Pilar Rahola

‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de lapartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.

El Sinn Féin eixampla la base

He viscut amb lògica alegria el triomf del Sinn Féin a les darreres eleccions a la República d’Irlanda. I és que, com bona part dels independentistes de la meva generació, no vaig restar indiferent a l’influx de les dramàtiques vagues de fam dels presoners nordirlandesos d’inicis dels anys vuitanta contra la intransigència del Govern britànic. Confesso que, en el meu cas, la figura de Bobby Sands, que va morir gaudint de la condició de parlamentari d’aquesta força republicana, no va ser pas menys icònica que la del Che Guevara o Nelson Mandela.

I ara, gairebé quaranta anys després d’aquells esdeveniments, penso que el que ha succeït conté, poc o molt, una lectura interessant en clau catalana. I és que en un marc com el de la República d’Irlanda, inveteradament catòlica, conservadora i volgudament distanciada durant força dècades de la sort dels seus compatriotes dels comptats del nord, s’hagi produït un avenç tan espectacular del moviment republicà és un fet remarcable. Remarcable, sobretot, pel que revela de la capacitat d’obrir-se i anar fent permeables espais que li havien estat tradicionalment vedats d’una opció política condemnada durant una pila d’anys a l’ostracisme social i institucional. És cert que, després dels miratges del període del Celtic Tiger, les coses havien començat a modificar-se. I que fites tan emblemàtiques com l’aprovació en referèndum del matrimoni entre persones del mateix sexe, el maig de 2015, havien esquerdat molt seriosament l’hegemonia dels sectors més retrògrads del país. Però no ha estat fins ara, amb un Sinn Féin que ha augmentat el seu suport electoral en més de deu punts percentuals des dels comicis del 2016 –del 13,8 al 24,1- que s’ha confirmat definitivament el tomb que s’insinuava des de temps enrere.

El republicanisme irlandès, sense renunciar a una història de més de cent anys de lluita ni, per descomptat, a l’objectiu de la reunificació política de l’illa, ha cimentat el seu avenç en la presentació d’una agenda social creïble i entenedora: millora del sistema de salut, polítiques d’habitatge i una ambiciosa proposta de fiscalitat progressiva d’aquelles que posen els pèls de punta a Pilar Rahola. I el seu èxit constitueix una prova evident que, lluny de quedar atrapat en una cultura merament resistencialista, ha sabut sintonitzar amb les aspiracions de les generacions més joves i els anhels de canvi presents al si de capes molt majoritàries de la seva col·lectivitat.

Hi ha en tot plegat, com deia en començar, una lectura que es podria traslladar fàcilment a la realitat catalana: els projectes de transformació social i nacional que aspiren a anar més enllà del que permet l’ordre establert només poden avançar si són capaços de generar amplis espais de trobada, complicitat i entesa amb segments de la ciutadania que, almenys d’entrada, i potser al llarg de períodes prolongats, no li han estat particularment propicis. Just el que, aquí i ara, després de l’experiència de l’Octubre català, anomenem eixamplar la base.

Irlanda encara no està reunificada. I, a hores d’ara, ni tan sols està clar si el Sinn Féin estarà en condicions d’articular el futur Govern de la República d’Irlanda o si, per contra, fins i tot no caldrà convocar uns altres comicis. I, amb tot, el Brèxit ofereix un nou escenari per apostar per la viabilitat d’una Irlanda unida en un marc europeu i, sens dubte, el moviment republicà jugarà –al nord i al sud de l’illa- un paper de primer ordre a l’hora d’avançar en aquesta direcció. Fent el que sap fer: serrar les dents, conservar el cap fred, mantenir la mirada llarga i sí, com sempre, eixamplar la base per tal d’enfortir-se.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de The quiet man, una pel·lícula de John Ford.