‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.

Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

Ser com Israel

Observo encuriosit la formació del nou govern israelià, eclèctic, multicolor, inclassificable i un punt contradictori; conseqüència d’un sistema electoral exageradament proporcional, que sol obligar a costoses aliances que confereixen un notable pes polític a una munió de forces amb molt escassa representativitat parlamentària, i de la pulsió compartida per foragitar del poder un personatge com Benjamin Netanyahu. Més enllà dels dubtes raonables sobre l’estabilitat d’una andròmina tan peculiar, sembla evident que un executiu d’aquest tipus difícilment podrà avançar en la resolució de les múltiples contradiccions d’ordre intern que divideixen la societat israeliana. I, no cal ni dir-ho, ningú no espera que sigui capaç de reconduir cap a una solució negociada el conflicte que enfronta l’Estat d’Israel amb la nació palestina. I això, quan encara cremen les brases provocades pels darrers bombardejos sobre la Franja de Gaza, convida gairebé a un cert fatalisme. Com els sahrauís, els kurds, els uigurs i tants d’altres pobles, els palestins -els de Gaza i la resta- semblen condemnats a haver de continuar patint una situació d’opressió i manca de llibertat insuportable sense albirar cap horitzó d’esperança.

Més enllà de les conjuntures concretes que s’han anat succeint de 1948 ençà, fa la sensació que l’actual desproporció de força política, militar i d’ubicació i influència en l’escaquer internacional dificulta enormement l’avenç cap a una possible sortida pactada i dialogada a la zona. I, amb tot, hi ha alguna cosa més: la mateixa autopercepció que té de si mateix l’Estat d’Israel impossibilita que, a la pràctica, pugui ni tan sols contemplar la possibilitat d’assajar una solució de compromís, sense guanyadors ni perdedors. I això, al marge de l’orientació que pugui prendre un Govern o un altre, és un element estructural que cal tenir molt present.

Ja fa uns anys vaig llegir un assaig de la historiadora israeliana Idith Zertal que aprofundeix precisament en la idea que intento expressar: La nació i la mort -publicada en català per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner en traducció de Roser Lluch-. Es tracta d’un text poderós en què aquesta estudiosa, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem posa en qüestió, en un exercici magnífic de coratge civil, els materials sobre els quals s’ha erigit la mateixa identitat nacional d’Israel. La seva tesi central és que la tortuosa -i força més conflictiva del que se sol creure- construcció social de la memòria de la Xoà ha acabat per legitimar l’ethos d’un Estat que se sent amb l’obligació moral, davant la història i al marge de qualsevol escrutini exterior, de fer ús de l’indiscutible capacitat militar de la qual disposa amb una desimboltura i un cinisme dignes d’una gran potència. I que, per si això fos poc, sobretot a partir de la Guerra dels Sis Dies, justifica el seu dret a la supervivència per mitjà del poblament progressiu d’uns territoris ocupats per la força de les armes, dels quals expulsa sense miraments la població originària. Tot plegat podira semblar poc novedós, si no fos pel fet que Zertal arriba a la seva conclusió a partir d’una treballada mirada de llarg abast per la qual passen elements tan diversos com, entre d’altres, l’anàlisi crític dels principals mites fundacionals del sionisme contemporani -com la nacionalització retrospectiva de la revolta del gueto de Varsovia o l’explotació publicitària del cèlebre afer del vaixell Exodus- o la reconstrucció dels aspectes més cantelluts del procés a Adolf Eichmann i la posterior polèmica que va encetar a propòsit d’aquest esdeveniment Hannah Arendt, que la va enfrontar amb l’establishment polític i cultural hebreu del moment. I rebla el clau situant l’assassinat de Yitshaq Rabbín, un magnicidi encara prou viu a la memòria col·lectiva israeliana en el moment de la publicació de l’obra, com la dramàtica constatació de la impossibilitat de fugir de la camisa de força amb la qual el sionisme s’ha immobilitzat a si mateix.

