Ombres irlandeses

Eric Hobsbawm, un subtil observador de la política i la condició humana, explicava el 1999 en un interessant llibre-entrevista que a l’Estat espanyol va ser prologat per Josep Fontana que les guerres, de manera paradoxal i un xic esquizofrènica, de vegades poden tenir uns efectes “psicològicament positius” sobre els qui les pateixen. I amb un punt de murrieria, tenint en compte la seva adscripció a una escola de pensament no especialment sensible a les reivindicacions nacionals dels pobles minoritzats de l’Europa occidental, deixava caure que a Irlanda del Nord, els paràmetres de salut mental de la qual sempre havien estat significativament millors que els de la resta del Regne Unit, des de la signatura de la Pau d’Stormont havien augmentat el número de depressions i suïcidis.

Confesso que aquesta curiosa aproximació a la cosa irlandesa per part del gran historiador britànic m’ha vingut al cap en diverses ocasions durant la lectura de No diguis res, l’apassionant exercici de no ficció publicat el 2019 pel periodista nord-americà Patrick Radden Keefe, la versió catalana del qual ha donat a conèixer entre nosaltres Edicions del Periscopi. L’obra, fruit de quatre anys d’exhaustiva recerca documental i de més d’un centenar d’entrevistes, es pot llegir gairebé a la manera d’un thriller cinematogràfic trepidant. El seu fil argumental gira al voltant d’un fet dramàtic però aparentment menor en el context del cruent conflicte anglo-irlandès del darrer terç del segle XX, succeït a Belfast una freda nit de desembre de 1972: el segrest -i posterior desaparició- de Jean McConville, una vídua de trenta-vuit anys, mare de deu fills i de classe treballadora, sospitosa -mai no ha acabat de quedar clar si amb prou fonament- de passar informació a les forces britàniques. En realitat, però, malgrat que travessa la narració de començament a final, aquest episodi no deixa de constituir un pretext per elaborar una aproximació general a la trajectòria del republicanisme irlandès contemporani durant el període dels troubles. I fer-ho, a més, a partir del seguiment de les vicissituds d’alguns dels seus activistes històricament més destacats, cas de Brendan Hughes o les germanes Dolours i Marian Price. Així, per les planes de No diguis res van desfilant a ritme vertiginós un munt d’estampes d’índole ben diversa que descriuen la paràbola que va tenir lloc entre finals dels anys seixanta, quan el jovent d’identitat irlandesa encara s’emmirallava amb les mobilitzacions pacífiques del moviment pels drets civils als EUA, i finals de la dècada dels noranta, amb el tancament definitiu del cicle de repressió i violència que va sacsejar Irlanda del Nord. I entremig, tot el que va succeir: els pogroms orangistes, el reinici de la lluita armada, l’ocupació britànica i la Llei de poders especials, la campanya d’explosius a Londres i altres ciutats del Regne Unit, les diverses onades de vagues de fam a les presons i, al capdavall, la progressiva conformació del Sinn Féin com a organització política amb prou capacitat de lideratge per a reorientar en profunditat l’estratègia republicana.

La gran qüestió que va prenent cos amb la lectura de No diguis res és la de la complexa elaboració retrospectiva de la memòria del conflicte al si de la parròquia republicana més compromesa. Per una banda, la necessitat de metabolitzar un passat de confrontació armada en un marc de diàleg, negociació i pacte institucional amb l’enemic d’ahir; de l’altra, la vivència cada cop més silent d’una experiència militant que havia forjat uns vincles d’identitat de grup extraordinàriament estrets i que ara, com a conseqüència del tomb generat pel mateix procés de pau, havia de restar en la penombra, exclosa de l’agenda pública més immediata. Tot plegat en un context en el qual les urgències per fer callar les armes i buidar les presons van passar per davant la possible creació de mecanismes de veritat-i-reconciliació que afavorissin l’elaboració d’una mirada al passat amb un cert acompanyament ciutadà. Com que, a més, els històrics objectius del moviment republicà -l’expulsió de l’exèrcit britànic, la reunificació d’Irlanda i l’avenç cap al socialisme- quedaven postergats sine die per a etapes més avançades, no és del tot estrany que n’hi hagués que arribessin a demanar-se si els sacrificis enormes dels darrers trenta anys havien tingut cap sentit a la llum de la nova política que començava a obrir-se camí.

