Ser com Israel

Observo encuriosit la formació del nou govern israelià, eclèctic, multicolor, inclassificable i un punt contradictori; conseqüència d’un sistema electoral exageradament proporcional, que sol obligar a costoses aliances que confereixen un notable pes polític a una munió de forces amb molt escassa representativitat parlamentària, i de la pulsió compartida per foragitar del poder un personatge com Benjamin Netanyahu. Més enllà dels dubtes raonables sobre l’estabilitat d’una andròmina tan peculiar, sembla evident que un executiu d’aquest tipus difícilment podrà avançar en la resolució de les múltiples contradiccions d’ordre intern que divideixen la societat israeliana. I, no cal ni dir-ho, ningú no espera que sigui capaç de reconduir cap a una solució negociada el conflicte que enfronta l’Estat d’Israel amb la nació palestina. I això, quan encara cremen les brases provocades pels darrers bombardejos sobre la Franja de Gaza, convida gairebé a un cert fatalisme. Com els sahrauís, els kurds, els uigurs i tants d’altres pobles, els palestins -els de Gaza i la resta- semblen condemnats a haver de continuar patint una situació d’opressió i manca de llibertat insuportable sense albirar cap horitzó d’esperança.

Més enllà de les conjuntures concretes que s’han anat succeint de 1948 ençà, fa la sensació que l’actual desproporció de força política, militar i d’ubicació i influència en l’escaquer internacional dificulta enormement l’avenç cap a una possible sortida pactada i dialogada a la zona. I, amb tot, hi ha alguna cosa més: la mateixa autopercepció que té de si mateix l’Estat d’Israel impossibilita que, a la pràctica, pugui ni tan sols contemplar la possibilitat d’assajar una solució de compromís, sense guanyadors ni perdedors. I això, al marge de l’orientació que pugui prendre un Govern o un altre, és un element estructural que cal tenir molt present.

Ja fa uns anys vaig llegir un assaig de la historiadora israeliana Idith Zertal que aprofundeix precisament en la idea que intento expressar: La nació i la mort -publicada en català per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner en traducció de Roser Lluch-. Es tracta d’un text poderós en què aquesta estudiosa, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem posa en qüestió, en un exercici magnífic de coratge civil, els materials sobre els quals s’ha erigit la mateixa identitat nacional d’Israel. La seva tesi central és que la tortuosa -i força més conflictiva del que se sol creure- construcció social de la memòria de la Xoà ha acabat per legitimar l’ethos d’un Estat que se sent amb l’obligació moral, davant la història i al marge de qualsevol escrutini exterior, de fer ús de l’indiscutible capacitat militar de la qual disposa amb una desimboltura i un cinisme dignes d’una gran potència. I que, per si això fos poc, sobretot a partir de la Guerra dels Sis Dies, justifica el seu dret a la supervivència per mitjà del poblament progressiu d’uns territoris ocupats per la força de les armes, dels quals expulsa sense miraments la població originària. Tot plegat podira semblar poc novedós, si no fos pel fet que Zertal arriba a la seva conclusió a partir d’una treballada mirada de llarg abast per la qual passen elements tan diversos com, entre d’altres, l’anàlisi crític dels principals mites fundacionals del sionisme contemporani -com la nacionalització retrospectiva de la revolta del gueto de Varsovia o l’explotació publicitària del cèlebre afer del vaixell Exodus- o la reconstrucció dels aspectes més cantelluts del procés a Adolf Eichmann i la posterior polèmica que va encetar a propòsit d’aquest esdeveniment Hannah Arendt, que la va enfrontar amb l’establishment polític i cultural hebreu del moment. I rebla el clau situant l’assassinat de Yitshaq Rabbín, un magnicidi encara prou viu a la memòria col·lectiva israeliana en el moment de la publicació de l’obra, com la dramàtica constatació de la impossibilitat de fugir de la camisa de força amb la qual el sionisme s’ha immobilitzat a si mateix.

Des d’una perspectiva catalana la qüestió pot ser contemplada com un assumpte llunyà i un xic exòtic. I no pretenc pas mantenir el contrari. Soc prou conscient que, a hores d’ara, com a fenomen nacional, Israel interessa més aviat poc. A l’independentisme, tret de la generació dels 70 del Front Nacional de Catalunya, emmirallada pel socialisme autogestionari que semblava sorgir als kibbutz, hi ha hagut poca tirada a triar-lo com a referent. Els neocon amb estelada que han proliferat en els darrers anys en alguns àmbits són tota una altra cosa: simples derivacions molt escorades cap a la dreta de la vella devoció que sempre li va mostrar el pujolisme. Tanmateix, es diria que el model sionista -essencialista, girat cap al passat i obsessionat amb la identitat, el territori i les fronteres- se situa als antípodes de la nostra via republicana de construcció de la nació: oberta, plural, democràtica, integradora i partidària d’avançar cap a un horitzó europeu de sobiranies compartides. I, encara que només sigui per això, perquè mai no ens ha passat pel cap ser com Israel, convé no perdre’l del tot de vista. Jo, en qualsevol cas, recomano moltíssim el llibre de Zertal com una bona manera d’aprofundir en l’assumpte.