Des d’una perspectiva catalana la qüestió pot ser contemplada com un assumpte llunyà i un xic exòtic. I no pretenc pas mantenir el contrari. Soc prou conscient que, a hores d’ara, com a fenomen nacional, Israel interessa més aviat poc. A l’independentisme, tret de la generació dels 70 del Front Nacional de Catalunya, emmirallada pel socialisme autogestionari que semblava sorgir als kibbutz, hi ha hagut poca tirada a triar-lo com a referent. Els neocon amb estelada que han proliferat en els darrers anys en alguns àmbits són tota una altra cosa: simples derivacions molt escorades cap a la dreta de la vella devoció que sempre li va mostrar el pujolisme. Tanmateix, es diria que el model sionista -essencialista, girat cap al passat i obsessionat amb la identitat, el territori i les fronteres- se situa als antípodes de la nostra via republicana de construcció de la nació: oberta, plural, democràtica, integradora i partidària d’avançar cap a un horitzó europeu de sobiranies compartides. I, encara que només sigui per això, perquè mai no ens ha passat pel cap ser com Israel, convé no perdre’l del tot de vista. Jo, en qualsevol cas, recomano moltíssim el llibre de Zertal com una bona manera d’aprofundir en l’assumpte.

Alfons Quintà, el mal menor

He començat l’any amb la lectura d’El fill del xofer. És tracta d’una documentada crònica de Jordi Amat que, amb la figura d’Alfons Quintà com a tema central, permet resseguir la peripècia política de la Catalunya recent: des de les acaballes del franquisme als primers anys de l’autogovern i gairebé fins als nostres dies. La personalitat tòxica de Quintà, amb múltiples episodis d’egolatria des de l’adolescència més precoç i amb un historial de mala praxi professional, abusos d’autoritat i violència masclista per llogar-hi cadires, dona per molt. I més encara, com és el cas de la majoria de lectors, quan es coneix la dramàtica fi del periodista, que el desembre de 2016 es va suïcidar d’un tret d’escopeta després d’assassinar la seva esposa amb particular traïdoria. Un fet que va permetre-li obtenir una certa notorietat mediàtica a títol pòstum: titulars, fotografies, algun obituari i un munt de comentaris efímers a les xarxes socials.

Quintà, però, està molt lluny de ser un personatge de crònica negra. Es va moure des de petit en cercles de certa influència cultural i econòmica -gràcies a la proximitat professional del seu pare a Josep Pla– i, amb els anys, va arribar a ser un dels periodistes catalans amb més bones connexions amb el poder. Primer com l’home de Juan Luis Cebrián a Catalunya i després com el primer director de TV3: d’orquestrar el cas Banca Catalana des del diari amb més clara vocació de modernitzar el nacionalisme espanyol a ser l’artífex del naixement de la principal fita de país de tot el període pujolista. La seva etapa posterior i l’inici d’una decadència tirant a espectacular està prou ben recollida al llibre. Consignem només que el seu prolongat ocàs, en una tristíssima espiral descendent d’El Observador fins al Diari de Girona, no va ser pas més exemplar que el seu període de glòria. 

Amat assaja una aproximació psicològica a la figura de Quintà. Tal com ho planteja, la pulsió que va moure la seva existència va ser la de matar el pare; de primer el biològic -un home autoritari i poc afectuós, que l’hauria marcat profundament- i més tard d’altres persones que li van anar fent de referents en l’àmbit professional, cas de Jaume Miravitlles o Ibáñez Escofet.  Potser no és un plantejament massa original però sens dubte permet encaixar en una seqüència més o menys comprensible molts dels actes descordats, fora de tota etiqueta i racionalitat social, del protagonista de l’obra. 

Mai no vaig coincidir amb Quintà. Pertanyo a una altra generació. Però tinc parents molt directes que el van tractar a Enciclopèdia Catalanai que, sobretot, el van patir a TV3. I conservo a la memòria alguna estampa viscuda transmesa oralment en l’àmbit familiar que es podria afegir a les moltes que desfilen per les pàgines d’El fill del xofer. Tampoc no l’he llegit gaire a fons com a columnista d’opinió, tot i que tinc prou presents alguns dels articles que durant els anys noranta publicava a l’Avui. En retinc, sobretot, la curiosa obsessió contra tot allò que sonés a francès i un anticomunisme furibund digne de l’època de la cacera de bruixes. Així com també una aposta pel liberalisme filosòfic un xic sobreactuada, com quan es descrivia a si mateix, sense rubor aparent, com a deixeble d’Isaiah Berlin. Explico tot això per deixar ben clar que no sento cap simpatia per l’individu. Més aviat al contrari. I, amb tot, més enllà del seus hipotètics fantasmes freudians, la pregunta que sorgeix amb la lectura del text d’Amat és si, comptat i debatut, els tipus amb una maldat congènita com la seva no poden prosperar en qualsevol mena de règim, sigui quina sigui la seva naturalesa política. O si es vol, enunciat d’una manera més planera, si el pujolisme hauria estat intrínsecament diferent -i moralment millor- si Quintà, en lloc de ser un petit monstre, hagués estat una bellíssima persona, compendi de virtuts humanes.

