L’home dels nassos, de nou entre nosaltres

En temps de sincretismes de tota mena, predomini abassegador del llenguatge audiovisual i inevitable hegemonia hollywoodiana, la nostra mitologia popular corre el perill d’esdevenir una trista romanalla arqueològica. Per això és bo que hi hagi qui s’atreveixi a aproximar-s’hi a través d’una mirada contemporània. Es tracta de reactualitzar el folklore propi acostant-lo a problemes d’avui i a situacions que tinguin el poder d’interpel·lar-nos aquí i ara. És el que ha fet Abigail Schaaff amb la direcció de L’home dels nassos, una pel·lícula que fa girar la seva trama al voltant d’aquesta enigmàtica figura de la qual, de Joan Amades ençà, encara es discuteix l’origen i la significació.

Admeto, pel que fa a mi, que la memòria de l’home dels nassos em cau una mica lluny. És un personatge que em remet als anys escolars, a una època en la qual, poc o molt, el poder de l’oralitat estricta -sense intermediacions de cap tipus- devia tenir en mi un efecte més poderós que no pas de jove o en l’edat adulta. Tampoc no ens enganyem però, en el món essencialment urbà en el qual vaig créixer, amb la multitud d’estímuls que la moderna societat de consum plantava als morros dels infants de la meva època, no crec gens que el pòsit que va deixar en la meva imaginació fos gaire intens. És per això que no fa massa dies, quan vaig acudir al passi del film organitzat per la Fundació Irla, en el primer acte presidit per Raül Romeva com a nou responsable de l’entitat, ho vaig fer encuriosit però amb un cert escepticisme. No sabria dir si m’esperava un producte costumista o, encara pitjor, m’ensumava algun parany d’ordre experimental.

I el cas és que L’home dels nassos em va agradar prou. És una ficció que funciona i sap mantenir fins al final l’atenció de l’espectador. Localitzada a finals dels anys seixanta a Vallmorta, un llogaret de muntanya en el qual el temps sembla haver-se congelat, va més enllà de la simple recreació del mite popular entroncant-lo amb el record mal soterrat d’un obscur episodi de violència succeït al final de la guerra. I tot plegat a partir de l’esguard infantil d’uns personatges que, en un món anterior a l’arribada de la televisió, creuen en l’existència real d’aquesta figura del nostre costumari i naveguen com poden entre el descobriment de secrets de família curosament amagats i el paper que sovint juga la mentida com a ciment de la vida en societat.

L’home dels nassos, doncs, torna a ser entre nosaltres. I amb forces renovades gràcies a la màgia del cinema.  

Coses que Euskal Herria encara ens pot ensenyar

L’experiència demostra que, en matèria de vies cap a l’alliberalment nacional, no hi ha models d’èxit aplicables mecànicament d’un lloc a un altre. Més enllà del les problemàtiques similars que hi pugui haver en determinats casos, cada realitat té característiques pròpies i singulars que la fan, fins a cert punt, única. Entre els Països Catalans i Euskal Herria, per exemple, és evident que hi ha similituds prou acusades però, alhora, diferències molt paleses. Antoni Batista els va comparar fa uns anys, en una metàfora ben suggeridora amb la qual va titular un assaig sobre la qüestió que va ser premiat per la Fundació Irla, amb dos miralls: l’un còncau, l’altre convex.

El cas és que fa pocs dies el periodista basc Jonathan Martínez s’ha acostat al tema en clau basca, amb un article breu i llegidor publicat a Nació Digital, escrit des d’una perspectiva oberta i no dogmàtica. L’autor, vinculat a l’esquerra abertzale i molt interessat des de sempre en el manteniment de la memòria de la repressió de l’Estat a Euskal Herria de la transició postfranquista ençà, no pretén alliçonar ningú des d’una pretesa superioritat històrica. Però sí que, sense paternalisme i a partir de la vivència personal que ha tingut de la nostra societat en els darrers anys, es permet donar tres consells al conjunt dels independentistes catalans que no em sé resistir a reproduir:

1r La paciència és una virtut revolucionària.

2n  No existeix la solució màgica del velocista sinó la tenacitat del maratonià.

3r Gestionar l’eufòria és plaent però cal aprendre a gestionar la frustració.

