De Macià i Companys a Junqueras i Rovira

Els partits polítics són eines d’acció col·lectiva, no pas una finalitat en si mateixa. Val la pena tenir-ho present per no perdre perspectiva i evitar ridículs sectarismes. I, amb tot, sense desmentir aquesta premissa, és evident que l’experiència militant i les vivències compartides al voltant d’unes sigles estableixen lligams estretíssims que sovint van més enllà d’allò estrictament instrumental. Sempre m’ha commogut, per parlar d’un fenomen proper que he tingut ocasió de presenciar un munt de vegades, la sincera emoció amb la qual fills i nets d’antics combatents republicans s’acosten als símbols de les forces polítiques o sindicals a les quals van pertànyer els seus parents. 

El 90è aniversari de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya dona un bon motiu per reflexionar sobre tot plegat. En bona part perquè, de fet, és un petit miracle que el partit de Macià i Companys hagi arribat a aquesta edat amb un estat de salut tan bo. Ningú no ho hauria pronosticat durant els anys de la transició postfranquista. Ni la gent de les organitzacions independentistes de l’època, que el contemplaven, a molta distància cultural i generacional, amb un respecte circumspecte però com una pura romanalla del passat; ni, per descomptat, el pujolisme, que va mirar de convertir-lo en un mer apèndix del seu projecte autonomista sense prendre-se’l mai gaire seriosament. És cert que a partir de la Crida Nacional de 1987 en endavant , amb la incorporació de sectors procedents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra, les coses van començar a canviar. Però fins i tot llavors, i encara durant uns quants anys, va ser observat amb suspicàcia per nuclis prou significatius de l’independentisme organitzat. I amb un punt de justícia, diguem-ho tot: el personalisme un xic atrabiliari d’alguns dels seus líders principals fregava en ocasions els límits del grotesc i l’ambigüitat a l’hora d’ubicar-se amb decisió en l’eix dreta-esquerra era força desesperant. Els més exigents podien arribar a sospitar que només s’aspirava a animar una mena de front patriòtic de contorns difusos i que, al capdavall, no es comptava amb un plantejament de fons capaç de posar en qüestió ni la pax pujoliana ni l’ordre sociovergent. Jo mateix, que amb tota la il·lusió del món em vaig sumar al partit amb una colla de companys provinents del Moviment de Defensa de la Terra a les darreries d’aquell període, vaig viure amb íntim desassossec el fet d’haver de votar, a les eleccions espanyoles de març de 1996, una candidatura encapçalada per una coneguda periodista -avui omnipresent a les tertúlies de TV3-  el nom de la qual ha poblat els meus malsons des d’aleshores.

La lenta conquesta de la centralitat per part de l’Esquerra Republicana dels darrers vint-i-cins anys no ha estat, en conseqüència, un camí ni fàcil ni planer. Ni tampoc no ha estat un procés exempt de tempteigs, contradiccions, errades col·lectives i amargs aprenentatges en clau interna i electoral. Però, amb tot, els èxits de l’empresa són indiscutibles. Res del que ha succeït a Catalunya al llarg d’aquesta etapa tan dinàmica no hauria estat possible sense la seva decisiva emprempta: des de l’aventura de l’Estatut, que va fer saltar definitivament pels aires el consens autonomista, a l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre. I tot plegat adquirint progressivament una imatge de sòlida credibilitat de govern -als ajuntaments i a la Generalitat-, un àmbit que sempre havia estat patrimoni exclusiu de les forces d’ordre.

La grandesa del partit de Junqueras i Rovira és la seva tossuda voluntat d’assemblar-se al màxim al país que aspira legítimament a liderar. En això retira a la millor tradició dels pares fundadors de l’època de la Generalitat republicana, quan l’Esquerra va esdevenir l’expressió més genuïna del proteic catalanisme popular d’aquells temps. Avui, amb l’aval d’una honestedat en la gestió prou contrastada i fent bandera d’uns valors republicans que són universals, situa el feminisme, l’ecologisme i la justícia social al frontispici de la seva proposta política. I tot plegat en l’horitzó d’una ambiciosa construcció de la nació oberta, moderna, democràtica i en clau republicana.

