Desfer el país o recosir-lo?

L’aterratge a la realitat de Junts és una bona notícia per al país. No és poca cosa que, encara que hagi hagut de ser més de sis anys després del desenllaç de l’Octubre català, deixi de ser un anatema l’afirmació que obtenir més poder polític per a Catalunya a través de la negociació amb el govern espanyol no constitueix per se una renuncia a la República Catalana. És una admissió que aboca definitivament a la paperera de la història aquella frivolitat tan celebrada, verbalitzada una vegada per Quim Torra, una figura política tràgica, gairebé shakespeariana, en el sentit que les institucions d’autogovern són el més gran enemic de la independència nacional. Ara, ben al contrari, s’admet amb aparent normalitat, com si aquí no hagués passat res, que reforçar-les és una condició necessària per avançar en aquesta direcció. Rectificar és de savis; i jo que me n’alegro.

Altra cosa és que aquest aterratge a la realitat tindrà molt probablement incidents de recorregut provocats per una banda pels difícils equilibris interns entre les diferents famílies que conviuen a matadegolla al si de Junts i, per l’altra, per la necessitat de teatralitzar fins al paroxisme els acords amb el PSOE per tal que la parròquia més incondicional del puigdemontisme, acostumada fins ara a dosis ingents d’insurreccionalisme de sofà per mantenir-li alta la moral, pugui aguantar la transició cap a la nova estratègia sense patir síndrome d’abstinència. D’aquí la sobtada retòrica sobre el 1714, la cantarella aquella del cobrar per avançat i el fet d’alimentar impúdicament la fantasia d’estar negociant d’Estat a Estat i no pas entre la tercera força del Parlament i el primer partit de l’actual govern espanyol.

És en aquest marc on cal contextualitzar l’accidentada polèmica sobre la immigració que esquitxa el debat públic a Catalunya des de fa poques setmanes. I és que de la necessitat d’exhibir múscul i fermesa davant el PSOE ha nascut un suposat compromís de transferir les competències en immigració a la Generalitat que, inconcret, improvisat i pèssimament gestionat a l’hora de traslladar-lo a l’opinió pública, ha donat lloc a un pseudodebat ideològic que no fa cap bé al país i, de retruc, erosiona molt particularment el perfil polític de l’independentisme. La discussió no se centra, naturalment, quasi fa vergonya haver-ho de remarcar, en posar en qüestió la bondat d’una hipotètica cessió de competències d’aquesta naturalesa. El problema rau en què s’ha barrejat una opció que, per incerta que sigui, en cas de consumar-se reforçaria objectivament el nostre autogovern, amb la vinculació a la delinqüència d’aquest amplíssim col·lectiu que per simplificar anomenem nova ciutadania. I aquest demagògic recurs, agradi o no agradi, és el mateix que utilitzen Vox i la resta de dretes extremes d’arreu.   

No és sobrer assenyalar que durant els anys del Procés res de tot això no hauria estat possible. La República Catalana es vinculava aleshores a l’ampliació de drets per a tothom, començat per aquella part de la societat a la qual la legalitat espanyola dificulta l’obtenció de la ciutadania i condemna a malviure entre nosaltres en un estat de pràctica marginació, sense accés a l’esfera pública ni veu ni vot a l’hora de decidir qüestions polítiques. Participant en el procés sobiranista, en canvi, proclamàvem que la gent que es trobés en aquesta situació passaria a detenir la condició de fundadora d’una nova institucionalitat republicana, quedaria vinculada definitivament al país i s’acceleraria, de retruc, la seva incorporació activa a una identitat catalana oberta, integradora i orientada cap al futur. Parlo d’aquells dies feliços, tampoc no tan llunyans, en què ens agradava sentir al nostre costat persones que parlaven castellà -entre d’altres llengües- mentre participàvem a les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre i en què, per posar un exemple fàcil d’entendre, a ningú no se li hauria acudit titllar Gabriel Rufián de xarnego ni encara menys escopir-li un fastigós mora de merda a Najat Driouech. Es tractava de sumar, sumar i sumar voluntats i complicitats de l’ordre més divers possible per una causa democràtica que, prou que ho sabíem, tenia en contra la força d’un Estat amb tots els ets i uts. La unitat civil era una condició necessària per guanyar i el fantasma més temut -i combatut- era que arribés a fer-se realitat aquell fosc vaticini aznarià que, amb l’avenç cap a la independència, Catalunya acabaria esquinçant-se internament.

