‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

Coses que Euskal Herria encara ens pot ensenyar

L’experiència demostra que, en matèria de vies cap a l’alliberalment nacional, no hi ha models d’èxit aplicables mecànicament d’un lloc a un altre. Més enllà del les problemàtiques similars que hi pugui haver en determinats casos, cada realitat té característiques pròpies i singulars que la fan, fins a cert punt, única. Entre els Països Catalans i Euskal Herria, per exemple, és evident que hi ha similituds prou acusades però, alhora, diferències molt paleses. Antoni Batista els va comparar fa uns anys, en una metàfora ben suggeridora amb la qual va titular un assaig sobre la qüestió que va ser premiat per la Fundació Irla, amb dos miralls: l’un còncau, l’altre convex.

El cas és que fa pocs dies el periodista basc Jonathan Martínez s’ha acostat al tema en clau basca, amb un article breu i llegidor publicat a Nació Digital, escrit des d’una perspectiva oberta i no dogmàtica. L’autor, vinculat a l’esquerra abertzale i molt interessat des de sempre en el manteniment de la memòria de la repressió de l’Estat a Euskal Herria de la transició postfranquista ençà, no pretén alliçonar ningú des d’una pretesa superioritat històrica. Però sí que, sense paternalisme i a partir de la vivència personal que ha tingut de la nostra societat en els darrers anys, es permet donar tres consells al conjunt dels independentistes catalans que no em sé resistir a reproduir:

1r La paciència és una virtut revolucionària.

2n  No existeix la solució màgica del velocista sinó la tenacitat del maratonià.

3r Gestionar l’eufòria és plaent però cal aprendre a gestionar la frustració.

El que aporta en realitat Jonathan Martínez són conceptes molt elementals -previs fins i tot al disseny de qualsevol estratègia política- als quals, si hem de ser francs, podríem arribar nosaltres mateixos amb el bagatge militant que arrosseguem. Però com que, quan es diuen coses semblants des d’aquí mateix sembla que hi ha certa dificultat a escoltar-les amb calma, discerniment i pau d’esperit, val la pena remarcar-ho quan ho enuncia una persona que, per a expressar-ho amb una imatge poètica, sap el que és portar fusta al moll.

*Il·lustra aquest post un cartell anunciador de l’Aberri Eguna de 1932.

Ser com Israel

Observo encuriosit la formació del nou govern israelià, eclèctic, multicolor, inclassificable i un punt contradictori; conseqüència d’un sistema electoral exageradament proporcional, que sol obligar a costoses aliances que confereixen un notable pes polític a una munió de forces amb molt escassa representativitat parlamentària, i de la pulsió compartida per foragitar del poder un personatge com Benjamin Netanyahu. Més enllà dels dubtes raonables sobre l’estabilitat d’una andròmina tan peculiar, sembla evident que un executiu d’aquest tipus difícilment podrà avançar en la resolució de les múltiples contradiccions d’ordre intern que divideixen la societat israeliana. I, no cal ni dir-ho, ningú no espera que sigui capaç de reconduir cap a una solució negociada el conflicte que enfronta l’Estat d’Israel amb la nació palestina. I això, quan encara cremen les brases provocades pels darrers bombardejos sobre la Franja de Gaza, convida gairebé a un cert fatalisme. Com els sahrauís, els kurds, els uigurs i tants d’altres pobles, els palestins -els de Gaza i la resta- semblen condemnats a haver de continuar patint una situació d’opressió i manca de llibertat insuportable sense albirar cap horitzó d’esperança.

Més enllà de les conjuntures concretes que s’han anat succeint de 1948 ençà, fa la sensació que l’actual desproporció de força política, militar i d’ubicació i influència en l’escaquer internacional dificulta enormement l’avenç cap a una possible sortida pactada i dialogada a la zona. I, amb tot, hi ha alguna cosa més: la mateixa autopercepció que té de si mateix l’Estat d’Israel impossibilita que, a la pràctica, pugui ni tan sols contemplar la possibilitat d’assajar una solució de compromís, sense guanyadors ni perdedors. I això, al marge de l’orientació que pugui prendre un Govern o un altre, és un element estructural que cal tenir molt present.