I aquí, en aquesta dolorosa nafra amb implicacions socials, existencials i psicològiques, és on Radden Keefe posa el dit. I ho fa, amb olfacte periodístic i amb tota la intenció, pouant en el malestar latent -però real- que detecta en cercles d’antics combatents respecte la figura de Gerry Adams. Aquest és retratat com un personatge astut i maquiavèl·lic que, tot i haver tingut altes responsabilitats en la jerarquia republicana en els anys més durs dels troubles, s’ha sabut ressituar com a polític institucional, sense cost aparent i fent-se el despistat en relació a les seves activitats anteriors. A còpia d’anar insistint en aquest plantejament, però, No diguis res acaba caient en un bucle conceptual. Perquè sí, per un costat, des del punt de vista emocional el seu autor simpatitza i es mostra receptiu amb les acusacions que una colla de destacats activistes vessen sobre el capteniment passat i present del màxim dirigent del Sinn Féin, de l’altre no pot deixar de constatar, encara que sigui un xic a contracor, que ja des de la seva època d’empresonament a Long Kesh a mitjans dels setanta va ser l’estrateg més creatiu i clarivident del modern republicanisme irlandès. El primer a adonar-se que l’IRA Provisional no estava en condicions d’aspirar a viure una victòria semblant a la que havia representat l’emblemàtic -i aleshores recent- alliberament de Saigon que va posar punt final a la guerra de Vietnam i que, per contra, calia començar a apostar amb mirada llarga per una resolució del conflicte que no fos el resultat d’un simple triomf militar sinó d’una sèrie d’acords polítics arrencats a l’enemic. Davant el risc de quedar atrapat en un atzucac d’implicacions equívoques i paradoxals en relació al procés de pau, el periodista nord-americà tira pel dret i opta per cloure l’obra, evocant el cas icònic de Jean McConville -una víctima innocent, sense bandera- amb un apunt precipitat i un xic naïf que no sé si fa justícia a la quantitat d’informació que manega al llibre: potser si que la reunificació d’Irlanda acabarà arribant de manera inevitable, però mai no se sabrà si aquest fet s’hauria produït igualment sense l’ús de la violència per part dels seus partidaris. En altres paraules, que el Brexit pot tenir més pes en l’assoliment d’aquesta fita que no pas les tres dècades d’existència dels provos.   

Discutible o no en la seva conclusió, No diguis res és un treball que dignifica aquest gènere de fronteres encara imprecises que hem convingut a anomenar no ficció. Tot llegint-lo no he pogut evitar de demanar-me si seria possible que un periodista anglòfon de renom internacional, amb ganes, talent i possibilitats materials, es proposés escriure una obra amb una ambició similar dedicada, per exemple, a l’esquerra independentista basca; amb homes i dones de carn i ossos, amb les seves llums i, si es vol, també amb les seves zones d’ombra. I, en fi, no m’acaben de sortir els números: la reacció que es podria arribar a generar al si de la classe política, el poder judicial i els grans mitjans de comunicació afins a l’Estat seria furibunda. Em temo que, almenys de moment, mentre el tabú es mantingui vigent, ens haurem de conformar amb les ombres irlandeses.

Feixistes com nosaltres

Mai no ha estat feina fàcil relacionar l’independentisme català amb l’extrema dreta. Almenys si es parteix d’una mínima honradesa intel·lectual. Des d’un punt de vista històric, a diferència d’alguns dels primigenis corrents anticolonialistes o de certes versions del nacionalisme d’eslovacs i croats, ucraïnesos i lituans o fins i tot de bretons i irlandesos, aquí no va ser ni tant sols versemblant plantejar-se, ni com a hipotètica possibilitat, una aliança tàctica amb cap de les potències feixistes que van arrassar a sang i foc bona part del continent europeu. I si algú ho va arribar a contemplar segur que va entendre el seu error sota l’impacte dels bombardejos de la Legió Cóndor i l’aviació italiana. Com tampoc no ens ha de passar per alt que pocs anys abans, quan Macià i Carner-Ribalta buscaven suports exteriors durant l’etapa insurreccional d’Estat Català contra la dictadura de Primo de Rivera, corressin a Moscou, no pas a Roma. Per acabar de reblar el clau també es podria remarcar que, durant la primera postguerra, les principals activitats del Front Nacional de Catalunya, l’antecedent més immediat del modern independentisme, van ser les tasques d’espionatge per a l’Intelligence Service i l’organització d’una xarxa d’evasió transfronterera per ajudar els aviadors aliats que ho necessitessin. Fins a tal punt estava interioritzat que la causa de la llibertat nacional de Catalunya anava lligada indissolublement a la derrota del feixisme internacional.

