El ‘quart espai’ independentista és un Frankenstein del puigdemontisme

1. Boira

Les anades i vingudes de la Catalunya recent han fet saltar pels aires aquella solemne màxima de Karl Marx segons la qual la història es repeteix dues vegades: primer com a tragèdia, després com a farsa. En realitat, no m’estranyaria gens que si el seu autor encara fos entre nosaltres ja fa estona que, enrabiat, hauria llençat el barret al foc i hauria abandonat per sempre el gènere del comentari d’actualitat. A hores d’ara, a les envistes d’unes eleccions al Parlament de resultat incert, ningú no sembla capaç d’imposar un relat que aclareixi una mica per on passem. Res no convida a albirar que se superarà l’eixorc escenari actual de guerra de trinxeres -entre blocs i a l’interior dels mateixos- i que sorgiran estímuls per tal que els diferents actors abandonin la seva zona de confort particular. La dificultat d’albirar una política de pactes postelectorals versemblant provoca, a més, que l’horitzó per després del 12M esdevingui confús i poc il·lusionant. A hores d’ara, és molt dubtós que el subjecte social que es va mobilitzar durant els anys del Procés se senti impel·lit a acudir massivament a les urnes. I no ho farà sense propostes concretes emmarcades en un projecte creïble i mínimament compartit. Ens movem enmig la boira.

2. Pessimisme conservador

L’onada conservadora -quan no obertament reaccionària- que recorre Europa dibuixa un panorama radicalment diferent del de 2017. La pandèmia i la post-pandèmia, la guerra d’Ucraïna, les conseqüències cada cop més palpables de l’escalfament global, les dificultats i contradiccions del projecte europeu i en general de les democràcies liberals occidentals i un malestar latent de canvi d’època sense esperança de futur han deixat rastre arreu, també entre nosaltres. D’aquella optimista revolució dels somriures que enamorava a tothom s’ha passat a un escenari en el qual campen impúdicament per l’espai públic actituds força menys amables i integradores. Si la dreta continental ha incorporat l’agenda de l’extrema dreta postfeixista -només cal veure el gir autoritari del macronisme– aquí, des de la xiulada a la diputada Najat Driouech durant la concentració de desgreuge a Laura Borràs davant el Parlament de l’estiu de 2022 fins al suport de la direcció de Junts als esgarips del seus alcaldes al Maresme vinculant delinqüència i immigració de finals de l’any passat- la dreta nostrada amenaça amb lliscar pel mateix pendent. El pessimisme col·lectiu obre la porta als pitjors fantasmes. Un clàssic.

3. Patrimonialització de l’Octubre de 2017

És una evidència, per dolorós que sigui haver-ho d’admetre, que les forces polítiques i socials partidàries de la República Catalana no han estat capaces de metabolitzar en un sentit positiu, a partir d’un procés de deliberació compartit, les lliçons a extreure de l’Octubre català. De fet, això es va fer impossible des de les mateixes eleccions al Parlament de desembre de 2017 -conseqüència directa de la imposició de l’article 155 per part del govern espanyol- quan l’espai postconvergent -nucleat aleshores en l’ara extint PDeCAT- es va treure de la màniga allò de la restitució del Govern legítim com a desesperada maniobra d’emmascarament i supervivència partidista. Se sembrava la llavor d’una dualitat d’impossible gestió política que s’ha mantingut inalterable fins fa just quatre dies: la legitimitat de l’1 d’Octubre -residenciada en exclusiva a l’ara oblidada Casa de la República de Waterloo- enfrontada -o si més no situada en un pla jeràrquicament superior- a qualsevol qui aspirés a governar democràticament l’autonomia. No cal entrar en massa detalls -i ometré pietosament els episodis més grotescos i hamletians de l’etapa a la Presidència de Quim Torra– per entendre el cost que ha pagat el país per aquesta mesquina estratègia de patrimonialització partidista.

4. Vichy

El deliri de construir una imaginària institucionalitzat alternativa a l’autonomia del 155 es va materialitzar, fins i tot, en la creació d’una institució (sic) que, suposadament, havia de vehicular la voluntat de la ciutadania republicana que s’hi allistés per una mòdica quota -diferenciada doncs de tota aquella que no ho fes, sobiranista o no-, mantenir en actiu la República Catalana a l’exterior i, de passada, dirigir la revolta a l’interior. L’halo d’aquesta andròmina va captivar des de la parròquia més conservadora, que s’hi va emmirallar com si fos quelcom extraordinari, a mig camí entre la grandesa del general De Gaulle refugiat a Londres durant la Segona Guerra Mundial i l’èpica de l’Estat clandestí polonès sota l’ocupació nazi-, fins, per paradoxal que pugui semblar, a sectors de l’esquerra anticapi que es van estimar més veure-hi poc menys que l’embrió d’un futur poder popular català. El correlat lògic de tot plegat, mai no acabat d’explicitar obertament, era prou evident: si existia un Estat Català a l’exili, qualsevol institucionalitat catalana tolerada per la legalitat espanyola -és a dir, el Parlament i la Generalitat- era bastarda i còmplice de l’ocupació, un miserable règim col·laboracionista de Vichy. Que el Consell de la República hagi fet la fi dels cagaelàstics no ens ha de fer perdre de vista que, per surrealista que pugui semblar a hores d’ara, l’exigència per part de la direcció de Junts que se li reconegués l’autoritat suprema va ser un dels punts que més va empantanegar l’esgotadora negociació de tres mesos que va conduir a l’elecció de Pere Aragonès després de les eleccions del 14 de febrer de 2021.