La conjuntura actual -ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol ni a Europa- no és la mateixa que la de 2017. Més greu que el mateix ascens generalitzat de l’extrema dreta és la seva capacitat per condicionar l’agenda pública i, massa sovint, els programes polítics de la dreta de govern -sigui conservadora o de tall més liberal- i de vegades, fins i tot, d’una socialdemocràcia en hores molt baixes amb comptadíssimes excepcions. I la immigració -amb tots els fantasmes que desvetlla- ha esdevingut l’ase dels cops preferit sobre la qual s’estavellen les impotències d’uns estat-nació incapaços de governar per si mateixos una sèrie de fenòmens globalitzats que depassen de llarg el seu estricte àmbit de sobirania. El Procés, amb la seva radical aposta popular i democratitzadora, semblava haver-nos vacunat en relació a segons quines derives. Ara ens adonem, però, que després d’aquella llarga primavera d’entusiasme ciutadà en la qual el Som un sol poble es donava gairebé per descomptat, caldrà no abaixar la guàrdia en la defensa d’allò més bàsic. I aquí serà necessari apel·lar a la responsabilitat i el patriotisme del centredreta catalanista per tal que bandegi de ple qualsevol temptació d’anar enrere. Hi ha hagut generositat i dosis industrials de paciència a l’hora d’esperar el seu tardà aterratge a la realitat. Tots plegats ens n’hauríem de penedir una mica si acabéssim descobrint que, al capdavall, en una qüestió tan sensible com la immigració, sigui per oportunisme o per estretor de mires, Junts està més per fer el joc als qui malden per desfer el país que per col·laborar amb els qui treballem per recosir-lo.

*Il·lustra aquest post una obra de Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917).

*Publicat a La República.

Quan el relat s’emancipa dels fets

La campanya de les eleccions del 23J no passarà a la història per l’ambició dels programes ni pel gruix dels discursos que han entrat en competència. La polarització -i la radical espanyolització de la contesa- entre PSOE i PP ho ha devorat absolutament tot i, més enllà de les consignes apocalíptiques contra el sanchisme dels uns i les crides al vot útil per aturar l’extrema dreta dels altres, no s’han arribat a sentir massa propostes concretes dignes de menció. No és, naturalment, que la tendència a l’aprimament de la política no s’hagi percebut en campanyes anteriors ni que aquest sigui un fenomen estrictament espanyol -o català-, que no ho és pas; però és innegable que potser mai com fins ara no havíem estat tan conscients que el rei va nu. I consti que no escric aquestes línies des d’una displicència au-dessus de la mêlée sinó, ben al contrari, des d’un compromís assumidíssim i amb plena consciència d’allò que hi ha en joc en aquests comicis.

I, amb tot, per damunt de l’empobriment generat per aquesta dinàmica bipolar tan teatralitzada, és encara més greu la distància creixent que s’està establint entre el discurs polític i la base fàctica sobre la qual, almenys en teoria, s’hauria de sustentar. I això perquè aquesta dissociació no només es manifesta en període electoral sinó que, de mica en mica, ha anat amarant de manera permanent aspectes essencials de la discussió pública. La celebrada ensopegada de Feijóo a l’entrevista de TVE a propòsit dels augments de les pensions dels governs del PP en relació a l’IPC ha posat en evidència -en tractar-se d’un afer quantificable i fàcilment verificable- que l’argumentari de combat de la dreta espanyola està farcit de mentides que no resisteixen el més mínim contrast amb l’hemeroteca. Però no ens enganyéssim pas, aquesta anècdota no deixa de ser la punta de l’iceberg: el problema de fons és que el relat -com en diuen ara els entesos- que comença a predominar té una tendència més estesa que no sembla a emancipar-se perillosament del fets.

