Volem acollir: de les paraules als fets

El patiment dels refugiats que fugen de la guerra de Síria i busquen aixopluc a una Europa poruga i políticament en hores molt baixes no ha deixat indiferent la societat catalana. La multitudinària manifestació de Barcelona n’ha estat una mostra prou palesa. I, aquí i allà, van sorgint tota mena d’iniciatives solidàries.

Catalunya, però, no podrà posar realment en pràctica la seva vocació acollidora fins que no disposi de les eines d’un Estat. Sense capacitat de concedir l’asil ni regular les vies d’accés a la ciutadania es fa difícil pensar en el desplegament de polítiques públiques realment ambicioses en aquest àmbit. Més enllà, és clar, de la sensibilitat i la bona voluntat del Govern i els ajuntaments i d’una societat civil cada vegada més mobilitzada.

La futura República Catalana naixerà en un entorn geopolític, el de la Mediterrània, en convulsió i en el qual és probable que es continuïn succeint els conflictes. Caldrà, doncs, tenir-ho en compte a l’hora de dissenyar estratègies institucionals de cooperació i bon veïnatge i de preveure com abordar amb prou garanties crisis humanitàries com l’actual. I, naturalment, serà necessari també passar de les paraules als fets: de la massiva expressió de voluntats a la concreció de polítiques d’acollida dignes d’aquest nom.

*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny, La batalla de Tetuan (1864)

Julià Babia, en el record

Fa trenta anys de la mort en accident de trànsit de Julià Babia, un clar exponent d’allò que algú ha anomenat generació de 1979. Iniciat en el compromís polític quan encara era un adolescent, tot just acabada la dictadura, va participar en el combat per a la construcció, en una Catalunya feliçment autonomista, d’un espai ideològic i organitzatiu per a l’independentisme d’esquerres: socialista i de Països Catalans. Tot plegat en un marc decididament advers i en un període en el qual els qui qüestionaven l’ordre establert eren tractats, sense gaires manies, com un mer problema policial.

La Catalunya d’inicis de 1987 que va deixar en Julià, amb vint-i-sis anys acabats de fer, té poc a veure amb l’actual: CiU disposava d’una còmoda majoria absoluta al Parlament, el PSOE de Felipe González havia revalidat la seva a Madrid feia escassos mesos i l’hegemonia del pujolisme –amb un PSC compromès amb la modernització d’Espanya, resignat a jugar un paper subordinat al catalanisme conservador– semblava gairebé indiscutible. I l’independentisme, tot i que anava avançant posicions com a referent d’alguns dels moviments socials amb més voluntat transformadora de l’època, era lluny de representar una alternativa creïble a aquell estat de coses.

Els que vam conèixer en Julià sabem que era un militant discret, reflexiu, treballador, amb poca tirada a la retòrica i la gestualitat exagerada i gens amant de l’estridència buida de contingut. I que, malgrat que era capaç de defensar amb ardor argumental les seves opinions, mai no es desprenia d’un mordaç sentit de l’humor ni perdia de vista que a la vida hi ha un munt de coses valuoses més enllà de la política. Un xic més jove que ell, puc dir que hi vaig tenir prou tracte com per descobrir que era futboler, li agradava Kavafis, tendia a l’heterodòxia pel que fa a gustos musicals i sabia escoltar com un amic si t’hi confiaves.

No va viure prou per veure els esdeveniments de tota mena que van sacsejar Catalunya i el món entre finals dels vuitanta i inicis dels noranta: des de l’atemptat d’Hipercor –quatre mesos després del seu traspàs- a l’ensulsiada del socialisme soviètic, el carnatge de la Plaça Tian’anmen o l’eclosió d’un relativisme postmodern, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu respecte a qualsevol causa emancipadora. Ni tampoc, és clar, l’alliberament de Mandela i la fi del règim de l’apartheid, la desaparició definitiva de les dictadures militars del Con Sud, les independències bàltiques i la desintegració de Iugoslàvia o la llarga treva irlandesa que portaria a la pau de Stormont. Ni, per descomptat, els debats posteriors a la ràtzia del 92 al si d’aquell moviment al qual havia pertanyut i la seva progressiva reorientació cap a noves maneres d’entendre el treball polític per a la independència.

A les envistes de la República Catalana constato amb sorpresa que quasi l’he doblat en edat. I em confirmo íntimament, com he fet tants cops, que, en relació a aquells anys, el millor estava per venir. M’agrada fantasejar amb la idea que, tot i que amb els supòsits que ens animaven llavors alguns aspectes del present potser li xocarien, se sentiria feliç de ser amb nosaltres a l’hora de fer el pas decisiu. Jo, en qualsevol cas, des de la fiblada que em va produir la seva mort, sempre l’he portat una mica amb mi: eternament jove, sempre lliure.

*Il·lustra aquest post una imatge del monument en memòria de Julià Babia que la gent de Poble Lliure va erigir dissabte passat a Castelló de Farfanya, amb motiu del 30è aniversari de la seva mort.

