Sóc dels que penso que la lleialtat a la República Catalana nascuda de la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre s’ha de fer compatible amb el més gran realisme polític. És a dir, que el compromís de fer República no ens ha de fer perdre de vista que, passi el que passi a les eleccions del 21D, i per favorables que puguin ser els resultats per a les tres candidatures del bloc independentista, entrem de ple en una nova fase. Una etapa en què el conflicte amb l’Estat continuarà sent una constant i en la qual tocarà concretar, en funció de l’aritmètica parlamentària i les aliances socials i ciutadanes que es vagin establint, com s’avança per fer realitat allò que ens hem guanyat democràticament. No és d’aquest món, però, malauradament, mantenir que és possible retornar, com per art d’encanteri, a la situació immediatament anterior a l’aplicació del 155. El què i el com, doncs, són, amb vista als temps a venir, més importants que el qui. Per això sobta que s’estigui parant més atenció al segon aspecte –el de les persones i els personalismes- que no pas a allò més essencial per al futur del país.
L’hora és greu i no hi ha temps a perdre. Tots hauríem volgut viure unes eleccions de caràcter constituent i no pas aquestes, imposades pel bloc del 155. Per feixuc que es faci, però, tenim l’obligació de no defallir. Les urnes, tot i que no siguin les nostres, defineixen un terreny de joc en el qual els independentistes ens hem mogut com peix a l’aigua en els darrers anys. I, si no ens podem permetre el luxe de perdre, serà qüestió de pensar-s’ho dues vegades abans de dipositar la papereta. Jo, com molts d’altres, votaré amb el cor però també amb el cap: faré confiança a Oriol Junqueras, empresonat a Estemera i privat de veu i presència física en aquesta campanya, i, amb ell, a la candidatura que encarna el bo i millor del que ha representat la legislatura anterior. Em donaré el gust de castigar Rajoy i companyia i, alhora, faré costat a un equip que ha demostrat estar preparat per governar el país en aquests moments tan difícils. I, naturalment, no me la jugaré deixant-me arrossegar pel pensament màgic i apostaré decididament per un valor segur i fiable pel que fa a la defensa de la independència i els drets polítics i socials de la ciutadania de Catalunya.
Si volem la República Catalana és de pura lògica que fem un vot republicà.
*Il·lustra aquest post una obra d’Olga Sacharoff, El sopar de la colla (1950).
PENSAMENTS DESPENTINATS 