Podríem optar per contemplar aquest panorama amb displicència i consolar-nos pensant que, comptat i debatut, tot plegat constitueix una altra manifestació de la irremeiable degradació del Règim del 78. Seria una ingenuïtat imperdonable, però. La twitterització de la política i la paral·lela separació entre el discurs i la realitat material de les coses és un fenomen d’abast no sé si mundial però que, en qualsevol cas, afecta de ple amb accents diversos el conjunt de les democràcies de base liberal. El risc que correm no és menor, doncs. Ens juguem que es corqui definitivament allò que encara pugui restar dempeus del vell somni d’una esfera pública rica, plural i oberta a la deliberació democràtica i informada. I aquí, o som capaços de generar entorns col·lectivament més saludables o els qui volem tombar la truita, els moviments socials i les organitzacions polítiques progressistes i amb afany transformador, sortirem derrotats de totes les batalles culturals hagudes i per haver. I de les altres…

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, Narcís (1597-1599).

Veritats incòmodes del fracàs del ‘nou Estatut’

Es compleix el desè aniversari de de la sentència de l’Estatut i de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium Cultutral. I, com no podia ser d’altra manera, el fet ha donat lloc a rememoracions periodístiques diverses i a anàlisis de signe molt diferent sobre la significació de tot plegat. Hi i ha una coincidència bastant general en què la sentència va posar el punt i final definitiu a l’intent, impulsat a partir de 2003 pel Govern d’entesa que havia acabat amb els vint-i-tres anys del pujolisme, de deixar enrere les estretors d’un model autonomista que començava a mostrar de manera alarmant un grapat d’insuficiències. Es tractava d’assolir una millora molt substancial del marc competencial i el sistema de finançament, així com un reconeixement nacional del tot absent en el text estatutari de 1979. Per a l’independentisme democràtic d’esquerres era una manera de posar a prova el sistema de la transició i, de retruc, deixar en evidència la inacció i el conformisme en què estava instal·lada la dreta catalanista. Per als federalistes, i molt particularment per al maragallisme, en canvi, constituïa un intent de començar a regenerar l’Estat des de la perifèria catalana. Els primers ho entenien com una estació de pas en el camí cap a la República Catalana, els segons com l’inici d’una hipotètica refundació d’Espanya.

S’ha ha fet poc esment, de tota manera, a una veritat incòmoda: tot el que es va posar en qüestió durant aquell intens període només va ser possible a partir d’un canvi de fons en el mapa polític català i l’afebliment de l’hegemonia sociovergent que havia imperat fins llavors. Sense la dreta postpujolista a l’oposició i el PSC forçat a incorporar al programa de Govern algunes de les demandes més substancials de l’agenda republicana res no s’hauria mogut. És cert que el mateix desenvolupament de la seqüència de la reforma estatutària va mostrar que, en part, els vents de canvi i renovació que bufaven al país potser no comptaven amb una base política prou sòlida per materialitzar-se. El pacte Mas–Zapatero, la miserable acta de defunció la proposta aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005, en va ser una bona mostra. I la defenestració de Pasqual Maragall per part de la direcció socialista del moment, una derivada directa d’aquell acord, en va ser una altra. La sociovergència es resistia a morir amb dents i ungles. I, de fet, va tenir una darrera oportunitat de reconstruir-se durant la campanya del referèndum estatutari, en la qual convergentsi socialistes van anar de bracet per mirar d’insuflar una mica d’aire a una proposta que, ja aleshores, havia perdut bona part del seu potencial transformador. Si aquesta operació no va arribar a reeixir va ser perquè, després de les eleccions al Parlament de novembre de 2006, al PSC se li va arronsar el melic a l’hora d’executar la voluntat del PSOE: retornar la presidència de la Generalitat als hereus de Jordi Pujol. A partir d’aquí hi ha la història que ja coneixem: la campanya anticatalana del PP, el viacrucis de l’Estatut a mans del Tribunal Constitucional i, finalment, l’estocada de mort definitiva amb la resolució del tribunal, el 27 de juny de 2010.