I és que a mi El fill del xofer m’ha retornat a la Catalunya dels vuitanta. Aquella societat en la qual el catalanisme de centredreta -moderat, d’arrels cristianes i amb una legitimitat d’origen provinent de la resistència cultural a la dictadura-, va començar a erigir una hegemonia electoral -i en bona part també ideològica- que duraria gairebé un quart de segle. I en la qual el lideratge de Jordi Pujol s’arribaria a confondre amb les institucions del nou autogovern i amb la mateixa noció de la catalanitat mainstream. La descripció que fa Amat de com es va ordir la manifestació del 30 de maig de 1984 en protesta per la querella de Banca Catalana és en aquest sentit magistral. I posa els pèls de punta: per una banda CDC finançant d’amagat una campanya articulada al voltant de diverses entitats sense teòrica filiació partidista -cridant a sortir al carrer amb consignes com Pujol, el poble et vol o PSOE, Felipe i guerra ofenen la nostra terra-; i de l’altra, Quintà, a les ordres directes de Prenafeta, utilitzant TV3 com a un mer instrument de propaganda per reblar el clau. Deixo per les meves memòries el relat de com, en un clima d’emocionalitat desbordada, va anar de d’un pèl que els escassos independentistes organitzats que hi vam assistir per fer sentir la nostra veu -repartint plens de voluntarisme unes modestes octavetes que si no m’erro tenien com a consigna un Ni banquers, ni botiflers prou esclaridor- haguéssim de sortir literalment en globus de la mobilització. El cas és que des de llavors, poques setmanes després d’haver obtingut la seva primera majoria absoluta en unes eleccions al Parlament, Pujol va disposar en exclusiva de la patent de l’únic catalanisme pensable. I amb molt poca oposició per part de l’esquerra establerta, per cert, que es va haver de conformar a fortificar-se als seus palaus d’hivern municipals i mai no va ser capaç d’oposar-li una idea alternativa de país.

El pujolisme ha definit una llarguíssima etapa de la nostra història recent. Amb èxits i fracassos, amb llums i ombres. Quintà va ser un individu menyspreable. Un ésser malalt, torturat i frustrat que va provocar dolor per allà on va passar. El seu llegat, de tota manera, és inexistent i la seva memòria, tret potser dels qui van patir-lo en pròpia pell, s’ha esvaït en el no-res. Ara ja és un simple mal menor. Alguns dels vicis principals del moviment que va encarnar Jordi Pujol, en canvi, encara són ben presents entre nosaltres: el cofoisme regional, la corrupció estructural i la nefasta confusió entre partit i país. En graus variables, probablement, i ja no concentrats en exclusiva en una única força política. Però hi són. I no serem lliures de debò mentre no els deixem enrere per sempre més.  

Veritats incòmodes del fracàs del ‘nou Estatut’

Es compleix el desè aniversari de de la sentència de l’Estatut i de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium Cultutral. I, com no podia ser d’altra manera, el fet ha donat lloc a rememoracions periodístiques diverses i a anàlisis de signe molt diferent sobre la significació de tot plegat. Hi i ha una coincidència bastant general en què la sentència va posar el punt i final definitiu a l’intent, impulsat a partir de 2003 pel Govern d’entesa que havia acabat amb els vint-i-tres anys del pujolisme, de deixar enrere les estretors d’un model autonomista que començava a mostrar de manera alarmant un grapat d’insuficiències. Es tractava d’assolir una millora molt substancial del marc competencial i el sistema de finançament, així com un reconeixement nacional del tot absent en el text estatutari de 1979. Per a l’independentisme democràtic d’esquerres era una manera de posar a prova el sistema de la transició i, de retruc, deixar en evidència la inacció i el conformisme en què estava instal·lada la dreta catalanista. Per als federalistes, i molt particularment per al maragallisme, en canvi, constituïa un intent de començar a regenerar l’Estat des de la perifèria catalana. Els primers ho entenien com una estació de pas en el camí cap a la República Catalana, els segons com l’inici d’una hipotètica refundació d’Espanya.

