Un mausoleu nacional per a Puig Antich?

He seguit de cua d’ull l’entronització pòstuma que l’Estat francès ha concedit a  Missac Manouchian traslladant solemnement les seves restes, vuitanta anys després del seu afusellament per part dels ocupants alemanys, al Panteó del Mausoleu de París; prop d’on reposa des de 1964 el màrtir més consagrat de la Resistència, el llegendari Jean Moulin. La particularitat de Manouchian, supervivent infantil del genocidi armeni, poeta i determinat militant comunista, és que mai no va posseir la ciutadania francesa i que, com bona part dels components del grup que comandava, era considerat com un pertorbador metec, aliè al cos nacional, per part del règim de Vichy. Més enllà que alguns observadors han criticat una certa glamourització de tot plegat, el que ha polaritzat l’atenció de l’opinió pública ha estat la disruptiva presència a la cerimònia de Marine Le Pen, la líder del postfeixisme gal, absolutament als antípodes del valors d’alliberament encarnats pel lluitador homenatjat. En realitat, però, almenys des del meu punt de vista, el que resulta tan o més xocant és que, en un context en el qual, de la mà del partit del mateix Emmanuel Macron, la legalitat de l’hexàgon està experimentant un enduriment sense precedents en relació al tractament de la immigració, el seu govern hagi impulsat amb bombo i platerets una operació de màrqueting memorial d’aquest calat. I això perquè, no ens enganyéssim pas, els Manouchian i companyia d’ahir tenen força més en comú amb els criminalitzats il·legals d’avui que no pas amb l’establishment amb cuidat accent parisenc que ara els fa la gara-gara mentre es deixa arrossegar pels qui escampen la islamofòbia més grollera amb la teoria aquella del gran reemplaçament.

No em demaneu perquè però hi he rumiat aquests darrers dies a propòsit del 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich. I és que entenc prou bé el plany dels seus antics companys llibertaris als quals dol en l’ànima que, passats els anys, la seva memòria s’hagi anat diluint de manera inversament proporcional a l’extensió del coneixement públic de la seva figura. Em refereixo, naturalment, a la seva memòria més política, al seu vessant de militant anarquista, no sols antifranquista sinó també anticapitalista i revolucionari. És evident que Salvador, aquella pel·lícula de 2006 en què la sentimentalitat al voltant de la seva mort passava molt per davant de qüestions d’identitat ideològica, va constituir la fita més paradigmàtica per a l’elevació del personatge als altars del mainstream de les generacions que no van viure directament la dictadura. El seu retrat com a jove víctima innocent atrapada fatalment entre els cruels engranatges del franquisme, amb tot, deixava molt en segon terme allò que tenia de més essencial i subversiu: la seva manera de mirar les coses del món i d’actuar amb radicalitat i compromís per tal de transformar-les. La seva evolució, vist des d’aquest angle, i guardades totes les distàncies, no ha estat tan diferent de la d’altres grans icones del combat per l’emancipació humana i la justícia social, cas del Che Guevara, Mandela o el mateix Bobby Sands, la memòria dels quals, fora del temps i l’espai que els va fer possibles, ha oscil·lat entre la glorificació mitificada al si dels cercles d’activistes més implicats i una certa edulcorització mediàtica apta, fins i tot, per servir de reclam per al consum de masses.

Quina memòria ha fet més sort, doncs, la de Manouchian o la de Puig Antich? Fa de mal dir, la veritat. Penso, per expressar-ho amb una fórmula d’ús comú, que les dues carreguen els seus perills i les seves oportunitats. La de Manouchian pot acabar deformada sota el pes de l’imponent panteó d’un Estat amb tics postdemocràtics que menysprea els més febles, criminalitza la pobresa i té una por cerval de la diversitat. La de Puig Antich, en canvi, corre el risc de ser banalitzada, amb les arestes més punxegudes de la seva personalitat convenientment escapçades. Per contra, el comunista apàtrida que va morir als rengles de la Resistència francesa podria ser fàcilment recuperat per part d’aquells moviments ciutadans que malden per aturar la nova extrema dreta i defensen els drets socials i de ciutadania per a tothom. I, en fi, l’anarquista català, també podria esdevenir un dels puntals més emblemàtics d’una memòria democràtica amb majúscules que tibés les costures d’un Règim del 78 que va deixar impune el sistema de poder al qual havien servit els seus botxins. No oblidéssim pas, en aquest sentit, que el moviment llibertari, tal i com també es va intentar fer amb l’independentisme català d’aquell període, va ser una tradició política que el règim de la primeríssima Transició va tenir molta cura a neutralitzar sense contemplacions ja a finals dels anys setanta, inclús abans de la mateixa aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut del 79.

