Un mausoleu nacional per a Puig Antich?

He seguit de cua d’ull l’entronització pòstuma que l’Estat francès ha concedit a  Missac Manouchian traslladant solemnement les seves restes, vuitanta anys després del seu afusellament per part dels ocupants alemanys, al Panteó del Mausoleu de París; prop d’on reposa des de 1964 el màrtir més consagrat de la Resistència, el llegendari Jean Moulin. La particularitat de Manouchian, supervivent infantil del genocidi armeni, poeta i determinat militant comunista, és que mai no va posseir la ciutadania francesa i que, com bona part dels components del grup que comandava, era considerat com un pertorbador metec, aliè al cos nacional, per part del règim de Vichy. Més enllà que alguns observadors han criticat una certa glamourització de tot plegat, el que ha polaritzat l’atenció de l’opinió pública ha estat la disruptiva presència a la cerimònia de Marine Le Pen, la líder del postfeixisme gal, absolutament als antípodes del valors d’alliberament encarnats pel lluitador homenatjat. En realitat, però, almenys des del meu punt de vista, el que resulta tan o més xocant és que, en un context en el qual, de la mà del partit del mateix Emmanuel Macron, la legalitat de l’hexàgon està experimentant un enduriment sense precedents en relació al tractament de la immigració, el seu govern hagi impulsat amb bombo i platerets una operació de màrqueting memorial d’aquest calat. I això perquè, no ens enganyéssim pas, els Manouchian i companyia d’ahir tenen força més en comú amb els criminalitzats il·legals d’avui que no pas amb l’establishment amb cuidat accent parisenc que ara els fa la gara-gara mentre es deixa arrossegar pels qui escampen la islamofòbia més grollera amb la teoria aquella del gran reemplaçament.

No em demaneu perquè però hi he rumiat aquests darrers dies a propòsit del 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich. I és que entenc prou bé el plany dels seus antics companys llibertaris als quals dol en l’ànima que, passats els anys, la seva memòria s’hagi anat diluint de manera inversament proporcional a l’extensió del coneixement públic de la seva figura. Em refereixo, naturalment, a la seva memòria més política, al seu vessant de militant anarquista, no sols antifranquista sinó també anticapitalista i revolucionari. És evident que Salvador, aquella pel·lícula de 2006 en què la sentimentalitat al voltant de la seva mort passava molt per davant de qüestions d’identitat ideològica, va constituir la fita més paradigmàtica per a l’elevació del personatge als altars del mainstream de les generacions que no van viure directament la dictadura. El seu retrat com a jove víctima innocent atrapada fatalment entre els cruels engranatges del franquisme, amb tot, deixava molt en segon terme allò que tenia de més essencial i subversiu: la seva manera de mirar les coses del món i d’actuar amb radicalitat i compromís per tal de transformar-les. La seva evolució, vist des d’aquest angle, i guardades totes les distàncies, no ha estat tan diferent de la d’altres grans icones del combat per l’emancipació humana i la justícia social, cas del Che Guevara, Mandela o el mateix Bobby Sands, la memòria dels quals, fora del temps i l’espai que els va fer possibles, ha oscil·lat entre la glorificació mitificada al si dels cercles d’activistes més implicats i una certa edulcorització mediàtica apta, fins i tot, per servir de reclam per al consum de masses.

Quina memòria ha fet més sort, doncs, la de Manouchian o la de Puig Antich? Fa de mal dir, la veritat. Penso, per expressar-ho amb una fórmula d’ús comú, que les dues carreguen els seus perills i les seves oportunitats. La de Manouchian pot acabar deformada sota el pes de l’imponent panteó d’un Estat amb tics postdemocràtics que menysprea els més febles, criminalitza la pobresa i té una por cerval de la diversitat. La de Puig Antich, en canvi, corre el risc de ser banalitzada, amb les arestes més punxegudes de la seva personalitat convenientment escapçades. Per contra, el comunista apàtrida que va morir als rengles de la Resistència francesa podria ser fàcilment recuperat per part d’aquells moviments ciutadans que malden per aturar la nova extrema dreta i defensen els drets socials i de ciutadania per a tothom. I, en fi, l’anarquista català, també podria esdevenir un dels puntals més emblemàtics d’una memòria democràtica amb majúscules que tibés les costures d’un Règim del 78 que va deixar impune el sistema de poder al qual havien servit els seus botxins. No oblidéssim pas, en aquest sentit, que el moviment llibertari, tal i com també es va intentar fer amb l’independentisme català d’aquell període, va ser una tradició política que el règim de la primeríssima Transició va tenir molta cura a neutralitzar sense contemplacions ja a finals dels anys setanta, inclús abans de la mateixa aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut del 79.