Mas, Macià, el 9N i els riscos de galopar sobre l’equívoc

A les envistes de la República Catalana que volem construir, el debat sobiranista no s’acaba de desempallegar d’aquesta molesta tendència a generar discussions bizantines que no duen enlloc. La darrera, per a mi incomprensible, és la de fer una lectura ideològica de la humil i prosaica estratègia jurídica emprada per Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau al procés per la consulta del 9 de novembre de 2014.

Tal com ha escrit Josep Maria Cervelló, un vell militant de la causa que n’ha vist de tots colors, “si vas anar als judicis contra independentistes catalans del TOP i de l’Audiència Nacional no dius collonades sobre les estratègies processals al TSJC”. Pot sonar una mica aspre, però és així: quan s’està assegut com a acusat polític davant un tribunal hostil ningú no està obligat a immolar-se ni a pronunciar grans discursos que passin a la història. I qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

Més enllà d’això, però, sobta que es demani a Artur Mas i companyia una coherència que no se’ls va reclamar quan era el moment. El 9N no va constituir en cap cas un acte de sobirania amb efectes reals; i, si va acabar sent un procés participatiu que no va generar mandat democràtic, va ser, no ho oblidéssim pas, a partir de la reculada que es va fer davant la primera salva descarregada pel Tribunal Constitucional. I tot el que va venir després, si es vol fins a les eleccions del 27S, va restar condicionat per aquesta renúncia.

És veritat, si hem de ser justos, que no tothom va adherir al disseny final del 9N. I, amb tot, diria que no hi ha ningú que no s’adoni, retrospectivament, que el fet d’haver mantingut la unitat del sobiranisme en aquell moment va ser un encert: aquella immensa manifestació democràtica perdurarà per sempre més a la memòria del catalanisme contemporani. El que no va ni amb rodes, però, és haver contribuït a legitimar aquell model de 9N, amb commovedores abraçades incloses, i ara exigir-li al seu arquitecte el coratge civil que llavors se li va disculpar aplaudint amb les orelles.

Artur Mas no és Francesc Macià, certament. Però el 9N tampoc no va ser ni Prats de Molló ni, per descomptat, la República Catalana del 14 d’abril de 1931. Deixem, doncs, de galopar sobre l’equívoc i centrem-nos en allò que ara toca: ser solidaris amb tots els actors polítics que puguin patir les actuacions autoritàries de l’Estat espanyol, no afluixar en la mobilització i tenir-ho tot a punt per construir democràticament el Nou País que volem.

*Il·lustra aquest post una obra de Jacques-Louis David, El jurament del joc de pilota (1790).

Fàtima Taleb, símptoma i repte

La regidora badalonina Fàtima Taleb ha obtingut un ressò públic considerable amb la denúncia dels insults masclistes i islamòfobs dels quals ha estat víctima a la seva ciutat. No m’estendré aquí, perquè és un tema sobradament sabut i acceptat pel conjunt de l’opinió democràtica, sobre la correlació existent entre el discurs de l’exalcalde García Albiol i les actituds agressivament xenòfobes dels segments més cridaners de la seva clientela electoral.

Més enllà d’això, però, el cas de Fàtima Taleb permet posar en relleu una qüestió no pas menor en relació als reptes que haurà d’abordar el Nou País que tenim voluntat de construir. Em refereixo a l’articulació d’un marc comú de convivència, respectuós amb les llibertats individuals i la diversitat d’orígens, religiosa, de gènere o del tipus que sigui, sobre el qual s’ha de fonamentar la futura República Catalana.

Venim d’un model d’Estat nació, de base decimonònica, vertical, autoritari i fiscalitzador de la ciutadania. És un model que, al marge de les funcions redistributives que ha anat desenvolupat històricament en major o menor grau, s’està fent miques per un munt de motius que seria llarg de relacionar aquí; entre d’altres, per la seva incapacitat a l’hora de metabolitzar la creixent complexitat i diversificació de les societats contemporànies. I la República Catalana ha de ser, precisament, una oportunitat per fer néixer un Estat de nova generació, concebut per donar resposta a les canviants necessitats i exigències del món d’avui; no només en el camp de l’organització econòmica i els drets socials, el medi ambient, la transparència institucional o la cooperació internacional sinó també pel que fa a l’aprofundiment i la innovació en el terreny dels drets de ciutadania i les llibertats individuals.

El perfil de Fàtima Taleb, marroquina, musulmana, poliglota, amb formació universitària, compromesa políticament i que va prendre possessió del seu càrrec prometent “per imperatiu legal” i apel·lant a un “procés constituent cap a una República Catalana lliure, sobirana, justa socialment, plena de pau, amor i convivència”, trenca molts esquemes. D’una banda, és clar, la dels islamòfobs que, a imatge i semblança de la vella judeofòbia, defensen que cal purgar el cos nacional de nefandes influències que pertorbin la seva essència. Però d’una altra, també, els de sectors il·lustrats, liberals i progressistes als quals costa de pair que una dona pugui adherir per pròpia voluntat a una religió i moure’s sense cap complex per l’espai públic amb un mocador al cap.

El rebuig a Fàtima Taleb és un símptoma que a Catalunya també es pot estar covant, l’ou de la serp; i, alhora, la seva figura constitueix un repte estimulant per tal de pensar com n’han de ser d’amplis els horitzons de la República que farem.