Cinquanta anys de la fi de la ‘via xilena al socialisme’

Es compleixen cinquanta anys del cop contra el govern de Salvador Allende que va ofegar en sang la denominada via xilena al socialisme. Es tracta d’un esdeveniment que, més enllà del context llatinoamericà, va tenir un impacte considerable al si de l’esquerra europea de l’època. Sempre s’ha dit que l’opció del PCI d’Enrico Berlinguer pel compromís històric amb la Democràcia Cristiana s’explicaria pel temor del dirigent comunista sard a les hipotètiques accions desestabilitzadores davant una possible victòria electoral del seu partit per part de nuclis neofeixistes conxorxats amb els sectors més reaccionaris de l’exèrcit. I també s’apunta, en paral·lel, que la commoció causada per les imatges de l’aviació de combat de Pinochet bombardejant el Palau de la Moneda va estimular l’aposta per l’opció armada de part de l’esquerra post 68 alemanya, italiana i francesa. La disjuntiva que es plantejava es resumia una mica esquemàticament entre la dramàtica pregunta atribuïda al mateix president xilè replicant als qui li exigien poques setmanes abans de l’11 de Setembre passar a l’ofensiva per acabar amb els qui volien derrocar-lo –“quants obrers són necessaris per aturar un tanc?”- i aquella mig facècia que es va posar en circulació després del cop convidant a triar entre un Allende mort i un Fidel viu (en parlava l’altre dia en un article prou interessant el periodista Sergi Picazo). No estic gens segur que es pugui establir una lectura massa unidireccional de fenòmens tan distants i històricament tan complexos però, en qualsevol cas, tot plegat deu contenir un punt de veritat.

El cas és que he commemorat en la intimitat l’aniversari en qüestió reveient Calle Santa Fe, una pel·lícula documental excel·lent dirigida per Carmen Castillo. Es tracta d’una producció de 2007 que, a partir de l’experiència vital i d’activista política de la seva realitzadora, s’endinsa en la història del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), una organització de base popular amb especial incidència al món estudiantil, els pobladors dels veïnats més depauperats de les principals ciutats xilenes i al si de la comunitat maputxe. Es tracta d’una formació que, des de fora de la Unitat Popular, va saber mantenir una intel·ligent relació, de vegades còmplice, de vegades tibant, amb l’entorn d’Allende i que, després del cop de 1973, va animar activament la resistència armada contra la dictadura. Castillo, que hi va estar implicada en cos i ànima fins al seu exili a París després de sobreviure miraculosament a un sòrdid enfrontament amb les forces policials que perseguien sense treva la direcció del partit, proposa una reflexió, passats els anys, en relació al sentit d’una lluita col·lectiva, les misèries i les grandeses de la vida en condicions de clandestinitat, l’esgotament final d’una estratègia, el pes de la memòria militant i, no pas en darrer terme, sobre fins a quin punt és lícit -i possible- carregar els somnis de tota una tradició de combat revolucionari a les espatlles de les generacions posteriors. En fi, una petita joia que, si voleu, podeu recuperar aquí.

A propòsit de la ‘gàbia melancòlica’

Constato que l’expressió gàbia melancòlica ha fet fortuna entre gent diversa per il·lustrar l’estadi en el qual roman una part de la ciutadania que encara no ha paït el desenllaç de l’Octubre català. Es tracta d’un estat de l’ànima, vagament emparentat amb els espectres del romanticisme decimonònic, que passa per refugiar-se en un passat idealitzat com a defensa psicològica en relació a un present lleig i embastardit, trista degeneració d’un temps pretèrit considerat gloriós, indiscutible i ple de noblesa. Sembla que el primer a utilitzar el terme en aquest sentit hauria estat Xavier Domènech en un article recent al diari Ara. Ja podria ser perquè, en la seva condició d’historiador, segur que està familiaritzat amb la darrera obra d’Enzo Traverso, titulada precisament Melancolía de izquierda.