Jo, per si de cas, m’apresso a aclarir que mai no empresonaria Salvador Puig Antich en cap mausoleu nacional. I, partidari com soc de la República Catalana, m’estimaria més incorpora la bandera negra que sempre va dur al cor, al costat de totes aquelles altres que també simbolitzen la llibertat, al nostre combat de cada dia per construir un país millor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Salvador (2006), de Manuel Huerga.

*Publicat a La República.

Le Pen, Macron i el dret al matís

Si una cosa han posat en evidència les eleccions presidencials franceses és que, a hores d’ara, ningú no espera massa res de l’esquerra europea, incapaç d’erigir una alternativa creïble a les polítiques d’una dreta abonada a les receptes del neoliberalisme econòmic. I això val tant per a bona part de la vella socialdemocràcia, òrfena de lideratges i cada cop més desacreditada, com pels que, des de posicions alternatives, es refugien massa sovint en l’estètica del purisme lliure de contradiccions i l’estèril discurs del no a tot. El veredicte de les urnes franceses ha estat inapel·lable: la cosa passa entre l’extrem centre d’Emmanuel Macron –per emprar l’enigmàtica terminologia usada per un grapat de mitjans de comunicació- i l’extrema dreta de Marine Le Pen.

Els engranatges de la segona volta solen generar efectes bastant paradoxals i, en el cas que ens ocupa, han deixat l’electorat genèricament progressista, ja ni parlo dels nord-catalans amb consciència de ser-ne ni de la resta de nacions sense Estat de l’hexàgon, davant una tria amb trampa, que és perfectament comprensible que no desvetlli cap mena d’entusiasme. I, amb tot, diria que, dins i fora de l’Estat francès, tenim l’obligació de no minimitzar l’amenaça que constitueix l’adveniment de la nova extrema dreta. I és que, malgrat que no es pot pas negar que la democràcia real, els mecanismes de l’Estat de dret i les polítiques de benestar amb voluntat redistributiva han sofert gairebé arreu una severa erosió en els darrers anys, seria altament irresponsable deixar el camp obert a opcions desacomplexadament autoritàries, nacionalistes en el pitjor sentit de la paraula i partidàries de brutalitzar sense manies aspectes essencials de la nostra existència social.

De vegades, des de l’esquerra, sobretot per part de la més dogmàtica però no pas exclusivament, es cau en la temptació de simplificar grollerament la realitat. La lògica, no sempre assumida d’una manera explícita, seria, si fa no fa, la següent: si les polítiques de liberals i conservadors –o, pel cas, fins i tot les de determinada esquerra sistèmica– generen les desigualtats que abonen el terreny a l’extrema dreta, cal anar per feina, posar la directa i, sobretot, no amoïnar-se a filar prim a l’hora d’engruixir el llistat d’enemics a abatre. És, salvant totes les distàncies i portant les coses a l’extrem, el que encarna la tràgica figura d’Ernst Thälmann, el màxim dirigent del KPD alemany durant la República de Weimar que, menystenint l’ascens del nazisme i preconitzant una línia sectària en la pitjor tradició de la Tercera Internacional, va ser detingut el 1933 i va passar-se onze anys empresonat com a ostatge de Hitler per, finalment, morir afusellat sense pena ni glòria el 1944, quasi a les acaballes de la guerra. Ha estat un personatge sense sort, pietosament oblidat en algun replec ignot de la història. No tenia la subtilesa d’un Gramsci, per a dir-ho de la manera més amable que se m’acut. Déu l’hagi perdonat.