Ja fa uns anys vaig llegir un assaig de la historiadora israeliana Idith Zertal que aprofundeix precisament en la idea que intento expressar: La nació i la mort -publicada en català per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner en traducció de Roser Lluch-. Es tracta d’un text poderós en què aquesta estudiosa, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem posa en qüestió, en un exercici magnífic de coratge civil, els materials sobre els quals s’ha erigit la mateixa identitat nacional d’Israel. La seva tesi central és que la tortuosa -i força més conflictiva del que se sol creure- construcció social de la memòria de la Xoà ha acabat per legitimar l’ethos d’un Estat que se sent amb l’obligació moral, davant la història i al marge de qualsevol escrutini exterior, de fer ús de l’indiscutible capacitat militar de la qual disposa amb una desimboltura i un cinisme dignes d’una gran potència. I que, per si això fos poc, sobretot a partir de la Guerra dels Sis Dies, justifica el seu dret a la supervivència per mitjà del poblament progressiu d’uns territoris ocupats per la força de les armes, dels quals expulsa sense miraments la població originària. Tot plegat podira semblar poc novedós, si no fos pel fet que Zertal arriba a la seva conclusió a partir d’una treballada mirada de llarg abast per la qual passen elements tan diversos com, entre d’altres, l’anàlisi crític dels principals mites fundacionals del sionisme contemporani -com la nacionalització retrospectiva de la revolta del gueto de Varsovia o l’explotació publicitària del cèlebre afer del vaixell Exodus- o la reconstrucció dels aspectes més cantelluts del procés a Adolf Eichmann i la posterior polèmica que va encetar a propòsit d’aquest esdeveniment Hannah Arendt, que la va enfrontar amb l’establishment polític i cultural hebreu del moment. I rebla el clau situant l’assassinat de Yitshaq Rabbín, un magnicidi encara prou viu a la memòria col·lectiva israeliana en el moment de la publicació de l’obra, com la dramàtica constatació de la impossibilitat de fugir de la camisa de força amb la qual el sionisme s’ha immobilitzat a si mateix.

Des d’una perspectiva catalana la qüestió pot ser contemplada com un assumpte llunyà i un xic exòtic. I no pretenc pas mantenir el contrari. Soc prou conscient que, a hores d’ara, com a fenomen nacional, Israel interessa més aviat poc. A l’independentisme, tret de la generació dels 70 del Front Nacional de Catalunya, emmirallada pel socialisme autogestionari que semblava sorgir als kibbutz, hi ha hagut poca tirada a triar-lo com a referent. Els neocon amb estelada que han proliferat en els darrers anys en alguns àmbits són tota una altra cosa: simples derivacions molt escorades cap a la dreta de la vella devoció que sempre li va mostrar el pujolisme. Tanmateix, es diria que el model sionista -essencialista, girat cap al passat i obsessionat amb la identitat, el territori i les fronteres- se situa als antípodes de la nostra via republicana de construcció de la nació: oberta, plural, democràtica, integradora i partidària d’avançar cap a un horitzó europeu de sobiranies compartides. I, encara que només sigui per això, perquè mai no ens ha passat pel cap ser com Israel, convé no perdre’l del tot de vista. Jo, en qualsevol cas, recomano moltíssim el llibre de Zertal com una bona manera d’aprofundir en l’assumpte.

A propòsit de la ‘gàbia melancòlica’

Constato que l’expressió gàbia melancòlica ha fet fortuna entre gent diversa per il·lustrar l’estadi en el qual roman una part de la ciutadania que encara no ha paït el desenllaç de l’Octubre català. Es tracta d’un estat de l’ànima, vagament emparentat amb els espectres del romanticisme decimonònic, que passa per refugiar-se en un passat idealitzat com a defensa psicològica en relació a un present lleig i embastardit, trista degeneració d’un temps pretèrit considerat gloriós, indiscutible i ple de noblesa. Sembla que el primer a utilitzar el terme en aquest sentit hauria estat Xavier Domènech en un article recent al diari Ara. Ja podria ser perquè, en la seva condició d’historiador, segur que està familiaritzat amb la darrera obra d’Enzo Traverso, titulada precisament Melancolía de izquierda.