I el cas és que, més enllà que no té massa a veure amb la realitat de la Catalunya contemporània, Melancolía de izquierda és un assaig poderós, altament recomanable per tota persona que es miri la vida des d’una voluntat transformadora. Traverso parteix de la constatació que la tradició socialista europea -i mundial- va ser capaç d’aguantar totes les derrotes i decepcions que va patir històricament -des de la Comuna de París de 1871 fins al cop d’Estat contra Allende al Santiago de Xile de 1973- gràcies al manteniment d’un horitzó d’esperança. Una expectativa que feia que el record dels caiguts en el combat per la llibertat fos viscut, potser amb una certa consciència tràgica però mai amb efectes paral·litzadors, com la llavor de totes les lluites de l’esdevenidor. És a dir, que el present establia un lligam indissoluble amb el passat alhora que, en un formidable exercici d’imaginació utòpica, es projectava decididament cap al futur. És des d’aquest punt de vista que l’estudiós italià estableix un vincle positiu entre l’esquerra i la melancolia, un sentiment que ha estat tradicionalment bescantat pels corrents polítics progressistes en considerar-lo retardatari i poc menys que reaccionari.

Passa però, constata Traverso, que el 1989 ho va canviar tot. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensulsiada del bloc socialista el panorama va modificar-se radicalment. Es va iniciar un temps nou que clausurava definitivament el període històric de les revolucions -amb els grans models clàssics de 1789 i 1917 com a principal referent simbòlic- i es va instal·lar arreu una concepció presentista del temps; carregadíssima de memòria però, paradoxalment, incapaç de metabolitzar-la de manera creativa tot dirigint-la cap al futur. I l’esquerra, desorientada per l’ofensiva neoconservadora de Fukuyama i companyia i per un munt de processos socials per als quals no estava gens preparada -com la fi del fordisme i l’avenç d’una creixent fragmentació individualitzadora al si de la classe obrera industrial- va ser incapaç de fer un mínim balanç estratègic d’aquella derrota. Sense cap horitzó d’expectativa a mà, va començar a ser més plausible pensar en la fi del món que no pas en la del capitalisme. Prou que ho sabem nosaltres que, més de trenta anys després, i davant els estralls del covid-19, ens hem d’aferrar encara -i santament que fem- a les velles receptes keynesianes per mirar d’evitar que tot vagi pel pedregar. No és que l’historiador italià sigui tan ingenu com per defensar un mític retorn a les certeses de sempre; més aviat al contrari, em sembla. Però sí que reclama, en vista de la crisi crònica de la socialdemocràcia i la desconcertant volatilitat de l’esquerra alternativa, que s’emprengui col·lectivament aquell exercici de pensament utòpic -i de realisme amb mirada llarga, hi afegiria jo- que va quedar pendent de realitzar. Apunta, al capdavall, a la necessitat de fer un dol en condicions, bandejant qualsevol mena de nostàlgia i, alhora, amb la màxima exigència i ambició polítiques.

Què en pot aprendre de tot plegat l’independentisme català del primer quart del segle XXI? Fa de mal dir, amb franquesa. Poca cosa potser, almenys si ens ho mirem sols des d’un prisma directament utilitari. I, amb tot, mai no va malament repassar situacions i trajectòries que ens mostren que cap projecte polític duu inscrita la victòria ni en la lògica de la història ni en el lent moviment dels astres. Als que ens situem a l’esquerra i considerem que la República Catalana ha de constituir una modesta aportació al procés de construcció -universal- de noves formes de democràcia, justícia social i en la manera d’entendre l’exercici del poder, però, la lectura de Melancolía de izquierda ens pot provocar una satisfacció particular: la de sentir la remor d’una munió de lluites compartides, fent-se i desfent-se.

Per què no vam guanyar a l’Octubre?

El dret a l’autodeterminació es té o no es té i pertany en exclusiva al subjecte de sobirania que el vol exercir; sense que cap altre agent –i menys que ningú l’Estat originari- li hagi de concedir permís. Des d’aquest punt de vista el debat sobre la unilateralitat està aviat acabat. Una altra cosa, prou que ho sabem, és disposar de la capacitat per materialitzar la pròpia voluntat, per legitimada que estigui amb les urnes a la mà. Sigui com vulgui, aquí i ara, la polèmica pública en relació al tema amaga equívocs gens innocents. En el cas de les forces que van ser còmplices del 155, quan es reclama el seu abandonament s’està demanant, en realitat, que els independentistes facin bondat d’una vegada, aplacin sine die les seves aspiracions i se sotmetin als constrenyiments que marca la legalidad vigente. En d’altres, però, una mala lectura de l’Octubre català –i algun cop, no ens enganyéssim pas, el sectarisme i l’estricte interès partidista- provoca que el terme hagi esdevingut un estèril talismà, útil potser per ofegar les penes i, a tot estirar, per utilitzar com a arma llancívola en alguna esbravada a Twitter o qualsevol grup de WhatsApp.

