Cinquanta anys de la fi de la ‘via xilena al socialisme’

Es compleixen cinquanta anys del cop contra el govern de Salvador Allende que va ofegar en sang la denominada via xilena al socialisme. Es tracta d’un esdeveniment que, més enllà del context llatinoamericà, va tenir un impacte considerable al si de l’esquerra europea de l’època. Sempre s’ha dit que l’opció del PCI d’Enrico Berlinguer pel compromís històric amb la Democràcia Cristiana s’explicaria pel temor del dirigent comunista sard a les hipotètiques accions desestabilitzadores davant una possible victòria electoral del seu partit per part de nuclis neofeixistes conxorxats amb els sectors més reaccionaris de l’exèrcit. I també s’apunta, en paral·lel, que la commoció causada per les imatges de l’aviació de combat de Pinochet bombardejant el Palau de la Moneda va estimular l’aposta per l’opció armada de part de l’esquerra post 68 alemanya, italiana i francesa. La disjuntiva que es plantejava es resumia una mica esquemàticament entre la dramàtica pregunta atribuïda al mateix president xilè replicant als qui li exigien poques setmanes abans de l’11 de Setembre passar a l’ofensiva per acabar amb els qui volien derrocar-lo –“quants obrers són necessaris per aturar un tanc?”- i aquella mig facècia que es va posar en circulació després del cop convidant a triar entre un Allende mort i un Fidel viu (en parlava l’altre dia en un article prou interessant el periodista Sergi Picazo). No estic gens segur que es pugui establir una lectura massa unidireccional de fenòmens tan distants i històricament tan complexos però, en qualsevol cas, tot plegat deu contenir un punt de veritat.

El cas és que he commemorat en la intimitat l’aniversari en qüestió reveient Calle Santa Fe, una pel·lícula documental excel·lent dirigida per Carmen Castillo. Es tracta d’una producció de 2007 que, a partir de l’experiència vital i d’activista política de la seva realitzadora, s’endinsa en la història del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), una organització de base popular amb especial incidència al món estudiantil, els pobladors dels veïnats més depauperats de les principals ciutats xilenes i al si de la comunitat maputxe. Es tracta d’una formació que, des de fora de la Unitat Popular, va saber mantenir una intel·ligent relació, de vegades còmplice, de vegades tibant, amb l’entorn d’Allende i que, després del cop de 1973, va animar activament la resistència armada contra la dictadura. Castillo, que hi va estar implicada en cos i ànima fins al seu exili a París després de sobreviure miraculosament a un sòrdid enfrontament amb les forces policials que perseguien sense treva la direcció del partit, proposa una reflexió, passats els anys, en relació al sentit d’una lluita col·lectiva, les misèries i les grandeses de la vida en condicions de clandestinitat, l’esgotament final d’una estratègia, el pes de la memòria militant i, no pas en darrer terme, sobre fins a quin punt és lícit -i possible- carregar els somnis de tota una tradició de combat revolucionari a les espatlles de les generacions posteriors. En fi, una petita joia que, si voleu, podeu recuperar aquí.

Mirar Cuba amb les ulleres netes

Sé prou bé que comparteixo amb diverses generacions de gent esquerranosa dels Països Catalans i d’arreu una educació sentimental que ens fa viure tot allò relacionat amb la Revolució Cubana com un assumpte poc menys que familiar. En el meu cas, les figures de Fidel Castro i el Che Guevara poblen els meus records d’infantesa més precoços perquè els de casa els van tenir sempre -juntament amb la de Ho Chi Minh– un respecte gairebé reverencial. I més endavant, a partir de l’adolescència, quan vaig començar a ser un xic més conscient de les coses, vaig aprendre a valorar pel meu compte l’esforç d’aquella petita illa del Carib, envoltada per l’imperialisme de la primera potència mundial i per un munt de terrorífiques dictadures militars al seu servei, per convertir-se en un far de resistència, dignitat i esperança per a una bona colla de pobles del planeta.

Això no significa, naturalment, que al llarg dels anys, no hagi anat ensumant un grapat de coses -algunes de més estructurals, altres d’aparentment més anecdòtiques- que m’han fet arrufar el nas en més d’una ocasió. La propaganda de l’exili cubà, reaccionari, matusser i d’un insofrible anticomunisme de cartró pedra, mai no m’ha provocat cap efecte. Però, en canvi, he observat amb més atenció les veus crítiques, que des de l’àmbit intel·lectual o ocasionalment des d’entorns més militants, s’han anat succeint, almenys des de la dècada dels setanta ençà, amb cadències, motivacions i graus d’aspror ben diferents. Cert que els processos històrics són complexos, que el context geopolític no ha permès massa alegries i que els misteris de la llarga fase de transició al socialisme són inescrutables. Sigui com vulgui, recordo haver-me trobat algun cop en la desagradable necessitat de recórrer a l’ús de la clàssica llengua de fusta, farcida de tòpics, sofismes i llocs comuns, a l’hora de justificar determinades pràctiques del govern cubà. I tot plegat, no en dubteu pas, amb el mateix aplom que salvant totes les distàncies devien gastar els esforçats companys de viatge dels anys trenta quan, en una Europa amb el feixisme desfermat a pertot, defensaven a capa i espasa els Processos de Moscou.

Els darrers esdeveniments a l’illa, ara amb aquesta mena de motí de subsistències que s’ha concretat en diversos esclats de descontentament popular, m’han retornat de nou la incomoditat d’altres vegades. I és que la retòrica èpica, consignista i cridanera que se sol emprar des de l’esquerra per conjurar aquest tipus de situacions em sembla cada cop menys satisfactòria. No tot el que a Cuba se surt de la normalitat establerta es pot atribuir mecànicament a les maniobres desestabilitzadores de l’imperialisme nord-americà. I tancar-se en banda a la possibilitat de mirar la realitat cubana d’una manera més matisada, amb unes ulleres no tan entelades pel baf de la ideologia pròpia, no fa justícia als principis universals de la tradició política a la qual pertanyem. Podem fer l’orni, si ho preferim. Però, si no s’hi posa remei, la distància entre la promesa eternament posposada de l’adveniment d’una democràcia socialista digna d’aquest nom i la veritat d’un règim que, al marge del suport ciutadà actiu o passiu que pugui conservar, es mostra incompatible amb uns mínims mecanismes de democràcia pluralista, esdevindrà insalvable. I la dissonància entre els nous valors, neguits i propostes de l’esquerra del segle XXI i la trista bunquerització dels gestors de l’herència de la revolució de 1959 serà aleshores eixordadora.

Mai no he volgut anar a Cuba. Ni de jove a fer turisme revolucionari ni per descomptat, més endavant, a prendre el sol a les luxoses instal·lacions de cap dels grans grups hotelers de capital estranger que hi han proliferat des de fa temps. No sabria dir si ha estat per una mena de romanticisme mal entès o, ben al contrari, per una certa incapacitat per a la ingenuïtat política. O potser per ambdues coses, vés a saber. El cas és que, tal com comentava en començar, sento, jo també, com tants d’altres, que poc o molt la Revolució Cubana -amb els seus mites fundacionals i les conquestes socials que ha permès consolidar- forma part d’allò que soc. Per això em revolto quan flairo que algú se la posa a la boca per fer-m’hi combregar amb rodes de molí. No sabria trobar cap altra manera de ser-li lleial.

*Il·lustra aquest post una imatge Fresa y choocolate (1994), una pel·lícula dirigida per Tomás Gutíerrez Alea i Juan Carlos Tabío.