Resta la pregunta de si la sentència de l’Estatut explica l’extensió del sentiment independentista dels anys posteriors i, al capdavall, l’inici del Procés. En el pla ciutadà sembla raonable pensar que hi pot haver una relació de causa-efecte; cosa que demostrarien fenòmens com la multiplicació de les consultes locals per la independència arreu del territori, la creació de l’ANC -presidida per Carme Forcadell– i la centralitat que va anar adquirint entre l’opinió pública el debat sobre la legitimitat del dret a decidir. En l’àmbit més directament polític, però, l’assumpte resulta força més dubtós. No oblidem que el Govern dels millors de CiU, sorgit dels comicis de novembre de 2010, va comptar amb el suport parlamentari del PP i es va caracteritzar, sobretot, per un afany forassenyat, impúdicament ideològic, per retallar la despesa pública en aplicació del clàssic receptari neoliberal, encara que fos afectant serveis essencials per a la vida de les persones. I que no va ser fins després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, que Artur Mas no es va decidir a enterrar allò del pacte fiscal i precipitar una convocatòria electoral a la qual va acudir, ara sí, amb la reivindicació d’un referèndum. La força de la gent -i la pressió de bona part del seu mateix electorat- va ser, doncs, juntament amb l’important ascens d’Esquerra Republicana i l’arribada al Parlament dels anticapitalistes de la CUP, l’element decisiu que va acabar tibant la dreta catalanista cap a postulats sobiranistes; no pas el fracàs d’un nou Estatut al qual, en realitat, s’havia mostrat escassament lleial des del minut zero. El desig de mantenir-se al capdavant del Govern va ser, en conseqüència, el factor fonamental que explica aquell viratge. I, des d’aleshores, aquesta tensió entre la preservació de la seva tradicional posició de poder a Catalunya i la necessitat d’hegemonitzar l’ampli i plural moviment popular partidari de la República Catalana explica l’envitricollada trajectòria que ha seguit fins avui. I això a partir d’una pulsió d’amor-odi, sovint més competitiva que no pas de col·laboració real, en relació a les forces partidàries de la República Catalana situades a la seva esquerra. 

Sense la sentència de l’Estatut no hi hauria hagut, probablement, un clima tan propici per a un avenç tan considerable dels plantejaments independentistes. Però és de justícia consignar que si una colla de mandarins, autonomistes d’estricta observança, es van veure abocats a participar en aquell gir va ser més per necessitat que per altra cosa. Si van canviar de camisa va ser, sobretot, per un mer exercici de supervivència política. I és lícit demanar-se com es comportaria l’elit dirigent de l’espai postconvergent -ara més maximalista, ara més paragmàtica– si les circumstàncies portessin a haver de triar entre un Govern orientat cap a la República Catalana que no es trobés en condicions de presidir com fins ara i la possibilitat de participar en una alternativa de caracterísatiques oposades que l’ajudés, tot i això, a sentir-se més segura i preservada amb vista al futur. Aquests dies es compleix també -ironies del calendari- una altra efemèride que, malauradament, passarà força desapercebuda: el primer aniversari de l’acord de Govern a la Diputació de Barcelona. No cal afegir res més. 

*Il·lustra aquest post una obra d’Henry Matisse, Le chat aux poissons rouges (1912).

La glorificació del franquisme, al Codi Penal?

