A les envistes de la República Catalana que volem construir, el debat sobiranista no s’acaba de desempallegar d’aquesta molesta tendència a generar discussions bizantines que no duen enlloc. La darrera, per a mi incomprensible, és la de fer una lectura ideològica de la humil i prosaica estratègia jurídica emprada per Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau al procés per la consulta del 9 de novembre de 2014.
Tal com ha escrit Josep Maria Cervelló, un vell militant de la causa que n’ha vist de tots colors, “si vas anar als judicis contra independentistes catalans del TOP i de l’Audiència Nacional no dius collonades sobre les estratègies processals al TSJC”. Pot sonar una mica aspre, però és així: quan s’està assegut com a acusat polític davant un tribunal hostil ningú no està obligat a immolar-se ni a pronunciar grans discursos que passin a la història. I qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.
Més enllà d’això, però, sobta que es demani a Artur Mas i companyia una coherència que no se’ls va reclamar quan era el moment. El 9N no va constituir en cap cas un acte de sobirania amb efectes reals; i, si va acabar sent un procés participatiu que no va generar mandat democràtic, va ser, no ho oblidéssim pas, a partir de la reculada que es va fer davant la primera salva descarregada pel Tribunal Constitucional. I tot el que va venir després, si es vol fins a les eleccions del 27S, va restar condicionat per aquesta renúncia.
És veritat, si hem de ser justos, que no tothom va adherir al disseny final del 9N. I, amb tot, diria que no hi ha ningú que no s’adoni, retrospectivament, que el fet d’haver mantingut la unitat del sobiranisme en aquell moment va ser un encert: aquella immensa manifestació democràtica perdurarà per sempre més a la memòria del catalanisme contemporani. El que no va ni amb rodes, però, és haver contribuït a legitimar aquell model de 9N, amb commovedores abraçades incloses, i ara exigir-li al seu arquitecte el coratge civil que llavors se li va disculpar aplaudint amb les orelles.
Artur Mas no és Francesc Macià, certament. Però el 9N tampoc no va ser ni Prats de Molló ni, per descomptat, la República Catalana del 14 d’abril de 1931. Deixem, doncs, de galopar sobre l’equívoc i centrem-nos en allò que ara toca: ser solidaris amb tots els actors polítics que puguin patir les actuacions autoritàries de l’Estat espanyol, no afluixar en la mobilització i tenir-ho tot a punt per construir democràticament el Nou País que volem.
*Il·lustra aquest post una obra de Jacques-Louis David, El jurament del joc de pilota (1790).
PENSAMENTS DESPENTINATS 