Cop d’ull a l’horitzó ‘trans’

El debat públic en relació als drets de les persones amb identitats sexuals i expressions de gènere que no s’ajusten a l’heteronormativitat s’ha intensificat notablement en els darrers anys. La llei contra la LGTBIfòbia aprovada el 2014 pel Parlament de Catalunya ha estat, en l’àmbit institucional, una fita en aquest sentit. Més enllà, però, l’èxit de sèries televisives com ara Transparent o reportatges com el recent EnFemme emès al Sense ficció de TV3 amb prou bona acollida són també un clar indicador de la creixent visualització que està adquirint el tema.

I, coetàniament a aquest interès, i en paral·lel a l’autoritarisme i l’auge de l’extrema dreta que torna a treure el nas arreu, s’està escampant un clima de restricció general de les llibertats democràtiques i els drets civils que es manifesta també en múltiples formes de transfòbia: des de violències i agressions diverses a, sobretot a Hongria i Polònia, mesures polítiques i legals que amenacen el manteniment dels avenços treballosament assolits fins ara. No és casualitat, doncs, que el darrer número de la revista Eines de la Fundació Irla inclogui un interessant dossier dedicat a les Dissidències sexuals. Un títol que, amb tota la intenció, agermana el trencament de la norma en el camp de les subjectivitats de gènere amb les propostes polítiques que s’aparten, també, del sentit comú que imposa l’ordre establert. D’aquest dossier en destacaria en particular el diàleg entre Carme Porta i Jordi Samsó, que permet repassar la història i l’evolució de l’activisme LGTBI català des de la dècada dels vuitanta ençà i, tot de passada, documentar el compromís actiu que hi han tingut persones de llarga trajectòria en l’àmbit de l’independentisme d’esquerres.

Pensava en tot plegat a partir de la lectura d’un llibre que vaig fer fa pocs mesos i que, poc o molt, i a partir d’una aproximació més de testimoni viscut que no pas amb una voluntat més analítica o directament política, remet a la qüestió: A la cambra fosca (Edicions del Periscopi), de la periodista nord-americana Susan Faludi. Es tracta d’una obra en la qual l’autora reflexiona sobre el cas del seu pare, un hongarès d’ascendència jueva establert als EUA després dels horrors de la 2a Guerra Mundial que, ja a la vellesa i retornat al seu país d’origen, se sotmet, per a sorpresa d’ella, a una operació de canvi de sexe.

Faludi traça un mosaic en el qual conflueixen la difícil relació amb un pare autoritari i tradicional, la visió de l’Hongria actual, amb un Govern que abraça indissimuladament els valors, els principis i la memòria del règim de l’almiral Horthy –aliat de l’Alemanya nazi-, i la seva voluntat de saber en relació a la veritable identitat del seu progenitor. I tot això des d’una perspectiva vinculada a la darrera onada feminista, cosa que, paradoxalment, o potser no tant, no li estalvia una mirada distanciada i un punt crítica amb l’univers trans; sobretot pel que fa al parany de reproduir rols de de gènere que, lluny de ser naturals, responen a lògiques de subordinació. El resultat és un text que fa de molt bon llegir en què es defensa que la identitat –construïda, assumida, sentida o com se n’hagi de dir- és quelcom difícil de conceptualitzar rígidament. I que, en conseqüència, en aquest camp tota conclusió és obligadament provisional. Tal com escriu l’autora, “a l’univers hi ha una sola línia divisòria, un sol sistema binari: la vida i la mort. O som vius o no ho som. Totes les altres coses són dúctils i mal·leables”. N’hi haurà, ho veig a venir, que trobaran que es tracta d’una resposta massa bàsica i no del tot satisfactòria. Però potser és aquest no donar res per fixat i classificat per sempre més, aquesta mirada oberta i encuriosida en relació a allò que ens fa humans, el que ens permetrà fer camí cap a nous horitzons de qualitat democràtica i respecte a la diversitat.