5. Negació de la política

Si ja vam votar i guanyar al Referèndum, la declaració consegüent del 27 d’octubre de 2017 és jurídicament vigent perquè mai ningú no l’ha anul·lada i es tracta simplement d’implementar la independència partint del mateix punt on ho vam deixar estar, la política passa a ser una nosa o, en el millor dels casos, un luxe innecessari propi de les nacions que ja disposen d’un Estat. I, naturalment, qualsevol proposta gradualista, d’eixamplament de la base social dels partidaris de la República Catalana més enllà dels rengles independentistes stricto sensu, una pèrdua de temps promoguda per gent acomodatícia que no està disposada a anar fins al final amb totes les conseqüències; per no parlar de la negociació amb el govern espanyol, equiparada a la ingenuïtat quan no a la simple traïció, els fruits de la qual -com els indults o la supressió de la sedició al Codi Penal- sols correspondrien a la sòrdida recerca de sortides personals.  La coloració antipolítica de tot plegat és fa ben palesa si es té en compte que, en realitat, si extraiem aquest discurs del seu context nacional, es correspon perfectament amb la retòrica populista que gasta l’extrema dreta dels països del nostre entorn per pescar suports electorals entre els desencantats de tot. Si el problema de la independència han estat els polítics, suprimim la política -i els partits- i tot serà bufar i fer ampolles.

6. Un rei taumaturg

L’hiperlideratge del món postconvergent constitueix el colofó necessari per coronar tot aquest edifici discursiu: un rei taumaturg amb un poder essencialment simbòlic, en contacte directe amb les energies ocultes de Octubre català i, sobretot, amb la grandiloqüent pretensió de situar-se per damunt dels partits -i, per motius obvis, de l’eix dreta-esquerra-.. És cert que la seva llista de país amb vista el 12M ha quedat ben lluny de les expectatives generades inicialment però, amb tot, com a papus del nacionalisme espanyol més cridaner, és l’únic actor amb prou capacitat per activar un espai polític fragmentat, amb tendències centrífugues i amb contradiccions flagrants. Amb tot, la seva força representa alhora la seva principal feblesa: el conjunt de l’independentisme -i el país- necessita passar a una nova fase i ell ha lligat amb tenacitat i tossuderia la seva figura a la consumació d’allò que va quedar pendent fa gairebé set anys. No m’arriscaré a aventurar quina serà la propera finestra d’oportunitat -si l’entenem com a moment de ruptura amb l’Estat- però hi ha una cosa segura: sigui quina sigui, i arribi quan arribi, serà quelcom nou i amb un altre President al capdavant, no pas una simple continuació d’allò abandonat el 2017.

7. Qui pagarà la festa?

Soc dels que penso que el sobtat gir cap al pragmatisme de Junts després de les darreres eleccions espanyoles, a les quals es va presentar prometent que mai no pactaria amb ningú tret que fos el dia i l’hora de la independència, és una bona notícia. I, amb tot, temo que pagarem un preu molt alt per la seva irresponsabilitat dels darrers anys. L’oportunisme i la manca de sentit de la realitat -sobretot quan ha quedat fora de la Presidència de la Generalitat- ha deteriorat totes les confiances i ha instal·lat una llavor autodestructiva en els sectors menys polititzats del sobiranisme civil que serà complicadíssim de desterrar. L’hipotètic quart espai independentista, amb la tirallonga de monstres, personatges pintorescos i propostes forassenyades que competeixen per donar-li vida, és un Frankenstein nascut de les mateixes entranyes de la retòrica puigdemontista del pit i collons i el never surrender. I no penso només en una ANC en caiguda lliure que es va alinear amb Junts a les eleccions al Parlament de 2017 i 2021 i que ara s’ha esberlat potser definitivament per obra i gràcia dels tripijocs de la seva presidenta, alta funcionària de la Generalitat i antiga militant de CDC i després del PDeCAT fins a 2018. També en la candidatura de l’ex-consellera Clara Ponsatí, eurodiputada postconvergent encara en actiu, al capdavant d’un grup de joves intel·lectuals sobradament preparats que s’ha despenjat de moment amb l’ocurrència d’establir una doble xarxa educativa català-castellà. I, per descomptat, amb la més perillosa de les seves expressions, per excloent i etnicista: l’esperança blanca de l’extrema dreta nostrada, l’islamòfoba Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll gràcies a la trista indecisió dels tres components del grup municipal de Junts, als quals va pispar bona part de la seva parròquia en els darrers comicis locals.

8. Una esquerra nacional per la República Catalana

En un panorama com el descrit, l’esquerra partidària d’avançar cap a la República Catalana té una triple missió: reforçar les institucions d’autogovern, impulsar polítiques públiques al servei de les classes mitjanes i els sectors populars i ser inflexible en la defensa del principi de la unitat civil del poble de Catalunya. No és poca cosa.

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, La conversió de Sant Pau al camí de Damasc (1604).

*Publicat a Crític.

.

‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.