Ni el postfeixisme dels nostres dies equival mecànicament als feixismes històrics del període d’entreguerres ni el context actual és ben bé el d’aleshores. I, amb tot, per un principi bàsic de prudència, sentit comú i respecte a la memòria popular del combat antifeixista, el més recomanable seria no jugar amb foc i mai no prescindir alegrement de la reflexió i el dret al matís. Tenim l’obligació de pensar políticament; amb el cervell, no pas amb els budells.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Lacombe Lucien (1974), una inquietant pel·lícula de Louis Malle.

“Submissió”: la seguretat del mascle en un decorat islamista

Tinc debilitat per les ucronies polítiques i, tot i que amb retard, no m’he sabut resistir a la lectura de la que planteja Michel Houellebecq a Submissió: la formació d’un Govern de tendència islamista moderada a l’Estat francès, després d’una segona volta de les eleccions presidencials de 2017 disputada a cara o creu entre el Front Nacional i una suposada Germandat Musulmana. La novel·la recrea la batalla per a l’hegemonia ideològica, social i cultural menada pel president islamista Mohamed Ben Abbes i els seus partidaris. Dic batalla per dir alguna cosa perquè, en realitat, tant el Partit Socialista, com la dretana UMP, els sindicats i els empresaris, els grans grups de comunicació o la mateixa intel·lectualitat van transigint sense violència i, finalment, adaptant-se al nou estat de coses establert per l’adveniment d’una mena d’erdoganisme al cor d’Europa.

El més rellevant de Submissió no són probablement els aspectes relacionats més directament amb la política. Cert que l’aparició de personatges reals com François Hollande, Manuel Valls, Marine Le Pen o François Bayrou, aporten color a la narració. Amb tot, però, en aquest àmbit, cal remarcar sobretot les descripcions inquietants i bastant reeixides d’un clima de por i guerra civil en un context postmodern i, inclús, alguna intuïció més o menys imaginativa sobre la caducitat històrica de l’Estat-Nació com a model de civilització. Tot amb el rerefons de la puixança imparable de l’islamisme, contemplat com a possible articulador d’un renovat projecte d’abast continental, a la manera de l’antic cristianisme.

L’interès de Houellebecq apunta, però, cap a una altra banda. Allà on es troba més còmode és fent giragonses amb dolenteria i verb esmolat al voltant de les vicissituds del seu protagonista, un professor universitari de Literatura a les envistes de la maduresa. És la buidor existencial de l’home occidental del present el que l’inspira; no pas, prou reveladorament, res que tingui a veure amb la dona. I és aquí on se situa una de les claus de Submissió. En la incapacitat d’un Estat de benestar decrèpit i erosionat per les forces invisibles del capitalisme globalitzat, amb les seves clàssiques formacions polítiques, siguin de dreta o d’esquerra, en permanent competència pactada, per articular un relat mínimament creïble i digne del crèdit ciutadà. I això per no esmentar el consum, la mateixa cultura o, per descomptat tractant-se de Houellebecq, les efímeres satisfaccions proporcionades per les relacions familiars o de parella, absolutament impotents a l’hora de dotar de sentit la vida de l’individu davant les robustes veritats de base religiosa. Tot plegat, si es vol, un tema de ressonàncies universals però que cal contextualitzar, en aquest cas, en el clima de desconcert generat per l’ensulsiada de les grans narratives que han vertebrat la modernitat fins fa tot just quatre dies.

La gran obsessió de l’autor és, però, sens dubte, la crisi de la masculinitat, de la qual es diria que participa de ple. No és per atzar que la definitiva genuflexió del protagonista davant l’irresistible encant del decorat islamista es justifiqui a partir de la preservació d’una seguretat del fal·lus que té com a revers, òbviament, el retorn de la dona al paper explícitament subordinat que se li reservava en les societats tradicionals. Més que la política en si mateixa, doncs, el que mou el nervi literari de Houellebecq és, si de cas, la política sexual. I el missatge que transmet no pot ser més desolador: l’home està disposat a sacrificar la seva autonomia individual si, en contrapartida, se li garanteix l’hegemonia de gènere. Dos segles de cultura política liberal llençats a la brossa en ares de la preservació de la confortabilitat material, domèstica i sexual del mascle. És una visió volgudament deformada de les coses? Naturalment. Però, com passa sovint amb les exageracions, ni que sigui amb un somriure als llavis, ajuda a pensar.