Doncs m’he empassat els quatre capítols de Terenci: la fabulación infinita i, amb el cor a la mà, com a espectador no comparteixo les crítiques i les desqualificacions amb un deix de suficiència que veig que li plouen per aquí i per allà. És veritat que no es tracta d’una aproximació en clau literària a l’obra de l’escriptor traspassat ara fa vint anys sinó més aviat d’un retrat del personatge més enllà de la seva producció novel·lística. Però enlloc no està escrit que l’única manera legítima d’acostar-se a la figura d’un creador hagi de passar en exclusiva per l’anàlisi de la seva faceta estrictament artística. De fet, estem tips d’assistir a debats encesos sobre la relació de dominació amb les dones d’una bona colla de genis de la pintura o l’escultura, els divorcis o escàndols d’índole sexual -de vegades amb derivades judicials- d’aquell o aquell altre actor o director de cinema o les desgràcies i adversitats de tot tipus que va haver de vèncer tal o tal altra estrella de la música abans d’assolir la seva -sovint efímera- consagració. I em sembla que no seria just atribuir per se una manca d’honradesa intel·lectual als qui, com la directora de la sèrie documental de Filmin, han optat per aquesta via.
Terenci Moix, a més, era una criatura especialment exhibicionista que, sobretot en la seva darrera etapa, quan encara que fos posant-se el mite d’Alexandria a la boca va tenir el pèssim gust de guanyar el Planeta, va deixar un rastre audiovisual, fruit de la seva sovintejada aparició a programes lleugers, de pur entreteniment, a diverses cadenes de televisió espanyoles, que és lògic que s’hagi volgut recuperar per a l’ocasió. Dit això, els testimoniatges que s’han recollit abasten les diferents etapes de la seva vida, des de la seva infantesa i joventut al Raval barceloní fins als seus darrers dies, i en algun cas -com el de la fotògrafa Colita– a partir d’una profunda amistat -no exempta d’un punt de distància crítica- mantinguda durant molts i molts d’anys. Hi ha qui, amb raó, ha trobat a faltar la presència de Maruja Torres però vull pensar que aquest fet és aliè a la voluntat dels promotors de la producció.
No vull entrar en detalls ni fer cap espòiler però diria que la tesi central de Terenci: la fabulación infinita és que l’escriptor, potser com a producte de la seva formidable mitomania de base cinematogràfica, va anar desenvolupant una personalitat abassegadora, teatral, un pèl histriònica, amb tendència al somieig i la fantasia. I que, en assumptes afectius, va associar l’amor i el desig a una necessitat de possessió de l’altre, no absent d’una certa dosi de fascinació pels abismes del sofriment psicològic. La colpidora intervenció de qui va ser el seu company més estimat, l’actor Enric Majó, dona prou pistes en aquesta direcció.
En fi, potser m’hauria agradat que la sèrie hagués aprofundit un xic en les relacions del primer Terenci amb el món de la cultura catalana de la darrera etapa del franquisme i la Transició i en fins a quin punt una personalitat tan disruptiva com la seva va encaixar amb les sensibilitats diguem-ne més noucentistes de l’època. I també, és clar, amb la intel·lectualitat més esquerranosa -però no necessàriament menys clerical- d’aquell període. Però això, segurament, hauria estat massa per a un producte que entenc que té, sobretot, l’ambició d’obrir-se camí al mercat estatal.
Una darrera cosa, només: vist amb els ulls d’avui, i no sé si en part també amb els de fa quaranta anys, sobta una mica la posició tan escassament militant de l’escriptor pel que fa al tema de l’homosexualitat. I és que, si bé és cert que mai no va ocultar la seva opció sexual i en va parlar abastament en la seva literatura, es va mantenir-se sempre a una distància prudencial dels moviments socials que, des del carrer i no poques vegades en condicions molt difícils, se la van jugar en defensa de la no discriminació i la igualtat de drets d’aquest col·lectiu. Desconec si tot plegat pot tenir a veure amb una certa malfiança de fons en relació a les lluites reivindicatives en general però, en qualsevol cas, ho faig constar en acta.
PENSAMENTS DESPENTINATS 