Jo, per si de cas, m’apresso a aclarir que mai no empresonaria Salvador Puig Antich en cap mausoleu nacional. I, partidari com soc de la República Catalana, m’estimaria més incorpora la bandera negra que sempre va dur al cor, al costat de totes aquelles altres que també simbolitzen la llibertat, al nostre combat de cada dia per construir un país millor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Salvador (2006), de Manuel Huerga.

*Publicat a La República.

La crida a l’abstenció és una enganyifa

Deixeu-me aclarir que considero que en un sistema democràtic l’abstenció és absolutament legítima i que abomino dels models que converteixen el vot del ciutadà en una obligació gairebé tan obligatòria com la de pagar els impostos. Des d’una perspectiva republicana i nacional catalana, però, i observant de cua d’ull el sidral que s’ha muntat en relació a la participació a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, vehiculat sobretot (però no només) a través de les xarxes socials, trobo que també és ben legítima la crítica política no tant a l’abstencionista individual com, això sí, als diguem-ne cenacles proabstenció; és a dir, als qui des d’una suposada puresa independentista promouen una mobilització per tal que no s’acudeixi a votar.

Recordo com, no fa ni quatre dies, declaràvem amb convenciment que si una cosa havíem après després de l’experiència de l’Octubre català és que, davant la violència de l’Estat, el vot és l’eina més bàsica de la qual disposa la ciutadania favorable a la República Catalana a l’hora de refermar els seus drets. Es tracta, repetia tothom al marge de sigles i lleialtats partidàries, d’omplir les urnes de democràcia sempre que ens en posin una a l’abast. És un argument que es desplegava, anant un xic més a fons, quan es convenia que enfront d’un Règim del 78 amb pulsions autoritàries i lliberticides calia respondre, amb mirada llarga i sentit estratègic, posant en valor de manera sostinguda una legitimitat republicana sòlida i inqüestionable; a prova de porres, presó i exili, judicis, sentències condemnatòries i -ai las!- també de processos electorals ordinaris de qualsevol tipus.

És clar que això era abans que els sectors més prepolítics del moviment, amb un peu a l’espai postconvergent i un altre als perfils de Twitter de l’extraparlamentarisme més enragé, posessin en circulació la brama que el govern de Vichy és el pitjor enemic de la República Catalana i que toca exigir-ne la proclamació immediata i sense dilacions a les forces amb representació institucional que en són partidàries. I, prou que ho sabem, qui diu exigir diu menystenir, difamar o escridassar públicament a caixes destemplades. El cas és deixar de plantar cara a l’Estat i dedicar-se a combatre en exclusiva, amb tota la comoditat del món i amb un risc tendent a zero, l’odiós enemic intern que, amb perfídia o per pura pusil·lanimitat, es resisteix a implementar la independència. I d’aquí plora la criatura.

En un context com el present, marcat per l’adveniment d’una onada reaccionària a escala europea i mundial i amb l’extrema dreta de filiació neofranquista imposant polítiques de govern rabiosament anticatalanes al País Valencià i a les Illes, la crida a l’abstenció de cara al 23J no és d’aquest món. És una iniciativa frívola i irresponsable que mostra l’orfenesa de referents i la profunda desorientació en la qual s’han instal·lat els nuclis més sectaris i immobilistes del moviment. No només enfanguen la causa que afirmen defensar sinó que, de retruc, contribueixen a fer-la inintel·ligible, autènticament marciana, a ulls del gros de la població, amb maldecaps de debò i del tot aliè de les fílies i les fòbies dels cercles més motivats. No és que no eixamplin la base, és que l’empetiteixen.

I si, al damunt de tot, els mateixos que criden a l’abstenció acaricien impúdicament el projecte de bastir una hipotètica candidatura cívica de cara a les eleccions al Parlament -a l’estil d’aquella efímera Solidaritat Catalana per la Independència que va fer la fi dels cagaelàstics-, l’enganyifa cau pel seu propi pes. Res a afegir, senyoria!