El règim del 78 mai no ha metabolitzat ni l’etapa republicana i de la Guerra Civil ni la negra nit del franquisme. I bona part de la responsabilitat de tot plegat recau a les espatlles del PSOE. Durant el període de Felipe González es va ocultar, volgudament i amb plena consciència, la memòria cultural –i encara més la militant- del combat contra la dictadura. En primer lloc per tal de no incomodar els poders fàctics, polítics, judicials i policials, i també econòmics i ideològics. que tutelaven el sistema nascut de la Transició. Eren els anys dels militars i guàrdies civils demòcrates, sovint amb una llarga -i tenebrosa- fulla de serveis a l’Estat, orgull d’una democràcia jove i en aparença hedonista encarnada en la figura d’un monarca esportista i campechano, més atenta a viure al dia amb el destape i la movida madrileña que d’haver-se de preocupar per la feixuga càrrega del seu passat immediat. També, però, en un pla més general, perquè el projecte de la socialdemocràcia espanyola de l’època entroncava amb un corrent de fons conservador, malfiat de l’element popular i partidari d’una modernització tecnocràtica segons els cànons occidentals. Ni somiar, doncs, amb la possibilitat d’afavorir un procés democràtic sense línies vermelles que, al capdavall, hauria posat en risc privilegis adquirits i qui sap si no hauria desencadenat un espiral perillosament desestabilitzador. Els primers governs del PSOE, en conseqüència, amb el rosari de reconversions estructurals de tota mena, l’ingrés a l’OTAN i la plena integració europea, van retirar així, sobretot, a un model de despotisme il·lustrat contemporani. Res a veure amb el que hauria pogut ser un reformisme de conviccions fortes al qual, potser, la gestió del passat no hauria resultat tan pertorbadora. Es va acabar imposant, comptat i debatut, un relat en el qual el període 1936-39 era descrit com una tragèdia entre germans, curull de malvestats per part d’ambdós bàndols, i el franquisme com poca cosa més que un episodi col·lectivament vergonyant del qual calia passar pàgina de la manera més ràpida possible.

Ara, quasi quatre dècades després, i més per càlcul electoral que per una reflexió autènticament de fons, tal com ja es va veure amb l’accidentat trasllat de la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, el PSOE de Pedro Sánchez vol jugar la carta de la memòria històrica. Sense tenir en compte que aquest va ser un assumpte amb el qual el Govern de Rodríguez Zapatero ja es va ennuegar, s’ha tret de la màniga la proposta de tipificar l’apologia del franquisme al Codi Penal. Es tracta d’una iniciativa oportunista i poc meditada que, probablement, tal com s’està apuntant des de diversos àmbits, seria fins i tot contraproduent si mai s’arribés a aplicar. D’una banda perquè victimitzaria els nostàlgics del franquisme i, de l’altra, perquè obriria la porta a anar engruixint ad infinitum el catàleg de glorificacions a empaitar per part de l’autoritat. I això darrer, en un marc com l’espanyol, en el qual jutges i fiscals han comès un munt d’abusos aprofitant l’escletxa de l’apología del terrorismo, podria ser un molt mal negoci.

El problema del PSOE és que es nega a assumir que el combat contra el llegat de la dictadura és alguna cosa més que un seguit d’alegres actes folklòrics dissenyats per gurus del màrqueting electoral. Ben al contrari, constitueix, sobretot, una tasca de caire ideològic que cal abordar amb seriositat i en tota la seva dimensió. I això passa per l’impuls de polítiques públiques de memòria i reparació dignes d’aquest nom -necessàriament conflictives, mai asèpticament neutrals– i per desmuntar tot l’engranatge de cultura franquista que encara perdura –tant pel que fa a l’origen del seu funcionariat com als valors que orienten la seva actuació- al si dels principals aparells de l’Estat. Just allò que ningú no s’ha proposat de fer des de 1978 ençà.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Raza (1941), de José Luis Sáenz de Heredia.

La presó, antídot contra la política ‘líquida’

La singular marató electoral d’aquestes darreres setmanes està tenint un efecte paradoxal sobre els qui els agrada la política. Un vell amic, allunyat de fa temps de la militància activa, m’explicava l’altre dia els símptomes que detecta en si mateix: si d’una banda sent una certa excitació pel debat i l’intercanvi d’idees entre opcions confrontades, de l’altra li provoca una certa fatiga la repetició constant de llocs comuns i, sobretot, la pobresa i la desesperant inanitat d’alguns dels marcs conceptuals que se solen posar en dansa. I no li falta raó, penso. Vam coincidir de seguida a assenyalar al PSOE com l’agent que més ha excel·lint en aquest art. En el cas dels comicis estatals del 28A, per exemple, el seu discurs pel que fa a la no aprovació dels pressupostos arran de la faula d’una suposada pinça entre la dreta espanyola i l’Independentisme català –amb un èmfasi particular en el paper jugat per Esquerra Republicana- ha condicionat bona part de la campanya. I ara, des de la setmana passada, arran de la teatralització de l’afer Iceta, amb l’intent d’apropiar-se en exclusiva d’una versió tramposa i desnaturalitzada de la paraula diàleg. Tant se val que, en un i altre cas, hi hagi dubtes prou fonamentats sobre la veracitat fàctica de la seqüència descrita. Al final, el que acaba instal·lant-se al si de bona part de l’opinió –publicada, tertuliejada o senzillament piulada– no és la correspondència de la narració amb la realitat dels fets sinó la seva utilitat com a simple munició partidista. I, tot plegat, lògicament, comporta uns efectes deleteris sobre la salut d’un debat polític que, almenys en teoria, tothom voldria lliure, madur i informat.