El tret més singular de la identitat d’Esquerra Republicana rau en la curiosa paradoxa que és, alhora, passat, present i futur: passat en el mateix sentit d’altres grans sigles històriques ja desaparegudes -cas del FNC, el PSUC o el mateix PSAN-, el patrimoni de les quals ha acabat formant part, poc o molt, d’una memòria compartida per capes molt àmplies de la societat catalana; present pel fet que, després de les eleccions del 14F i a les envistes de la formació del nou Govern, ocupa un lloc preeminent en l’actual mapa polític català; i futur perquè, en la mesura que és la força principal del republicanisme independentista, està cridada a jugar un paper de primer ordre en la resolució del conflicte amb l’Estat espanyol i l’avenç cap a un escenari sense repressió en el qual sigui possible exercir en llibertat el dret d’autodeterminació. Caldrà continuar-ne parlant d’aquí deu anys, quan en commemorem el centenari.

Violències

No conec cap Estat nació amb un mínim d’autoestima que no tingui la seva gènesi en un acte de violència; real o imaginari, patit o infringit. Ni que no se n’enorgulleixi i en faci bandera simbòlica en dates assenyalades. Tota plegat, al marge del tipus de règim o la naturalesa política del govern que hi pugui haver a cada moment. En aquest àmbit no hi ha ningú innocent. I, en fi, no cal entrar en gaire detalls per saber que l’Estat espanyol s’ajusta perfectament al model general. Podríem dir que hi excel·leix, fins i tot.

I, si ens remetem a la nostra història més recent, tinc ben pocs dubtes que una de les estampes més escruixidores que ha viscut la ciutadania catalana va ser el brutal intent d’aturar el Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 a mastegots i cops de porra: un cas indiscutible de repressió policial en relació a una iniciativa democràtica i pacífica que havia mobilitzat centenars de milers de persones. És cert, per ser justos, que el terrorisme islamista que havia ensangonat els carrers de BCN i de diverses poblacions poques setmanes abans ha deixat també una emprempta profunda en el nostre imaginari col·lectiu. Però això no nega pas que en termes generals, i més enllà que se sigui independentista o no se’n sigui, entre nosaltres hi ha ben poca gent disposada a defensar sense fissures que l’expedient de l’Estat espanyol a Catalunya -amb presos, exiliats i centenars d’encausats arran del Procés– resta impol·lut pel que fa a l’ús de la força i el respecte als drets fonamentals. I els que mantenen el contrari solen ser simples acòlits del Bloc del 155. 

L’empresonament del raper Pablo Hasél no és un cas aïllat. S’inscriu en un context de retrocés de les llibertats individuals i d’auge d’uns valors autoritaris compartits per sectors de la judicatura i l’alt funcionariat, les elits econòmiques i mediàtiques i els cossos de seguretat de l’Estat. I, naturalment, per l’extrema dreta rampant i cridanera que acaba d’obtenir representació al Parlament. I tot plegat, per si fos poc, coincidint amb la crisi del covid-19, amb restriccions de tot tipus, patiment col·lectiu i un munt d’incerteses amb vista al futur. No seré jo, doncs, qui negui ni un bri de legitimitat a les mobilitzacions ciutadanes d’aquests darrers dies. Com tampoc no m’impressionen especialment les afectades crides a l’ordre dels sectors més conservadors de la societat que no han dit ni piu en relació a la repressió d’aquests anys i que, en canvi, ara aprofiten l’avinentesa per escampar una imatge irreal i interessada de la societat catalana; gairebé com si el país fos incapaç de governar-se a si mateix i s’estigués precipitant a un abisme aterridor de caos, disbauxa, anarquia i depravació.  

I, amb tot, és evident que els repetits aldarulls que s’han produït en acabar les manifestacions no tenen un efecte neutre en el pla polític. Al marge de quina sigui la ideologia o les pulsions interiors dels individus que els protagonitzen, és evident que, a la pràctica, aporten la pirotècnia comunicativa que necessiten els qui volen torpedinar la formació d’un executiu d’ampli espectre partidari del diàleg, la fi de la repressió i l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per moltes situacions de violència estructural que es puguin denunciar, és infantil creure que se les pot combatre amb tristes accions d’exhibicionisme simbòlic que després són martellejades ad nauseam pels mitjans de comunicació. I les forces partidàries d’avançar cap a la República Catalana han de ser les primeres interessades a destriar el gra de la palla, fugir de paranys i retòriques buides de contingut i impedir que res ni ningú no els condicioni l’agenda per a la formació de Govern. La ciutadania ens mira i, més enllà d’un model policial català que cal preservar, millorar i enrobustir en tot allò que convingui, no podem decebre les seves esperances. Unes esperances centrades, en primer lloc, en què s’articulin respostes creïbles a una situació d’emergència social i dificultats econòmiques sense precedents que afecta primordialment la classe treballadora i els sectors populars. I és aquí on no ens podem pas permetre el luxe de vessar-la. 

*Il·lustra aquest post una obra de Peter Paul Rubens, La cacera del lleó (1661).