al llarg de períodes prolongats, no li han estat particularment propicis. Just el que, aquí i ara, després de l’experiència de l’Octubre català, anomenem eixamplar la base.

Irlanda encara no està reunificada. I, a hores d’ara, ni tan sols està clar si el Sinn Féin estarà en condicions d’articular el futur Govern de la República d’Irlanda o si, per contra, fins i tot no caldrà convocar uns altres comicis. I, amb tot, el Brèxit ofereix un nou escenari per apostar per la viabilitat d’una Irlanda unida en un marc europeu i, sens dubte, el moviment republicà jugarà –al nord i al sud de l’illa- un paper de primer ordre a l’hora d’avançar en aquesta direcció. Fent el que sap fer: serrar les dents, conservar el cap fred, mantenir la mirada llarga i sí, com sempre, eixamplar la base per tal d’enfortir-se.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de The quiet man, una pel·lícula de John Ford.

Governar o no governar? Heus aquí el dilema

La legislatura catalana arriba a la seva recta final. El Govern, que va costar déu i ajuda conformar després del comicis del 21 de desembre de 2017, convocats a l’empara de la imposició de l’article 155, ha esgotat el seu recorregut. Ja de bon començament es va fer palès que hi havia dos plantejaments de fons prou diferenciats: mentre els uns defensaven la restitució del Govern legítim i el retorn a les coordenades establertes amb la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre, els altres posaven l’èmfasi a recuperar les institucions, preparar-se per una repressió de l’Estat de caràcter estructural i sostinguda en el temps i preservar la cohesió interna de la societat catalana davant l’embat d’un nacionalisme espanyol que la voldria esquinçar irremeiablement. I és que, comptat i debatut, el rosari de reiterats episodis de divergència entre les diferents forces independentistes, que ha tingut com a escenari prioritari el Parlament més que no pas el mateix Executiu, s’arrossega des de fa més de dos anys. I tot plegat arrenca de les dificultats d’articular una lectura compartida de les conseqüències de l’Octubre català.

Així les coses, i atenent-nos als paràmetres amb que cadascú es va presentar a les darreres eleccions al Parlament, es podria arribar a concloure, fent una reducció a l’absurd dels plantejaments de la primera de les opcions descrites, que ja que no ha estat possible restituir el President i el Govern anteriors, dipositaris d’una legitimitat primigènia prèvia a l’aplicació del 155, seria quasi indiferent renunciar a governar la màxima institució de Catalunya. De fet, tal com no es difícil endevinar a la llum dels darrers esdeveniments, n’hi ha que consideren, fins i tot, que mantenir-se al capdavant de l’Executiu en aquestes circumstàncies seria poc menys que una indignitat, un abús intolerable d’una condició vicària a la qual mai no s’ha tingut esma de renunciar. La segona de les perspectives, en canvi, aniria en una direcció diametralment oposada: el Govern i les institucions són una eina del tot imprescindible –no suficient però si necessària- per a l’avenç cap a la República Catalana. I això siguin quines siguin les limitacions del marc legal vigent, l’existència de presos polítics i al marge de les provocacions de tall autoritari que es puguin empescar els aparells de l’Estat.

Prescindir olímpicament del treball institucional o, a tot estirar, supeditar-lo sempre que convingui al gest exemplaritzant que aguditzi el conflicte i desemmascari l’Estat. O considerar que el Govern constitueix un baluard al qual l’independentisme no pot renunciar si vol enfortir el país amb polítiques públiques a favor de les classes mitjanes i els sectors populars, guanyar en confiança i credibilitat al si de la societat catalana i conservar la legitimitat en l’àmbit internacional. Heus aquí el dilema que és imperiós de resoldre.

*Il·lustra aquest post una obra de René Magritte, The lovers (1928).