Mai no he participat d’una perspectiva apocalíptica en relació a les tècniques de comunicació política i el màrqueting electoral. Sóc conscient que l’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’un partit o un sindicat, un moviment social, una entitat del tercer sector o des de qualsevol administració pública no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a fer augmentar la implicació em les qüestions d’interès ciutadà i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica d’una societat. Tot té un límit, però; i sospito que ens hi estem acostant a gambades de gegant. Ja deia García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la marqueteria”. I fa tota la sensació que estem assistint a una progressiva banalització de continguts -al capdavall, allò essencial a comunicar- cada cop més grollera i indissimulada. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant les idees, el projecte i les propostes d’actuació. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen una funció gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual del debat polític s’estan empobrint de manera alarmant. I, lamento insistir-hi, més enllà de la barroeria generalitzada de la ultradreta espanyola –potser amb més tirada cap a les clàssiques fake news d’escola neocon– i, aquí entre nosaltres, de l’hilarant barroquisme dels epígons del lopeztenisme que encara remenen la cua, el PSOE de Pedro Sánchez és l’actor polític –mai millor dit- que s’ha abonat amb més entusiasme i eficàcia a aquesta manera de practicar la política: oportunista, extremadament tàctica i sempre més pendent del guany a curt termini que no pas d’explorar les possibilitats d’assajar una mirada llarga sobre els reptes del futur.

En un panorama com el descrit, potser la veritat més veritable de totes és la de les persones que estan sofrint més durament les conseqüències de la repressió de l’Estat: els presos i les preses independentistes. El judici que estan patint a Madrid i les traves de tota mena que se’ls està imposant per tal que la seva veu no se senti, ni en campanya ni a les cambres parlamentàries on alguns d’ells han estat escollits recentment, és una realitat sòrdida però d’una corporeïtat física fora de dubte. I la dignitat que transmeten els seus gestos i les seves paraules –en les escasses ocasions en què les podem sentir- està carregada d’autenticitat. Qui sap si, vam coincidir esperançats amb el meu amic, aquesta materialitat dura com la pedra no serà el millor antídot per salvar la política en uns temps líquids –o directament de plastilina- en què volen arrabassar-nos el significat dels mots.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, L’arlequí (1917).

Misèria del màrqueting polític

Sempre m’han interessat la comunicació política i el màrqueting públic. L’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’una força política, un moviment social amb voluntat transformadora, una entitat de barri o des de qualsevol administració local no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a augmentar l’interès per les qüestions ciutadanes i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica de la societat.

Passa però que una cosa és la teoria i una altra la realitat. Ja deia l’enyorat García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la maçoneria”. I fa tota la sensació que en el camp de la comunicació política estem assistint a una progressiva banalització dels continguts –al capdavall, allò essencial a comunicar-, paral·lela a una creixent deïficació de la forma. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant de les idees, el projecte i les propostes concretes. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons d’abast mundial que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen un paper gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual de la política s’ha empobrit de manera alarmant. I això, unit a la sospita cada vegada més estesa que les institucions democràtiques són incapaces d’imposar-se als grans poders econòmics que són els qui de debò fan i desfan, genera desafecció i menfotisme.