El parany del ‘coscubielisme invers’

La brama que el procés ha estat una pura enganyifa ordida per una classe política frívola, irresponsable i oportunista ha circulat, per ací i per allà, gairebé des dels seus primers passos. De bon inici funcionava com un senzill mecanisme per menystenir un fenomen social de primera magnitud i evitar, d’aquesta manera, haver de reconèixer el seu caràcter popular i potencialment transformador. Els artífexs principals d’aquest discurs van ser, en primera instància, els exponents més instal·lats, conservadors i immobilistes de la vella esquerra de tradició psuquera que s’havien acomodat a jugar un paper subaltern, però al capdavall més o menys confortable, des dels anys de la Catalunya pujolista. Per a aquests, les seguretats de l’antiga guerra freda entre el catalanisme conservador i un progressisme al qual se li resistia l’obtenció de la Generalitat sempre serien preferibles a les incerteses d’un nou escenari que els forçava a abandonar la seva zona de confort ideològica, política i electoral.

Amb el temps, sobretot a partir del desenllaç de l’Octubre català, aquesta brama ha sofert un desplaçament paradoxal. Més enllà que continua sent utilitzada pels qui la van posar en circulació, i a fe de déu que amb la mateixa mala bava fundacional del primer dia, sembla que ara ha estat adoptada per personatges amb projecció pública que fan gala d’abraçar amb ardor la idea de la independència nacional. Per aquests, si després del Referèndum de l’1 d’Octubre no es va materialitzar el triomf dels partidaris de la República Catalana va ser, essencialment, per la manca de voluntat i coratge del Govern i els partits que li donaven suport. No pas, doncs, a causa d’una correlació de forces adversa imposada per un Estat de tradició autoritària que, pagant un extraordinari preu en el pla de la seva imatge internacional, va optar per l’ús de la violència policial, la persecució judicial i la guerra econòmica a l’hora d’aturar un moviment ciutadà de proporcions massives davant el qual havia fracassat de manera estrepitosa en el terreny de les idees i els arguments.

És evident que una lectura tan pobra de la realitat ha de tenir una traducció paupèrrima a l’hora d’extreure’n una conclusió diguem-ne estratègica. I és que, si el problema fonamental el tenim a casa, és lògic centrar-se a pressionar les institucions i les forces polítiques partidàries de la República Catalana per tal que acabin la feina que, seguint aquest raonament, no van ser capaces de culminar fa poc més d’un any. I, cas que s’hi resisteixin, propiciar un recanvi adequat a través de la potenciació d’una alternativa electoral ad hoc, formada per generosos voluntaris amb geni i determinació, bregats en mil batalles a les tertúlies o a les xarxes socials. Provoca un cert rubor haver de remarcar que un plantejament d’aquestes característiques obvia com si fos un detall quasi marginal, poc més que un míser peu de plana, el component central de l’equació: l’Estat espanyol. Pensar que amb un simple acte de voluntat –sigui en base a una declaració parlamentària o publicant una disposició d’afirmació republicana al DOG- serà possible retornar al 27 d’octubre al migdia -i fer-ho a, més, gaudint d’una posició més favorable que la d’aleshores- és anar amb el lliri a la mà. O fer-ho veure per pur càlcul electoralista.

El cas és que aquest menysteniment del paper de l’Estat arrenglera, ho vulguin o no, els portaveus independentistes més enragés i prepolítics amb l’esquerra més retardatària i conservadora que es nega a veure en el procés res més que un formidable exercici de venda de fum per part de la dreta local –quan no de la burgesia catalana tout court– per tal de mantenir poder i privilegis. No és cap casualitat, en conseqüència, que aquest gauchisme de saló consideri més transcendent l’alegre canyaret parlamentari dels plens de desconnexió del 6 i 7 de setembre que la mateixa repressió contra el referèndum de l’1 d’Octubre.

Ras i curt, i per expressar-ho d’una manera un xic reductiva, grollera i amb un punt volgudament grotesc: el coscubielisme invers que practiquen els epígons del lopeztenisme és un parany que ens allunya de l’objectiu d’avançar cap a la República Catalana. Ull viu, doncs.

*Il·lustra aquest post una imatge de la fotògrafa Lee Miller, Whomen with fire masks (1941).