No són ostatges, són presos polítics

Els alts responsables de Govern, la presidenta del Parlament i els dos líders del sobiranisme civil empresonats arran de l’Octubre català són un símbol de resistència i perseverança democràtiques per a bona part de la ciutadania. Es tracta d’uns homes i unes dones compromesos amb la causa de la República Catalana que, després d’un judici mancat de garanties, estan pagant un preu altíssim per la seva lleialtat al país. No són, per descomptat, les úniques víctimes de la repressió de l’Estat des del del referèndum ençà però si que encarnen, possiblement, l’exemple més sagnant de l’aplicació de la mateixa.

El seu paper simbòlic és tan notable que, de vegades, correm el risc de congelar-los en una fotografia fixa, oblidant que, per damunt de tot, es tracta de gent amb una notable capacitat de raciocini i reflexió política. La inevitable mitificació a la qual se’ls ha sotmès en els darrers quinze mesos no ens pot fer perdre de vista que, més que una icona venerable però condemnada al mutisme, es tracta de persones la identitat de les quals no es pot entendre al marge d’un compromís nacional i amb la seva societat que arrenca de molts anys enrere. N’hi ha, fins i tot, que amb la millor de les intencions o de vegades amb un punt de perversitat partidista, gosen afirmar que, a la seva forçada condició de presoners, haurien d’afegir un mena d’abstenció en matèria política –poc menys que un obligat vot de silenci- ja que la captivitat que pateixen podria emboirar fatalment –o, ras curt, estovar- el seu judici. Una manera bastant mesquina de condemnar-los a una minoria d’edat temporal fins que no recuperin la llibertat. Res a veure amb el paper que han jugat històricament els presos polítics en multitud de contextos de lluita i resistència, des dels militants de les organitzacions antifranquistes o els patriotes catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat fins a Mandela, Otegi o, si es vol, Bobby Sands i els seus companys, que van protagonitzar una dramàtica vaga de fam per reivindicar, precisament, davant la intransigència del Govern de Margaret Thatcher, els seu estatus de presoners polítics.

La recent compareixença al Parlament del vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Forn, Romeva, Rull i Turull ha tingut, des d’aquesta perspectiva, un efecte exemplificador. Les seves intervencions davant la comissió d’investigació sobre l’aplicació de l’article 155 han recordat a tothom d’on venim i allà on som. I, de retruc, han posat en valor la seva aportació a la construcció d’un relat, un diagnòstic i una estratègia compartida per avançar cap a la República Catalana. Una aportació a més, tal com s’ha constatat fa poc en l’àmbit jurídic, en què s’ha posat contra les cordes el poder judicial espanyol gràcies al pronunciament d’un tribunal europeu, que ens enriqueix i ens ajuda avançar en tots els terrenys. Costa molt forjar lideratges de país i no ens podem pas permetre de prescindir-ne per frivolitat o simple càlcul partidari. L’Estat malda per condemnar-los al silenci privant-nos de la seva veu. I nosaltres, en conseqüència, tenim el deure nacional i democràtic de dignificar-la. No ho perdéssim mai de vista: no són ostatges, són presos polítics.

*Il·lustra aquest post una obra de José María López Mezquita, Cuerda de presos (1901).

 

Termidor

La resposta a la sentència del procés ha esdevingut una cruïlla gairebé existencial per a l’independentisme. Més enllà de les iniciatives concretes que es promouran de ben segur en diferents àmbits –des de la mobilització de carrer i les actuacions de protesta orientades des dels principis de la no-violència al terreny institucional o al jurídic-, la qüestió té una dimensió essencialment estratègica. N’hi ha que encara s’aferren a la creença que aquest esdeveniment és la darrera oportunitat per tal que es produeixi una mena de Big Bang d’efectes purificadors que ens retorni, com per art d’encanteri, a l’enyorada tarda del 27 d’Octubre de fa un parell d’anys, quan va semblar per unes hores que ho teníem tot a l’abast de la mà. D’altres, en canvi, cada vegada més majoritàriament, comencen a albirar que constituirà un fet d’una transcendència majúscula però que no alterarà significativament ni les dimensions dels grans blocs electorals dels darrers anys ni, per descomptat, la desigual correlació de forces entre Catalunya i l’Estat espanyol. Un estat de coses, no ho oblidéssim pas, imposat a partir de la violència policial i judicial contra l’Octubre català i amb l’autoritària aplicació de l’article 155. Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que es dirimirà en les properes setmanes serà, també, si hi ha les condicions per posar les bases d’una estratègia per la República Catalana mínimament creïble a mig termini. O si, per contra, l’immediatisme dels que somien a fer-la efectiva demà mateix, a cop de momentum i jugades mestres, continua empantanegant les possibilitats de creixement del gros del moviment.