No ens penséssim pas que som immunes a segons quins virus, però. Minoritària i marginal, fa temps que ha anat apareixent una extrema dreta d’expressió catalana, capaç fins i tot d’abraçar l’estelada. Recordo com ja a inicis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’independentisme del moment, d’orientació decididament socialista, maldava per sobreviure en un context molt difícil, es va orquestrar una campanya que, al voltant del lema Fora xarnegos!, va empastifar el centre de BCN amb un munt d’adhesius -i alguna pintada- de caràcter xenòfob. Un de les consignes que es van posar en circulació en forma de petita enganxina que se solia col·locar als semàfors, il·lustrada amb una sinistra adaptació de l’estelada que substituïa l’estel per una creu gamada, expressava una declaració de principis inequívoca: Fora negres, moros i espanyols. Les organitzacions independentistes de l’època, ben conscients del que estava en joc, van cuitar a desmarcar-se enèrgicament de l’assumpte i van atribuir tot allò a una grollera operació d’intoxicació articulada amb la intenció de generar confusió i desprestigiar-les davant l’opinió pública. De fet, tot i que no es conegués qui n’era el responsable últim, se sabia prou bé qui s’encarregava de fer la feina bruta: un obscur personatge que s’havia mogut per àmbits més o menys militants, al qual s’atribuïen possibles connexions amb grups parapolicials i que més tard va pul·lular pels cercles del neonazisme barceloní d’aquell període. Amb el temps, discretament, aquell individu es va ressituar com a propietari d’una llibreria dedicada a qüestions de temàtica militar i, més endavant, inclús va mirar de fer-se un lloc als mitjans de comunicació com a suposat expert en qüestions de terrorisme islamista. Avui és un dels principals animadors del grupuscle amb més projecció d’això que alguns anomenen pietosament, com si els fes basarda dir les coses pel seu nom, gal·làxia identitària.

A Catalunya, com a bona part del nostre entorn europeu més immediat, hi ha les condicions adequades per a un hipotètic avenç d’allò que ara en diuen postfeixisme o nova extrema dreta: malfiança en relació a la classe política i al projecte de construcció europea, incertesa econòmica, por a la immigració, individualització i pèrdua progressiva del sentit de pertinença comunitària, canvis en el model de família, crisi de la masculinitat tradicional etc. Paradoxalment, però, tenint en compte que l’Estat espanyol contemporani arrossega al seu si un substrat ideològic heretat de la dictadura franquista i que l’extrema dreta de caràcter espanyolista -i rabiosament anticatalana- és, de llarg, la que compta amb més tradició, penetració social i capacitat de mobilització, es fa difícil pensar que els identitaris catalans tinguin possibilitats reals d’agafar gaire volada a curt termini. En canvi, en una República Catalana amb institucions democràtiques, nou mapa polític i una previsible dilució del pes de la clivella nacional -Catalunya/Espanya- en el comportament electoral, potser podria trobar un clima més favorable per mirar d’arrelar entre nosaltres. A partir d’una radical impugnació de fons dels valors fundacionals d’aquesta mateixa república, probablement. En fi, ja es veurà. De moment no cal patir.

El perill de l’esquifida extrema dreta catalana no és, doncs, el que pugui arribar a fer per si mateixa. De tota manera, però, cal no menystenir els efectes nocius que pot comportar la seva simple existència per al conjunt del sobiranisme. I és que si els mitjans de comunicació alineats amb l’Estat espanyol magnifiquen la seva representativitat o un segment del públic independentista incorpora inadvertidament part de la retòrica militarista i excloent que gasten els nuclis identitaris, pot quedar avortada la possibilitat de sumar nous suports al combat democràtic per erigir la República Catalana. Uns suports que, per expressar-ho a la manera de la gent d’Òmnium Cultural, només es materialitzaran si s’aprofundeix en tot allò de les lluites compartides. I això passa per afegir al projecte republicà una part significativa dels catalans d’identitat espanyola que no es van sentir interpel·lats durant els anys del Procés. I, òbviament, també de la nova ciutadania que s’ha incorporat al país en els darrers anys; sigui quin sigui el seu origen, religió o el color de la seva pell. 

Més enllà dels lamentables tripijocs que s’han conegut aquests darrers dies, protagonitzats pels aprenents de bruixot habituals, cal que el conjunt de forces polítiques i socials que defensen l’avenç cap a la República Catalana mantinguin, amb serenor i renunciant als esgarips, un llindar de tolerància zero amb l’extrema dreta identitària. Ens hi va la credibilitat i el manteniment d’un fil roig de lleialtat amb les múltiples aportacions que han contribuït històricament a la treballosa construcció de l’edifici del modern independentisme català: de Jordi Carbonell, Cucurull i Pedrolo a Eva Serra i Carod-Rovira. No volem feixistes, ni tan sols si són com nosaltres.

Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Il portiere di notte (1974), de Liliana Cavani.