*Il·lustra aquest post un cartell dissenyat per Carles Fontseré per a la Conselleria de Serveis Públics de la Generalitat republicana, durant el període de la Guerra Civil.

La glorificació del franquisme, al Codi Penal?

El règim del 78 mai no ha metabolitzat ni l’etapa republicana i de la Guerra Civil ni la negra nit del franquisme. I bona part de la responsabilitat de tot plegat recau a les espatlles del PSOE. Durant el període de Felipe González es va ocultar, volgudament i amb plena consciència, la memòria cultural –i encara més la militant- del combat contra la dictadura. En primer lloc per tal de no incomodar els poders fàctics, polítics, judicials i policials, i també econòmics i ideològics. que tutelaven el sistema nascut de la Transició. Eren els anys dels militars i guàrdies civils demòcrates, sovint amb una llarga -i tenebrosa- fulla de serveis a l’Estat, orgull d’una democràcia jove i en aparença hedonista encarnada en la figura d’un monarca esportista i campechano, més atenta a viure al dia amb el destape i la movida madrileña que d’haver-se de preocupar per la feixuga càrrega del seu passat immediat. També, però, en un pla més general, perquè el projecte de la socialdemocràcia espanyola de l’època entroncava amb un corrent de fons conservador, malfiat de l’element popular i partidari d’una modernització tecnocràtica segons els cànons occidentals. Ni somiar, doncs, amb la possibilitat d’afavorir un procés democràtic sense línies vermelles que, al capdavall, hauria posat en risc privilegis adquirits i qui sap si no hauria desencadenat un espiral perillosament desestabilitzador. Els primers governs del PSOE, en conseqüència, amb el rosari de reconversions estructurals de tota mena, l’ingrés a l’OTAN i la plena integració europea, van retirar així, sobretot, a un model de despotisme il·lustrat contemporani. Res a veure amb el que hauria pogut ser un reformisme de conviccions fortes al qual, potser, la gestió del passat no hauria resultat tan pertorbadora. Es va acabar imposant, comptat i debatut, un relat en el qual el període 1936-39 era descrit com una tragèdia entre germans, curull de malvestats per part d’ambdós bàndols, i el franquisme com poca cosa més que un episodi col·lectivament vergonyant del qual calia passar pàgina de la manera més ràpida possible.

Ara, quasi quatre dècades després, i més per càlcul electoral que per una reflexió autènticament de fons, tal com ja es va veure amb l’accidentat trasllat de la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, el PSOE de Pedro Sánchez vol jugar la carta de la memòria històrica. Sense tenir en compte que aquest va ser un assumpte amb el qual el Govern de Rodríguez Zapatero ja es va ennuegar, s’ha tret de la màniga la proposta de tipificar l’apologia del franquisme al Codi Penal. Es tracta d’una iniciativa oportunista i poc meditada que, probablement, tal com s’està apuntant des de diversos àmbits, seria fins i tot contraproduent si mai s’arribés a aplicar. D’una banda perquè victimitzaria els nostàlgics del franquisme i, de l’altra, perquè obriria la porta a anar engruixint ad infinitum el catàleg de glorificacions a empaitar per part de l’autoritat. I això darrer, en un marc com l’espanyol, en el qual jutges i fiscals han comès un munt d’abusos aprofitant l’escletxa de l’apología del terrorismo, podria ser un molt mal negoci.

El problema del PSOE és que es nega a assumir que el combat contra el llegat de la dictadura és alguna cosa més que un seguit d’alegres actes folklòrics dissenyats per gurus del màrqueting electoral. Ben al contrari, constitueix, sobretot, una tasca de caire ideològic que cal abordar amb seriositat i en tota la seva dimensió. I això passa per l’impuls de polítiques públiques de memòria i reparació dignes d’aquest nom -necessàriament conflictives, mai asèpticament neutrals– i per desmuntar tot l’engranatge de cultura franquista que encara perdura –tant pel que fa a l’origen del seu funcionariat com als valors que orienten la seva actuació- al si dels principals aparells de l’Estat. Just allò que ningú no s’ha proposat de fer des de 1978 ençà.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Raza (1941), de José Luis Sáenz de Heredia.