Ningú no està lliure d’aquests mals. La política catalana dels darrers anys ens n’ha donat exemples a cabassades. I, amb tot, la mateixa dinàmica del procés de transició cap a la independència ha obligat tothom a ensenyar les cartes –o l’absència d’elles- i a haver de prendre posició sobre qüestions de país que estan íntimament relacionades amb les expectatives de futur de la ciutadania. La classe política estatal, en canvi, viu instal·lada de ple en el simulacre permanent per tal de no haver d’abordar els greus problemes estructurals que arrossega l’economia espanyola i l’aluminosi que, des de fa una pila d’anys, va corcant el seu sistema institucional. El sainet que ha protagonitzar en els darrers quatre mesos és paradigmàtic en aquest sentit: PP i PSOE, els dos partits sistèmics que encarnen el vell turnismo decimonònic entre conservadors i liberals i que, encara que només sigui per pura supervivència, tenen el màxim interès en què res de substancial no canviï, han escenificat un agre enfrontament que forçarà a repetir altre cop els comicis. La gesticulació dels uns i dels altres, però, a dures penes pot amagar la seva coincidència de fons en aspectes tan essencials com la defensa aferrissada d’un model d’Estat unitarista. I, per descomptat, la seva oposició al procés constituent que s’ha obert a Catalunya després de les eleccions del 27S i la seva negativa a respectar la voluntat democràtica de la ciutadania.

Tot té un límit al final. I el seu és un 26J en què s’imposarà la realitat, cauran les caretes i la misèria del màrqueting polític espanyol lluirà en tot el seu esplendor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la sèrie televisiva House of cards.

A Espanya, teatre i titelles

La política catalana, prou que ho sabem, peca sovint de massa teatralització. La política espanyola, però, ha acabat esdevenint pur teatre, que és tota una altra cosa. I aquest teatre al qual estem assistint des de fa dies per a dirimir la formació del futur govern frega l’absurd més grotesc: PP i PSOE, les dues forces sistèmiques d’ençà el final de la transició postranquista, juguen a escenificar un fals enfrontament. Una gesticulació que no amaga la convergència d’interessos que els uneix en qüestions tan essencials com el vassallatge que ambdós reten a les cúpules dels grans poders econòmics que fan negocis a la llotja del Bernabeu o, per descomptat, la defensa aferrissada de la integritat territorial de l’Estat. Ni els uns ni els altres mostren la més mínima voluntat de reformar a fons el sistema institucional espanyol i treure’l del marasme en el qual es troba. I, cas que en tinguessin, és molt dubtós que en fossin capaços perquè, de fet, són els principals beneficiaris polítics de les seves insuficiències. I, lògicament, els que més tenen a callar sobre els seus pecats d’origen.

Amb aquest panorama, doncs, i des d’una perspectiva catalana, és poc probable que les properes setmanes ens deparin res de particularment rellevant. PP i PSOE, ho admetin obertament o no, estan condemnats a entendre’s d’una manera o una altra, hi hagi o no noves eleccions pel mig, si no volen anar pel pedregar. I Pablo Iglesias i companyia, que sobre el paper han traçat un projecte plurinacional d’Espanya, hauran d’admetre, si són honrats i tenen una voluntat transformadora digna d’aquest nom, que el gir copernicà que defensen, en el fons d’un abast més cultural que no pas estrictament parlamentari, no és possible ni a curt ni a mitjà termini. I que, paradoxalment, el detonant per a la sempiternament ajornada reforma espanyola no serà altre que la independència de Catalunya.

A mi, si us he de ser franc, el que més m’ha cridat l’atenció de la política estatal de les darreres setmanes ha estat l’empresonament d’uns titellaires pel simple fet d’escenificar una sàtira dedicada als tradicionals poders de l’Espanya negra de sempre. I no tant per l’empresonament en si mateix, gravíssim i sense parió als països de tradició democràtica del nostre entorn, con pels problemes que ha tingut l’esquerra, des del PSOE –cosa que no seria cap novetat- als sectors proclamadament alternatius, per desmarcar-se del groller parany ordit per la dreta més reaccionària. Un fet ben revelador sobre qui detenta encara l’hegemonia ideològica a l’Espanya del segle XXI.

*I·lustra aquest post una obra de Francsico de Goya, Duelo a garrotazos (1819).