Cabòries sobre el “Tour”

Roland Barthes, amb aquella prosa un pèl abstrusa marca de la casa de l’estructuralisme, va descriure el Tour com un fenomen mitològic. “És el millor exemple que hem tingut mai d’un mite total”, va sentenciar a les acaballes d’aquella llunyana Quarta República, en què encara dominava el blanc i negre. “El Tour” -prosseguia- “expressa i allibera els francesos mitjançant una faula única en què les impostures tradicionals (psicologia de les essències, moral del combat, màgia dels elements i de les forces, jerarquia dels superhomes i dels domèstics) es barregen amb les formes d’interès positiu, amb la imatge utòpica d’un món  que busca obstinadament reconciliar-se per l’espectacle de la claredat total de les relacions entre l’home, els homes i la natura. El que està viciat en el Tour és la base, els mòbils econòmics, el profit últim de la prova, generador de coartades ideològiques”. Detectava, ras i curt, una dissonància entre la dimensió llegendària de l’assumpte i la lògica d’una comercialització que, sabent tot el que ha vingut després en l’àmbit de l’esport d’alta competició, quasi commou per la seva innocència. I, amb tot, no es podia estar de constatar que era “un fet nacional fascinant en la mesura que l’epopeia expressa aquest moment fràgil de la Història en què l’home, fins i tot maldestre, enganyat, mitjançant faules impures, preveu a la seva manera, tot i així, una adequació perfecta entre ell, la comunitat i l’univers”. Subratllo això de fet nacional.

El cas és que, des d’una perspectiva política, el Tour dibuixa una seqüència ben particular que no és equiparable al que ha succeït amb les dues altres grans curses que tradicionalment l’han provat d’imitar: el Giro i la Vuelta. I és que el Tour, en origen una mera manifestació d’afirmació hexagonal en la línia del que expressava Barthes a la seva època, ha incorporat una dimensió diguem-ne cosmopolita a la seva identitat primigènia que les seves competidores estan molt lluny d’assolir. Tot plegat, és clar, per mitjà d’una tenaç i sostinguda estratègia de màrqueting internacional i de la consegüent comercialització a l’alça dels drets de televisió. I, no ho oblidéssim pas, en un marc de turbocapitalisme descordat que està transformant la faç de l’esport a escala mundial, convertint en global allò que en origen era estrictament local. És a dir, que a hores d’ara el Tour manté la seva naturalesa constitutiva com una les manifestacions més acabades de nacionalisme banal francès -com la Tour Eiffel, Versalles i la piràmide del Louvre, els croissants, Brigitte Bardot o Les aventures d’Astèrix- però, alhora, ha passat a representar també un esdeveniment anual d’interès poc menys que planetari.

Paradoxalment, aquesta espaordidora extensió de la faula impura -en definició de Barthes– a escala global permet apropiacions de la cursa per part d’agents que no tenen res a veure amb el sentit comú nacional dels seus promotors. Fa goig de veure, per exemple, com el Govern basc ha estat capaç de treballar-se un acord per iniciar el Tour d’enguany a Bilbao i com ha convertit les tres etapes a la seva jurisdicció en un autèntic exercici de relacions públiques, promoció del territori i lliure afirmació d’identitat per part de la ciutadania. Admira com, més enllà de les institucions, la mateixa esquerra abertzale ha sabut sumar-se, jugant a fons amb plena consciència, al suport a la celebració de la prova. La cosa té el seu punt d’ironia si es fa memòria dels històrics problemes que ha generat la circulació de la Vuelta per Euskal Herria.

Confesso, pel que fa a mi, que la meva afició ha anat una mica a temporades però que, en general, sempre m’ha agradat seguir el Tour. Més enllà de la mitomania inevitable en relació a un o altre corredor -de jovenet vaig ser molt d’en Fignon, amb les seves ulleres d’intel·lectual trotskista i aquell aire inconfusible d’antiheroi- la cursa em remet a una tirallonga d’imatges -i de paisatges- que, amb els anys, m’han deixat pòsit a la memòria. Són flaixos que em transporten del dolor, l’esforç i el patiment gairebé sobrehumà d’un munt de ciclistes sovint anònims fins a l’èxtasi final dels vencedors; únic i intransferible, sols per als tocats pels déus. Tot amanit, per si això fos poc, amb aquella intensitat que només pot aportar la claror del juliol.

Aprofito l’avinentesa per recomanar-vos molt Au coeur du peloton, una sèrie documental de Netflix que, enregistrada durant el Tour de l’any passat, fa una aproximació a la cursa des de dins. Apta per la gent no especialment aficionada al tema, té la virtut de mostrar fins a quin punt el ciclisme és un esport d’equip. Hi trobareu un munt d’anècdotes, vivències i situacions que retraten prou bé la naturalesa de la prova. Això sí, no perdéssiu pas de vista que és un producte autoritzat i que, en conseqüència, no deixa de formar part de la formidable estratègia de comunicació a través de la qual el Tour ha arribat a esdevenir tot allò que és.