I és que, col·lectivament, no hem acabat de capir que, vist amb perspectiva, els responsables polítics de tirar endavant la República Catalana només tenien una opció viable a mà: obtenir, gràcies a l’acció institucional i parlamentària, la mobilització popular i un acte de sobirania jugat a fons, un mínim avantatge per forçar l’Estat espanyol a seure a una taula de negociació amb certes possibilitats d’èxit. I això, naturalment, a partir de la presumpció, mai de la certesa, que l’Estat no gosaria traspassar segons quines ínies vermelles per temor als efectes que això podria comportar-li en el pla internacional. Després de la repressió contra el referèndum de l’1 d’Octubre i de tot el que va venir a continuació, i al marge del judici que ens mereixi l’actuació de cadascú en un context amb tantes estretors com aquell, resulta evident que la correlació de forces del moment no era la més favorable per al republicanisme català. Només es podia vèncer en un context mínimament democràtic, no pas en un altre que representava precisament la seva negació més absoluta.

El problema no va ser, doncs, que no es comptés amb una majoria ciutadana al darrere sinó que l’Estat no va tenir cap escrúpol a l’hora de fer prevaldre la seva voluntat per la via de la violència, la repressió i l’amenaça. I és aquí que cal plantejar-se què ens convé fer ara. Descartat l’indigne retorn a una impossible via autonomista, cal tenir la valentia de dir que, per sostreure’ns de la situació d’excepció a la qual ens ha sotmès l’Estat, ens cal generar una nova majoria, activa i organitzada en tots els àmbits. I és que ja no es tracta tant de guanyar un referèndum o unes eleccions com les del 21D sinó de generar un clima de tensió democràtica prou sostingut com per trencar la resistència d’un Estat autoritari a acceptar una negociació encaminada a reconèixer el nostre dret a l’autodeterminació –o, el que vindria a ser el mateix, el resultat del referèndum de l’1 d’Octubre-. I, tinguem-ho clar, això no serà una alegre passejada. L’Estat espanyol té greus problemes estructurals i potser una aluminosi incipient però continua sent, a hores d’ara, un senyor Estat amb tots els ets i uts: amb fiscals, policia i Guàrdia Civil, una classe política amb escasses fissures, un aparell de justícia addicte al règim, uns grans poders econòmics que li fan costat, uns mitjans de comunicació amb una potència de foc que abasta part de la mateixa població catalana i un suport internacional gens negligible.

El remei dels nostres mals no vindrà en cap cas d’un acte de voluntat que una suposada manca de coratge de la política hauria deixat abandonat en algun replec del nostre passat més immediat. Aquesta pot ser una retòrica apta pels ridículs epígons del lopeztenisme que encara pul·lulen per la bombolla 2.0, més enfants terribles del regne de l’opinió que gent amb autèntica vocació de compromís, però mai estarà a l’origen d’una estratègia de país guanyadora. Ni tampoc, per descomptat, de la infantil glorificació d’una hipotètica via insurreccional que menysté l’anàlisi dels factors estructurals que condicionen qualsevol procés de mobilització popular amb ambició d’obtenir el poder i en determinen, al capdavall, les possibilitats d’èxit o fracàs. Em ve a la memòria, aquí, aquella cèlebre pregunta que va llençar a l’aire Salvador Allende poques setmanes abans de l’11S xilè, en unes circumstàncies històriques força més dramàtiques que les nostres: “Quants obrers són necessaris per aturat un tanc?”

No ho perdéssim pas de vista: som més dels que hem estat mai i l’Estat, després de mostrar el seu veritable rostre, ha quedat definitivament deslegitimat a ulls de bona part de la ciutadania. I, més enllà dels miratges habituals que alimenten els de sempre, ja no hi ha espai per a terceres vies: els anys de la pax pujoliana, amb aquella Catalunya en blanc i negre, cofoia, benpensant i conformista, no tornaran. Hi ha espai de sobres per avançar cap a la construcció d’aquesta nova majoria que ens ha de permetre vèncer quan arribi el proper embat. Només ens cal tenir la maduresa d’explicar, mirant de fit a fit a qui convingui, que encara és necessari remar un tram més per tenir la República Catalana altre cop a les envistes.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula documental La batalla de Chile (1975), de Patricio Guzmán.