I el cas és que, més enllà que no té massa a veure amb la realitat de la Catalunya contemporània, Melancolía de izquierda és un assaig poderós, altament recomanable per tota persona que es miri la vida des d’una voluntat transformadora. Traverso parteix de la constatació que la tradició socialista europea -i mundial- va ser capaç d’aguantar totes les derrotes i decepcions que va patir històricament -des de la Comuna de París de 1871 fins al cop d’Estat contra Allende al Santiago de Xile de 1973- gràcies al manteniment d’un horitzó d’esperança. Una expectativa que feia que el record dels caiguts en el combat per la llibertat fos viscut, potser amb una certa consciència tràgica però mai amb efectes paral·litzadors, com la llavor de totes les lluites de l’esdevenidor. És a dir, que el present establia un lligam indissoluble amb el passat alhora que, en un formidable exercici d’imaginació utòpica, es projectava decididament cap al futur. És des d’aquest punt de vista que l’estudiós italià estableix un vincle positiu entre l’esquerra i la melancolia, un sentiment que ha estat tradicionalment bescantat pels corrents polítics progressistes en considerar-lo retardatari i poc menys que reaccionari.

Passa però, constata Traverso, que el 1989 ho va canviar tot. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensulsiada del bloc socialista el panorama va modificar-se radicalment. Es va iniciar un temps nou que clausurava definitivament el període històric de les revolucions -amb els grans models clàssics de 1789 i 1917 com a principal referent simbòlic- i es va instal·lar arreu una concepció presentista del temps; carregadíssima de memòria però, paradoxalment, incapaç de metabolitzar-la de manera creativa tot dirigint-la cap al futur. I l’esquerra, desorientada per l’ofensiva neoconservadora de Fukuyama i companyia i per un munt de processos socials per als quals no estava gens preparada -com la fi del fordisme i l’avenç d’una creixent fragmentació individualitzadora al si de la classe obrera industrial- va ser incapaç de fer un mínim balanç estratègic d’aquella derrota. Sense cap horitzó d’expectativa a mà, va començar a ser més plausible pensar en la fi del món que no pas en la del capitalisme. Prou que ho sabem nosaltres que, més de trenta anys després, i davant els estralls del covid-19, ens hem d’aferrar encara -i santament que fem- a les velles receptes keynesianes per mirar d’evitar que tot vagi pel pedregar. No és que l’historiador italià sigui tan ingenu com per defensar un mític retorn a les certeses de sempre; més aviat al contrari, em sembla. Però sí que reclama, en vista de la crisi crònica de la socialdemocràcia i la desconcertant volatilitat de l’esquerra alternativa, que s’emprengui col·lectivament aquell exercici de pensament utòpic -i de realisme amb mirada llarga, hi afegiria jo- que va quedar pendent de realitzar. Apunta, al capdavall, a la necessitat de fer un dol en condicions, bandejant qualsevol mena de nostàlgia i, alhora, amb la màxima exigència i ambició polítiques.

Què en pot aprendre de tot plegat l’independentisme català del primer quart del segle XXI? Fa de mal dir, amb franquesa. Poca cosa potser, almenys si ens ho mirem sols des d’un prisma directament utilitari. I, amb tot, mai no va malament repassar situacions i trajectòries que ens mostren que cap projecte polític duu inscrita la victòria ni en la lògica de la història ni en el lent moviment dels astres. Als que ens situem a l’esquerra i considerem que la República Catalana ha de constituir una modesta aportació al procés de construcció -universal- de noves formes de democràcia, justícia social i en la manera d’entendre l’exercici del poder, però, la lectura de Melancolía de izquierda ens pot provocar una satisfacció particular: la de sentir la remor d’una munió de lluites compartides, fent-se i desfent-se.