S’ha ha fet poc esment, de tota manera, a una veritat incòmoda: tot el que es va posar en qüestió durant aquell intens període només va ser possible a partir d’un canvi de fons en el mapa polític català i l’afebliment de l’hegemonia sociovergent que havia imperat fins llavors. Sense la dreta postpujolista a l’oposició i el PSC forçat a incorporar al programa de Govern algunes de les demandes més substancials de l’agenda republicana res no s’hauria mogut. És cert que el mateix desenvolupament de la seqüència de la reforma estatutària va mostrar que, en part, els vents de canvi i renovació que bufaven al país potser no comptaven amb una base política prou sòlida per materialitzar-se. El pacte Mas–Zapatero, la miserable acta de defunció la proposta aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005, en va ser una bona mostra. I la defenestració de Pasqual Maragall per part de la direcció socialista del moment, una derivada directa d’aquell acord, en va ser una altra. La sociovergència es resistia a morir amb dents i ungles. I, de fet, va tenir una darrera oportunitat de reconstruir-se durant la campanya del referèndum estatutari, en la qual convergentsi socialistes van anar de bracet per mirar d’insuflar una mica d’aire a una proposta que, ja aleshores, havia perdut bona part del seu potencial transformador. Si aquesta operació no va arribar a reeixir va ser perquè, després de les eleccions al Parlament de novembre de 2006, al PSC se li va arronsar el melic a l’hora d’executar la voluntat del PSOE: retornar la presidència de la Generalitat als hereus de Jordi Pujol. A partir d’aquí hi ha la història que ja coneixem: la campanya anticatalana del PP, el viacrucis de l’Estatut a mans del Tribunal Constitucional i, finalment, l’estocada de mort definitiva amb la resolució del tribunal, el 27 de juny de 2010.

Resta la pregunta de si la sentència de l’Estatut explica l’extensió del sentiment independentista dels anys posteriors i, al capdavall, l’inici del Procés. En el pla ciutadà sembla raonable pensar que hi pot haver una relació de causa-efecte; cosa que demostrarien fenòmens com la multiplicació de les consultes locals per la independència arreu del territori, la creació de l’ANC -presidida per Carme Forcadell– i la centralitat que va anar adquirint entre l’opinió pública el debat sobre la legitimitat del dret a decidir. En l’àmbit més directament polític, però, l’assumpte resulta força més dubtós. No oblidem que el Govern dels millors de CiU, sorgit dels comicis de novembre de 2010, va comptar amb el suport parlamentari del PP i es va caracteritzar, sobretot, per un afany forassenyat, impúdicament ideològic, per retallar la despesa pública en aplicació del clàssic receptari neoliberal, encara que fos afectant serveis essencials per a la vida de les persones. I que no va ser fins després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, que Artur Mas no es va decidir a enterrar allò del pacte fiscal i precipitar una convocatòria electoral a la qual va acudir, ara sí, amb la reivindicació d’un referèndum. La força de la gent -i la pressió de bona part del seu mateix electorat- va ser, doncs, juntament amb l’important ascens d’Esquerra Republicana i l’arribada al Parlament dels anticapitalistes de la CUP, l’element decisiu que va acabar tibant la dreta catalanista cap a postulats sobiranistes; no pas el fracàs d’un nou Estatut al qual, en realitat, s’havia mostrat escassament lleial des del minut zero. El desig de mantenir-se al capdavant del Govern va ser, en conseqüència, el factor fonamental que explica aquell viratge. I, des d’aleshores, aquesta tensió entre la preservació de la seva tradicional posició de poder a Catalunya i la necessitat d’hegemonitzar l’ampli i plural moviment popular partidari de la República Catalana explica l’envitricollada trajectòria que ha seguit fins avui. I això a partir d’una pulsió d’amor-odi, sovint més competitiva que no pas de col·laboració real, en relació a les forces partidàries de la República Catalana situades a la seva esquerra. 

Sense la sentència de l’Estatut no hi hauria hagut, probablement, un clima tan propici per a un avenç tan considerable dels plantejaments independentistes. Però és de justícia consignar que si una colla de mandarins, autonomistes d’estricta observança, es van veure abocats a participar en aquell gir va ser més per necessitat que per altra cosa. Si van canviar de camisa va ser, sobretot, per un mer exercici de supervivència política. I és lícit demanar-se com es comportaria l’elit dirigent de l’espai postconvergent -ara més maximalista, ara més paragmàtica– si les circumstàncies portessin a haver de triar entre un Govern orientat cap a la República Catalana que no es trobés en condicions de presidir com fins ara i la possibilitat de participar en una alternativa de caracterísatiques oposades que l’ajudés, tot i això, a sentir-se més segura i preservada amb vista al futur. Aquests dies es compleix també -ironies del calendari- una altra efemèride que, malauradament, passarà força desapercebuda: el primer aniversari de l’acord de Govern a la Diputació de Barcelona. No cal afegir res més. 

*Il·lustra aquest post una obra d’Henry Matisse, Le chat aux poissons rouges (1912).