En el rerefons de tot plegat rau també, probablement, a més de les mai prou confessades pulsions partidistes d’habitud, una molt diferent percepció de les possibilitats que ofereix el context històric present. I és que si a començaments d’aquest decenni, amb la crisi de l’Estatut en carn viva, el desprestigi social de la família reial en el seu punt més sagnant, el Govern del PP emmerdat fins al coll pels casos de corrupció i els efectes de la recessió econòmica global manifestant-se de manera ben pregona, va ser possible pensar en una superació a l’ofensiva de les línies vermelles a la democràcia establertes des dels primers anys de la monarquia postfranquista, és difícil ocultar que la realitat actual té un perfil distint. La imatge més acabada de tot plegat seria l’evolució d’un moviment tan icònic com el del 15-M. Un projecte que ha passat de la convicció que tocava assaltar los cielos i dinamitar el règim del 78 a pidolar, fragmentat, minvat de forces i ple de contradiccions, una impossible entesa amb el PSOE per tal de conjurar el perill de l’adveniment d’una dreta cridanera i cada cop més obertament reaccionària. I això per no esmentar la vergonyant acceptació dels vots de Manuel Valls per part del colauisme, com a estratègia de salvació per conservar al preu que sigui l’alcaldia de Barcelona. Se’m dirà –i amb raó- que les arrels del tsunami independentista d’aquests anys són més profundes i menys conjunturals que les dels 15-M i que la seva enorme projecció electoral i provada capacitat de mobilització ciutadana romanen gairebé intactes. I, amb tot, seria absurd mantenir que les condicions existents per a fer un tomb ràpid i definitiu cap a la independència són les mateixes que les que semblava haver el 2012, el 2015 o el 2017. De fet, no seria cap bestiesa asseverar que, a hores d’ara, estem més a prop de l’aplicació d’un nou 155 que de la proclamació de la República Catalana.

Tot plegat no hauria de resultar tan traumàtic amb un xic de perspectiva i un mínim coneixement, per superficial que sigui, de com han funcionat arreu els grans processos de transformació política: hi ha moments disruptius en els quals nous subjectes històrics amb consciència de si mateixos són capaços d’instaurar –o almenys d’intentar-ho- un nou ordre que aboleix l’estat de coses anterior i n’hi ha d’altres, malauradament força més habituals, en els quals toca reforçar i ampliar les forces de les quals es disposa per abordar en les millors condicions possibles els nous embats excepcionals que, sens dubte, es tornaran a presentar. Res, al capdavall, que no hagin tastat en pròpia pell, en un o altre moment del seu desplegament, tots i cadascun dels moviments d’alliberament que, per una o altra via, han acabat triomfant.

Confondre, però, un període que està prenent un to cada cop més termidorià amb el de l’assalt al Palau d’Hivern –signifiqui el que això signifiqui a finals de la segona dècada del segle XXI- seria un error colossal. I més encara si, com sovint és el cas, més que ardor revolucionari, entusiasme jovenívol o una lectura extremadament restrictiva de la significació del Referèndum de l’1d’Octubre, tot plegat no amaga altra cosa que un pur interès de part, pornogràficament electoral. Perquè, amb tota franquesa, i per cloure aquest escrit, no em sé imaginar una estampa més exquisidament termidoriana que el retorn del PSC a la presidència de la Diputació de Barcelona de la mà d’aquells que presumeixen de brandar l’estelada amb més passió i determinació que la resta.

*Il·lustra aquest post una obra de Nils von Dardel, El dandi moribund (1918).