El que aporta en realitat Jonathan Martínez són conceptes molt elementals -previs fins i tot al disseny de qualsevol estratègia política- als quals, si hem de ser francs, podríem arribar nosaltres mateixos amb el bagatge militant que arrosseguem. Però com que, quan es diuen coses semblants des d’aquí mateix sembla que hi ha certa dificultat a escoltar-les amb calma, discerniment i pau d’esperit, val la pena remarcar-ho quan ho enuncia una persona que, per a expressar-ho amb una imatge poètica, sap el que és portar fusta al moll.

*Il·lustra aquest post un cartell anunciador de l’Aberri Eguna de 1932.

Cop d’ull a l’horitzó ‘trans’

El debat públic en relació als drets de les persones amb identitats sexuals i expressions de gènere que no s’ajusten a l’heteronormativitat s’ha intensificat notablement en els darrers anys. La llei contra la LGTBIfòbia aprovada el 2014 pel Parlament de Catalunya ha estat, en l’àmbit institucional, una fita en aquest sentit. Més enllà, però, l’èxit de sèries televisives com ara Transparent o reportatges com el recent EnFemme emès al Sense ficció de TV3 amb prou bona acollida són també un clar indicador de la creixent visualització que està adquirint el tema.

I, coetàniament a aquest interès, i en paral·lel a l’autoritarisme i l’auge de l’extrema dreta que torna a treure el nas arreu, s’està escampant un clima de restricció general de les llibertats democràtiques i els drets civils que es manifesta també en múltiples formes de transfòbia: des de violències i agressions diverses a, sobretot a Hongria i Polònia, mesures polítiques i legals que amenacen el manteniment dels avenços treballosament assolits fins ara. No és casualitat, doncs, que el darrer número de la revista Eines de la Fundació Irla inclogui un interessant dossier dedicat a les Dissidències sexuals. Un títol que, amb tota la intenció, agermana el trencament de la norma en el camp de les subjectivitats de gènere amb les propostes polítiques que s’aparten, també, del sentit comú que imposa l’ordre establert. D’aquest dossier en destacaria en particular el diàleg entre Carme Porta i Jordi Samsó, que permet repassar la història i l’evolució de l’activisme LGTBI català des de la dècada dels vuitanta ençà i, tot de passada, documentar el compromís actiu que hi han tingut persones de llarga trajectòria en l’àmbit de l’independentisme d’esquerres.

Pensava en tot plegat a partir de la lectura d’un llibre que vaig fer fa pocs mesos i que, poc o molt, i a partir d’una aproximació més de testimoni viscut que no pas amb una voluntat més analítica o directament política, remet a la qüestió: A la cambra fosca (Edicions del Periscopi), de la periodista nord-americana Susan Faludi. Es tracta d’una obra en la qual l’autora reflexiona sobre el cas del seu pare, un hongarès d’ascendència jueva establert als EUA després dels horrors de la 2a Guerra Mundial que, ja a la vellesa i retornat al seu país d’origen, se sotmet, per a sorpresa d’ella, a una operació de canvi de sexe.

Faludi traça un mosaic en el qual conflueixen la difícil relació amb un pare autoritari i tradicional, la visió de l’Hongria actual, amb un Govern que abraça indissimuladament els valors, els principis i la memòria del règim de l’almiral Horthy –aliat de l’Alemanya nazi-, i la seva voluntat de saber en relació a la veritable identitat del seu progenitor. I tot això des d’una perspectiva vinculada a la darrera onada feminista, cosa que, paradoxalment, o potser no tant, no li estalvia una mirada distanciada i un punt crítica amb l’univers trans; sobretot pel que fa al parany de reproduir rols de de gènere que, lluny de ser naturals, responen a lògiques de subordinació. El resultat és un text que fa de molt bon llegir en què es defensa que la identitat –construïda, assumida, sentida o com se n’hagi de dir- és quelcom difícil de conceptualitzar rígidament. I que, en conseqüència, en aquest camp tota conclusió és obligadament provisional. Tal com escriu l’autora, “a l’univers hi ha una sola línia divisòria, un sol sistema binari: la vida i la mort. O som vius o no ho som. Totes les altres coses són dúctils i mal·leables”. N’hi haurà, ho veig a venir, que trobaran que es tracta d’una resposta massa bàsica i no del tot satisfactòria. Però potser és aquest no donar res per fixat i classificat per sempre més, aquesta mirada oberta i encuriosida en relació a allò que ens fa humans, el que ens permetrà fer camí cap a nous horitzons de qualitat democràtica i respecte a la diversitat.